TEMPORADA FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Franz Schubert Filharmonia. Anna Fedorova, piano. Rune Bergmann, director. S. Rakhmàninov: Concert per a piano i orquestra núm. 2, op. 18. J. Sibelius: Simfonia núm. 5, op. 82. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE DESEMBRE DE 2025
La temporada de la Franz Schubert Filharmonia va cloure els seus programes de concert al Palau aquest 2025 amb una proposta que responia una vegada més a una fórmula exitosa. Una solista de prestigi, un programa integrat per obres de gran rellevància i la pròpia orquestra, que manté una línia interpretativa marcada per una qualitat remarcable.
Èxit absolut de públic per escoltar al Palau la gran pianista ucraïnesa Anna Fedorova oferint el celebèrrim Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov en una versió dirigida pel director noruec Rune Bergmann. Esperàvem molt d’aquesta nova aparició de Fedorova al Palau, després que el mes de maig del 2024 ja va captivar-nos amb una versió enèrgica i temperamental del Concert núm. 3 del mateix compositor rus. I de nou Fedorova va presentar-nos una visió lluminosa i passional, bo i cercant tot l’esperit romàntic i la volada lírica d’una obra transcendent pel seu magnetisme des dels acords inicials. Però el primer moviment va tenir uns ajustos entre orquestra i solista poc convincents, amb un Bergmann que amb una direcció entusiasta, contagiat pel pianisme de Fedorova, semblava oblidar-se de controlar l’excés de volum orquestral. Malgrat la força d’atac de la pianista, del seu articulat de precisió mil·limètrica i de la netedat sonora que oferia en els arpegis, el seu treball quedava en molts moments eclipsat per una Franz Schubert Filharmonia poc controlada en les dinàmiques en forte. Fedorova, portadora d’un pianisme impulsiu, brillant, radiant, va abocar-se al segon moviment –el més ben interpretat del Concert– amb una qualitat sonora de càlida bellesa: pianisme intel·ligent, acurat, poètic, on ara sí l’orquestra va acompanyar-la amb precisió refinada. Amb l’ímpetu i la fogositat del tercer moviment va retornar el poc equilibri de volums; un Rakhmàninov plantejat –com ja havia mostrat amb la versió del número 3– amb una valentia interpretativa que denota un talent pianístic admirable, però Fedorova rebia un suport amb excés sonor sota la direcció d’un Rune Bergmann que es mostrava entusiasmador amb la multitud de colors i volums que brollaven des de l’escenari. Bravos i més bravos per a Fedorova i, com ja va passar després de la interpretació del Concert per a piano núm. 3, va oferir com a bis la Danza ritual del fuego de Manuel de Falla i el Preludi núm. 5, op. 32 de Rakhmàninov.
La pianista, que té multitud de seguidors i amb 46,5 milions de visites a YouTube, ha convertit la seva versió del Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov en un fenomen viral.
La bellíssima Simfonia núm. 5 de Sibelius ha merescut un lloc predilecte dins el repertori orquestral. Com Finlàndia, el sublim Concert per a violí, el Vals trist…, la inspiració de Sibelius copsa aquella atmosfera pròpia dels paisatges finlandesos, on refinament, màgia de colors i una orquestració sòlidament construïda configuren una obra d’una aprofundida intensitat. És aquí on el director noruec Rune Bergmann va desplegar el seu talent que l’ha portat a desenvolupar una intensa carrera als Estats Units i Europa. L’aprofundiment aconseguit en el “Tempo molto moderato”, amb una impecable Franz Schubert Filharmonia, ens transportava a l’atmosfera màgica i refinada que traspua d’una música carregada d’intensitat. L’“Adagio sostenuto” [(?)] va ser una delícia per la manera com Bergmann va saber transmetre la tensió emocional, i l’“Allegro molto”, una mostra més de la qualitat de l’orquestra, que dibuixava curosament les dinàmiques d’una música que semblava aturar-se en el temps. Bergman ens va evocar amb contrastos de llum sonors aquells paisatges que semblen eterns, amb els llacs, els avets, dins una atmosfera màgica descrita admirablement per Sibelius.
