IM FOKUS: CATALUNYA. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ludovic Morlot, direcció. // Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Miquel Massana, direcció. // Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Xavier Puig, direcció. ELBPHILHARMONIE (HAMBURG). 14, 15 i 16 DE NOVEMBRE DE 2025
Encara no fa dos anys que dues formacions catalanes com són l’Orfeó Català i l’OBC actuaven a Hamburg. Per separat, gràcies a la pertinença de les seves seus –el Palau de la Música i L’Auditori, respectivament– a la xarxa ECHO de sales de concerts europees; totes dues van ser convidades a l’Elbphilharmonie, el flamant equipament que la ciutat d’Hamburg va inaugurar ara fa nou anys.
Aquella primera aproximació, però, no va ser l’únic detonant que ha dut l’Elbphilharmonie a dedicar la seva activitat Im Fokus a Catalunya: va reblar-ne el clau una audició, el Nadal de l’any passat a Mallorca, per part de l’intendent de la sala, el vienès Christoph Lieben-Seutter, del Cant de la Sibil·la.
Im Fokus s’havia centrat fins ara en altres àmbits culturals o geogràfics –Geòrgia, Estònia o Nàpols, per exemple–, però potser cap amb tants paral·lelismes amb la ciutat d’Hamburg com Barcelona –segona ciutat de l’Estat, enclavament portuari i posseïdor de dues sales de concerts importants, a banda del teatre d’òpera. Cal recordar que, a Hamburg, l’Elbphilharmonie és gestionada pel mateix equip que la històrica Laeiszhalle, amb la qual es reparteix la programació.
Va ser, de fet, en aquesta última sala on va tenir lloc el primer concert del Fokus, a càrrec de Jordi Savall al capdavant de La Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI, amb un programa sobre el Llibre vermell de Montserrat que va acabar amb tot el públic entonant l’Ave Maria. A un dels nostres artistes més internacionals –Savall és sobradament conegut pels hamburguesos–, va seguir-lo un altre que també ha dut el nom de Catalunya per mig món: el pianista i compositor Marco Mezquida, en aquest cas acompanyat del guitarrista Chicuelo i amb Paco de Mode a la percussió, que van actuar l’endemà a la sala petita de l’Elbphilharmonie.
La traca final va arribar el cap de setmana amb els concerts dels grups més nombrosos i diversos. Divendres a la tarda, la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que ja era a la ciutat pel concert de l’endemà –i davant la perspectiva d’haver esgotat les entrades d’una sala amb capacitat per a 2.200 persones– va voler oferir una mostra de la vessant més popular de la sardana, la ballada a plaça, i va congregar a l’Elbphilharmonie Plaza –un espai idoni, a l’aire lliure, però cobert i espaiós– una gernació curiosa d’aprendre a dansar seguint les instruccions de la coreògrafa i ballarina Anna Romaní, vinguda expressament per dur a terme aquesta tasca tan singular.
El primer concert de gran format, però, va ser el de l’OBC, que ja havia actuat en aquest escenari l’abril de l’any passat. En aquesta ocasió, hi va presentar un programa amb més accent català, amb la suite de The magic opal d’Albéniz com a obertura, cançons de Mompou (arranjades per Albert Guinovart) i Gerhard que va interpretar la soprano Núria Rial i, a la segona part, el Preludi a la migdiada d’un faune de Debussy i el Boléro de Ravel, amb l’estrena de Pluja de Miquel Oliu entremig. La formació simfònica, que també havia esgotat les entrades de la sala, va ser premiada amb aplaudiments generosos i prolongats.
Al vespre, va prendre’n el relleu el duet Tarta Relena, que va atrapar els presents a la sala petita de l’equipament amb la seva proposta titulada És pregunta, feta de melodies populars d’arreu passades pel seu sedàs personalíssim –electrònica inclosa–, que confereix a cadascuna una estètica pròpia i un ritme contagiós, d’aquells que el públic s’emporta al cap quan acaba el concert.
Després d’un matí de descans, dissabte a la tarda el Fokus es va reprendre amb dos concerts més molt esperats, si hem de jutjar per la nodrida assistència de públic. La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que el dia abans ja havia desvelat part del seu repertori, va guardar per a la sala gran un recorregut pels principals autors del gènere sardanístic –que difícil de condensar tanta història en tan poc temps!–, des de Garreta i Morera fins a Marc Timón, passant per molts d’altres. La presentació excel·lent a càrrec de Judit Plana, en alemany –però emulant la tradició de presentar les audicions de sardanes també a casa nostra– va fer-ho entenedor a tothom.
Per la seva banda, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana va coronar la jornada amb una proposta igualment cronològica i transversal, un programa tripartit estrenat la setmana anterior a Barcelona: música tradicional i popular –amb títols com ara El cant de la Senyera, L’emigrant o La sardana de les monges–, peces dels compositors de l’anomenada Generació C (compositors catalans contemporanis corals) i cants populars –incloent-hi també alguns d’aquests darrers autors al costat d’altres de generacions i procedències diverses. Tots tres apartats del programa van agradar molt, però va ser l’últim, sens dubte, el que va elevar més el termòmetre de les emocions a la sala.
Finalment, la presència catalana a l’Elbphilharmonie va acabar diumenge al vespre amb un concert de Sílvia Pérez Cruz, descrita com “la veu més bonica de Catalunya”, que es va fer acompanyar per a l’ocasió per Salvador Sobral, presentat com a artista portuguès però que tants vincles té amb Catalunya i amb la cantant empordanesa.
Culminava així una atenció àmplia i detallada a la música catalana com poques vegades s’ha pogut veure a l’estranger, encara més significativa en tractar-se l’Elbphilharmonie d’un equipament punter no tan sols a Alemanya, sinó al panorama de les sales de concerts d’Europa en aquests moments. Tant de bo que d’altres en segueixin l’exemple.
Imatge destacada: © Sophie Wolter.
