Aquesta tardor del 2025 ha fet cinquanta anys de moltes coses de gran rellevància: el 2 de novembre d’aquell 1975, a la platja d’Ostia, a Roma, moria assassinat el periodista, poeta, dramaturg i cineasta Pier Paolo Pasolini. Divuit dies després era un assassí qui moria en un llit d’hospital de Madrid, un cruel i despietat dictador, “caudillo por la G. de Dios” com es podia llegir a les antigues pessetes. I nou dies després d’aquell 20 de novembre s’esdevenia un fet molt més pacífic i enriquidor des del punt de vista artístic en aquells temps convulsos: el coverol col·locat al centre de l’escenari del Liceu era ocupat per primera vegada per Jaume Tribó, que el 26 de gener de 1955 (enguany ha fet setanta anys) havia assistit per primera vegada al Teatre per veure una funció d’Els mestres cantaires de Nuremberg de Richard Wagner.
Des d’aleshores, en Jaume du el Liceu al cor. Tan al cor que es va tatuar la L modernista del Teatre al pit esquerre, ell que tanta por té de les agulles. Un cor que bategava fort quan Leyla Gencer es deixava de cantar “Dormono entrambi” en una funció de Norma en què el nen Tribó va cridar-li la frase des de la seva localitat de cinquè pis. Perquè ja aleshores Jaume Tribó anava repetint, des dels nou anys, que no volia ser ni austronauta, ni futbolista, ni pescador de canya ni pilot d’avió, ni mariner ni metge ni advocat: ell, que en lloc de recitar el vers de Nadal recitava l’escena de les al·lucinacions de Boris Godunov, volia ser apuntador d’òpera. I a fe que ho va aconseguir.
El 29 de novembre, doncs, ha fet exactament cinquanta anys que Rondalla d’esparvers, del compositor de l’Hospitalet de Llobregat Jaume Ventura Tort –sobre un drama de Josep Maria de Sagarra– s’estrenava al Liceu. I des d’aleshores l’òpera del músic català no l’hem sentida més, però qui no s’ha mogut més del Teatre és Jaume Tribó, tot i que no sempre el deixen treballar des del lloc natural de la seva feina, que és, precisament, el coverol.
Tothom aprecia en Jaume: cantants solistes nacionals i internacionals, divos i dives, coristes, músics d’orquestra, directors d’orquestra, directors escènics, treballadors de l’escenari, responsables dels diferents departaments del Teatre, passant per músics repertoristes i personal de neteja i manteniment.
Jaume Tribó és el treballador més antic de la casa. I no tan sols n’és apuntador. També és l’autor dels Annals, és a dir de la reconstrucció del dia a dia artístic de la casa, des d’aquell llunyà 4 d’abril de 1847 fins a les funcions d’aquesta tardor de L’elisir d’amore. A la del 29 al vespre, per cert, el públic que omplia la sala del Liceu va poder participar en un reconeixement públic del Teatre en una data tan assenyalada. I aquell matí, unes dues-centes cinquanta persones van assistir al Foyer en un acte amanit amb diversos fragments d’òpera seleccionats pel propi Tribó: una amanida variada de peces poc habituals i que a Tribó sempre li ha agradat divulgar.
Fa vint-i-cinc anys, al teatrí de l’antic conservatori del Liceu, ja vàrem celebrar les noces de plata de Jaume Tribó com a apuntador del Liceu. Ho presentava l’enyorat Joan Lluch i qui signa aquestes ratlles va ser convidat a pronunciar-hi unes paraules reproduïdes al llibre Jaume Tribó: memòries d’un apuntador (Huygens, 2021). Hi glossava la figura a partir de les cinc lletres del seu cognom: la T de teatre, de teatres, el Liceu sobretot i els altres on ha treballat; la R de rigor, que el nostre home ha compaginat amb l’amor cap a la seva feina, cap a l’òpera, amb una professionalitat i exigència admirables; però la R també és la de la ràdio, per les seves participacions en espais com Gran gala; la I d’investigador, que l’ha dut a explorar i elaborar els Annals del Liceu; la B de bondat, que ha dut en Tribó a ajudar sempre qui li ho ha demanat…; la lletra O d’obstinació, perquè l’apuntador del Liceu és una persona obstinada i constant en la seva feina, un perfecte tossut que treballa de manera constant i que assoleix el que es proposa si s’estima de debò allò que fa.
La festa del 29 de novembre al matí, amb presència d’assenyalades personalitats, de treballadors del Liceu i de públic en general, va ser un plebiscit que va demostrar l’estima i el reconeixement cap a una persona i cap a una feina que en mans de Jaume Tribó sempre ha excel·lit, dins i fora de Barcelona: Bilbao, Sabadell, Madrid, Manresa, Reus, Girona, Lleida, Peralada, Tenerife, València, Santander, la Corunya, Mèrida, Montecarlo, Montpeller, Maó, Alacant, Múrcia, Sevilla, Oviedo, Niça, Brussel·les, Ludwigshafen o Cincinnatti han estat altres llocs on Tribó ha exercit el seu ofici, sempre que li ho han demanat. I, tot i els seus vuitanta anys actuals, aquest mestre apuntador segueix amb el mateix tremp i la mateixa energia que tenia quan, ara ha fet cinquanta anys, s’entaforava per primer cop dins d’aquell coverol liceista.
Imatge destacada: (c) Eva Guillamet.
