TEMPORADA IBERCAMERA. R. Wagner: L’anell sense paraules (arranjament simfònic de Lorin Maazel). MusicAeterna. Teodor Currentzis, director. L’AUDITORI. 2 DE FEBRER DE 2026.
Què queda de Wagner quan desapareixen les paraules? Un dels concerts més potents de l’any, a la sala gran de L’Auditori, va oferir pistes per a una possible resposta. Lluny del que es podria esperar, sense veus ni escenificació es visqué, amb tot, una sorprenent amplificació del missatge que la Tetralogia trasllada: l’atracció i maledicció del poder, articulada a través d’un sistema autosuficient de diversos leitmotiv que s’encadenen i es transformen sense descans. L’anell sense paraules, reelaboració simfònica en forma de suite, obra de Lorin Maazel –director a qui un crític havia anomenat, en un dels primers grans concerts a L’Auditori, després de la seva inauguració, “l’home orquestra”–, no s’ha d’entendre com a reducció ni molt menys resum del projecte wagnerià, sinó com una mena de traducció del relat mitològic al llenguatge sense paraules de la música, que, per la peculiaritat de la confecció –l’abundància de “motius conductors”– preserva les pretensions significatives. Una decantació fascinant de les essències en forma de successió d’episodis, que comença amb la sonora dringadissa del metall que conformarà l’anell i culmina amb la mort de Brünnhilde, des de L’or del Rin a El capvespre dels déus, passant evidentment per les no menys cabdals evocacions de La valquíria i Siegfried.
Maazel aconsegueix la fita impensable de preservar la lògica interna del projecte wagnerià, inclús a pesar de trastocar l’ambiciosa i plural dimensió inherent a la Gesamtkunstwerk, que es redueix només a música. “Prima la musica, poi le parole”, deia el tòpic. Música que retorna a l’origen per parlar sense dir, per al·ludir sense fixar, per rememorar una veritat atemporal sense discursejar, oferint a l’oient la possibilitat de reviure l’acció dramàtica –mai del tot oblidada– en presència de motius com el del Rin, de l’anell o del foc. També personatges i accions que, de fet, no només existeixen a la memòria musical. Conformen la nostra manera d’entendre la vida social i política. Aquest enfocament, si pensem en termes d’experiència estètica, es reforça des de la dimensió afectiva: la música convida a capbussar-se en la tensió intrínseca dels episodis, fins i tot sense conèixer el relat complet, que els responsables d’Ibercamera oportunament facilitaven al programa de mà, amb informació detallada. Currentzis –convidat de luxe, segona vegada en la present temporada– va aparèixer vestit per a l’ocasió: de rigorós negre, ja clàssic i ajustadíssim pantalon, amb la novetat d’una peça de tors sense mànigues, com per contribuir a l’escenificació mitològica i acatar l’exercitació –ascesi luxuriosa– que requeria l’artificiós i inescalable monument.
El director grec va temptar el paroxisme de l’expressivitat com un Sísif realment a gust amb la seva tasca, segons el que volia Camus. Una vegada i una altra s’apropava a l’esclat sonor i definitiu, i sempre aconseguia el seu objectiu: propagar la vibració sense eixordar, i deixant intacta la possibilitat d’apreciar la gamma de matisos subsegüent. Amb una direcció energètica –molt física, però de precisió extrema– insistia en la vehemència del discurs simfònic, amb contrastos dinàmics i un control dels plans sonors senzillament captivador. Una “eficiència” perceptible en l’atmosfera, com també en el rostre de cadascun dels artífexs. La disposició d’una orquestra enorme i compromesa amb el foc va resultar decisiva. Lluny del so filtrat del fossat, un punt opac, la massa sonora va colonitzar l’espai-temps de la sala gran de L’Auditori fent possible que aquell flux incessant de motius es deixés viure. Una sensacional expansió que sacsejà fins i tot l’oient no-declaradament-wagnerià, menys familiaritzat amb la “real” significació dels episodis. Com dèiem, en desaparèixer el text i el gest, el significat ja no es fixa en paraules ni en accions concretes; amb això la música queda lliure per funcionar com a pura cadena de significants.
Els leitmotiv evidentment remeten a una realitat significativa: el Rin, l’anell, l’espasa, el foc, la maledicció del destí, la redempció. Una realitat, però, que es troba inevitablement filtrada per la imaginació sonora. Com a signes en permanent desplaçament, brollen, carregats d’una memòria que es reactiva de manera punyent en aquell que els identifica. Evoquen llavors una veritat no lingüística que, a més de conformar el relat mític, sembla significar com a significant pur; és a dir, sense necessitat de saber quin és aquell “real” significat, tot apuntant en la direcció d’una interpretació que només l’oient, conscient de la seva implicació, pot completar. Heràclit havia explicitat una forma de parlar –la seva– semblant a la de l’oracle, consistent “no tant a afirmar o negar, com a proporcionar indicis”. Des de l’altra banda de la història (de la filosofia) ressonen amb força –no menys oraculars– les reflexions de Theodor W. Adorno, que va assajar una comprensió de la música com a “oració desmitologitzada”: “l’intent humà, en va com sempre, d’anomenar el nom mateix, en comptes de comunicar significats”. Allà on “el llenguatge significatiu voldria dir l’Absolut a través de la mediació, i se li escapa a cada intent singular”, “la música ho troba de forma immediata, però en el mateix instant s’ofusca, com un excés de llum que encega els ulls”.
Sorprenentment, és en aquest buit discursiu –sense conceptes ni articulació pròpiament discursiva– on la música desplega la seva ambició més radical, en convertir-se mitjà immediat, com especulava Kierkegaard, i esdevenir una forma de pensament aparentment intuïtiva, tot traslladant una veritat que es viu personalment, però que transcendeix tota particularitat. L’oient no rep un missatge que hagi de descodificar, sinó una acumulació d’estímuls que remeten a realitats mai del tot absents: personatges mítics que no són ja –Hölderlin–, però tampoc poden deixar de ser completament, en una dimensió diferent de la nostra. Apareixen objectes que no es veuen, però que han configurat la nostra realitat com a eines fundacionals; accions que no es representen, però que remeten al poder i la dominació, i s’actualitzen a través de l’amor i a la mort. Les passions que mouen i consumeixen tota vida, i que la música en el millor dels casos aconsegueix sublimar per fer-la més plena. Ho repetim: per a qui està familiaritzat amb la Tetralogia, aquest procés produeix una experiència de reconeixement constant i quasi excessiu, asimptòticament limítrof amb el desig satisfet; per a qui no ho està, s’imposa com un torrent sonor de gran potència, extraient d’un fons immemorial una veritat similarment fatídica i joiosa, relacionada amb les ànsies de dominació. Una mena de transcendència que la dimensió material semblaria voler garantir des de sempre, no poc ingènuament.
Recordem, en aquest punt, la lectura filosòfica d’Eugenio Trias, que a El cant de les sirenes assenyalava: “A la Tetralogia resplendeix aquest grandiós símbol del poder de dominació que és l’anell […], des del començament fins al final del que pot entendre’s com a història del món”. Privat de text, aquest símbol no es debilita, al contrari, s’intensifica: el motiu de l’anell, reiterat i transformat, insisteix com una força mai del tot abstracta; de fet, omnipresent. “Tots pateixen la mala sort que la seva possessió comporta, acaben sent assassinats o traïts”. En última instància, “el poder de dominació està maleït. Si es posseeix, genera patiment, caducitat, decadència i mort. I si no es posseeix, arruïna la felicitat a través de la més corrosiva de les passions tristes: l’enveja”. Per materialitzar aquestes passions, l’orquestra dirigida per Currentzis va respondre amb un desplegament sumptuós i un extraordinari control de les dinàmiques. Fins i tot en els moments de màxima densitat, el discurs no es tornava confús, sinó que mantenia una tensió incessant i matisada. Un Wagner portat al límit de la seva lògica interna gràcies a la intervenció de Maazel, responsable de la proliferació “excessiva” però ben travada de significants, que propicià una experiència d’intensitat memorable, d’aquelles que confirmen l’artifici de la creativitat humana com la nostra disposició natural més lloable i fructífera.
