PALAU 100. Orfeó Català, Balthasar Neumann Chor & Orchester. Thomas Hengelbrock, director. Eleanor Lyons, soprano; Domen Krizaj, baríton; Anna Terterjan, soprano; Maximilian Schmitt, tenor. J. Brahms: Ein deutsches Requiem. F. Mendelssohn: Simfonia núm. 2, “Lobgesang”. PALAU DE LA MÚSICA. 13 i 14 DE FEBRER DE 2024.
L’aventura de l’Orfeó Català d’unir les seves veus amb les del Balthasar Neumann Chor ha donat un resultat que recordarem durant temps. El Palau de la Música va vibrar dues nits seguides amb la interpretació esplèndida que va fusionar el mestratge del director Thomas Hengelbrock amb l’excel·lència dels cors català i alemany.
Ja el primer dia, amb l’Ein deutsches Requiem de Brahms, vam comprovar com l’Orfeó Català havia treballat a fons aquesta obra magna, complexa i dramàtica amb els seus mestres corals: Simon Halsey, Pablo Larraz i Montserrat Meneses. I el resultat no podria haver estat millor. En fusió amb el Balthasar Neumann Chor, les diferents cordes dels cors van sonar perfectament empastades, com una sola veu, tot destacant en el fraseig, la dicció i els colors. Impressionant.
Fundador del Balthasar Neumann Chor & Orchester a la batuta, Thomas Hengelbrock va arrencar el Rèquiem amb unes cordes suaus i un cor impecablement modulat que ja anunciava la transcendentalitat del que vindria després, un segon moviment on percussió i trompetes van excel·lir creant clímaxs poderosos, com a la severa i llòbrega “Dennalles Fleisch es istwie Gras” de veus greus en contrast amb la de les sopranos, en un xut de potència vocal que va acabar ofegant l’orquestra, que tocava amb instruments d’època.
La presència del baríton Domen Krizaj a “Herr, lehre doch mich” va aportar humanitat a l’obra. De timbre càlid, va cantar amb gust i estil i va encomanar emotivitat al director, ja que a partir d’aquest moment l’obra va créixer en emoció i profunditat.
Al quart moviment, les diferents cordes del cor es van anar alternant i destacant especialment pel seu timbre. La soprano Eleanor Lyons va fer gala d’una veu brillant però un punt metàl·lica i atacant les notes de forma entretallada a l’“Ihr habt nun Traurigkeit” que millorava en fraseig i oferint molt bona projecció i bonics piani però sense transmetre emoció. Aquesta va venir de nou amb la segona actuació de Krizaj al seu solo “Denn wir haben hie keine bleibende Statt”, en què s’afegí un cor vibrant i contundent en un crescendo impactant.
Hengelbrock va tancar el Rèquiem amb un “Selig sind die Toten, die in dem Herrensterben” suau i delicat, però potser mancat del dramatisme desitjat tot i un pianíssim final ascendent superb que va cloure en un silenci pur de cinc segons que el públic –gràcies– va respectar abans d’atacar amb els aplaudiments.
L’himne de Mendelssohn
Després del monumental Rèquiem de Brahms, la segona jornada estava dedicada a Mendelssohn amb la seva commovedora Segona Simfonia (tot i ser la quarta cronològicament), en Si bemoll major, op. 52, , “Lobgesang”, un himne de lloança farcida d’àries, duos i corals, com si es tractés d’una cantata.
La Simfonia que obre la peça va corroborar les sensacions del dia anterior quant a virtuosisme de l’orquestra, amb destacats solistes que van treure els millors colors als seus instruments antics tot i haver de perseguir les exigències del tempo rapidíssim que va marcar el seu director.
La participació del cor va tornar a mostrar que les diferents cordes de l’Orfeó saben cantar cohesionades, amb gran fraseig i amb una dicció admirables. En la seva primera intervenció –“Alles, was Odem hat, lobe den Herrn!”– van traspuar empenta i vitalitat amb uns baixos rotunds i imprimint solemnitat al seu cant. Lyons va repetir seguint el cant que ja li havíem escoltat el dia anterior i va millorar en emotivitat en el duo “Ich harrete des Herrn”, amb la també soprano Anna Terterjan, molt correcta.
Però qui va destacar com a veu solista va ser el tenor Maximilian Schmitt a les seves àries, tant per una veu càlida, fraseig extraordinari i bona projecció, com per l’expressivitat del seu cant, tot dotant de sentit cadascuna de les paraules que cantava. I és aquí quan ens vam adonar que Hengelbrock havia apostat per oferir-nos un so generós i melòdic, en què va saber extreure dels seus músics una tímbrica i colors magnífics, però que potser havia obviat aquesta intencionalitat que transmet la paraula en una obra de clares influències bachianes.
A “Sagt es, die ihr erlöset seid”, el director va convertir el cor en un mar d’onades creixents mentre que l’“Allegro maestoso e molto vivace: Die Nacht ist vergangen!” les veus es van sentir vibrants en gran crescendo molt dramàtic en un fort contrast amb el coral “Nun danket alle Gott”, recollit i íntim que va anar pujant d’intensitat il·luminant-nos cap al més enllà. El cor final “Ihr Völker, bringet her dem Herrn”, va ser majestuós i emotiu, per posar el punt final a un concert esplèndid.
Hengelbrock va agrair els fervorosos aplaudiments del públic, que van fer sortir directors i solistes a saludar quatre vegades, amb una propina, Verleih uns Frieden gnädiglich, del mateix Mendelssohn, totalment innecessària després de la gran Lobgesang, però que ens va permetre sortir del Palau amb el cor menys trasbalsat i donant-los la Pau.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
