BCN CLÀSSICS. Serena Sáenz, soprano. Pablo Sainz-Villegas, guitarra. Obres instrumentals, cançons i adaptacions d’àries d’òpera de Caccini, Sor, Martín i Soler, Guinovart, García Lorca, Mozart, Bellini, Tàrrega i Granados. PALAU DE LA MÚSICA. 3 D’ABRIL DE 2025.
Sembla el títol d’un quadre de Romero de Torres, però és exactament això el que vam tenir al Palau: una cantant acompanyada per un guitarrista, un combinació feliç i freqüent en moltes músiques però poc sovintejada en l’àmbit de “la clàssica”.
La soprano era la barcelonina Serena Sáenz, una bonica veu jove que està triomfant arreu. La cantant, que recentment ha tret un primer disc, hauria hagut d’actuar al Palau el febrer passat en un concert que, per indisposició seva, es va haver de reprogramar fins al proper juliol. El guitarrista va ser el logronyès Pablo Sainz-Villegas, el guitarrista espanyol amb més projecció internacional a hores d’ara.
Al programa, on s’alternaven obres instrumentals amb cançons i adaptacions d’àries operístiques, hi apareixien nou autors diferents amb una primera part més lleugera pel que fa a exigència vocal i una segona part amb una mica més de compromís en aquest aspecte.
Sáenz, que va començar amb una cançó de Francesca Caccini, filla compositora del també compositor Giulio Caccini, i va prosseguir amb cançons de Ferran Sor i Vicent Martín i Soler, té una veu de soprano lleugera que probablement guanyarà cos amb els anys, però que ara és deliciosament clara. El cant de Serena Sáenz és jove, fàcil, desimbolt i força natural, un cant que aparentment flueix sense esforç gràcies a una bona administració de l’aire. Sáenz pertany a la jove generació de cantants que es caracteritza per la seguretat i la desimboltura escènica, de tal manera que transmet al públic la sensació, certa o no –això ja és una altra cosa– que s’ho està passant molt bé cantant-nos cançons i això ajuda molt a l’expressivitat del cant.
El concert va continuar amb una estrena absoluta, tres de les Quatre postals per a guitarra que Albert Guinovart ha compost per a Pablo Sainz-Villegas, concretament les dedicades a Granada, Sydney i Nàpols. Aquestes obres de Guinovart, que fan pensar molt –pel caràcter– en les Tres postals il·luminades que Xavier Montsalvatge va compondre el 1991, són peces breus que pel ritme o el perfil melòdic evoquen la ciutat referida. A “Granada” escoltem clarament una música típicament andalusa, i a “Nàpols” el que sembla un ritme de tarantel·la. Sainz-Villegas va oferir una interpretació molt satisfactòria d’aquestes peces que estrenava.
La primera part va acabar amb cinc exemples de les Canciones españolas antiguas de Federico Garcia Lorca, entre elles “En el café de chinitas”, “Las morillas de Jaén” i “La Tarara”, que van rebre una bona interpretació vocal i un bon acompanyament.
La segona part es va iniciar amb uns deliciosos arranjaments per a veu i guitarra de Ferran Sor de tres àries del Don Giovanni mozartià, dues del personatge de Zerlina: “Batti, batti o bel Masetto” i “Vedrai carino se sei buonino”, que Serena va cantar amb la picardia adequada, i el cèlebre “Deh, vieni alla finestra”, que a l’òpera canta Don Giovanni i que se’ns va oferir amb veu de soprano.
Van seguir Vaga luna che inargenti i Ma rendi pur contento, les dues habituals cançons de Bellini que solen aparèixer als recitals i, també del compositor de Catània, l’ària “Ah non credea mirarti” de l’òpera La sonnambula. Aquí sí que es va trobar a faltar l’orquestra.
Després, a càrrec de Sainz-Villegas en solitari, una bona interpretació dels cèlebres Recuerdos de la Alhambra i una interpretació espectacular, per les dificultats superades, de la Gran jota de concierto, dues peces de lluïment virtuosístic de Francesc Tàrrega. Van acabar el concert cinc cançons de les 12 Tonadillas en estilo antiguo d’Enric Granados.
El Palau, que era molt ple, va premiar amb llargs aplaudiments els artistes, l’èxit va ser rodó i rotund. La cantant i el guitarrista, agraïts, van oferir dos bisos: una bona interpretació de la Canzonetta spagnuola de Rossini i una versió discutible d’Alfonsina y el mar. Serena va posar tota la “carn” emocional a la graella per cantar la peça i aquí hi va haver l’error, un error freqüent de cantant jove que vol impressionar. La zamba que és Alfonsina y el mar, una de les grans cançons del segle XX, composta el 1969 per Ariel Ramírez sobre text de Félix Luna, és una peça dificilíssima de cantar; el fet que narra, el suïcidi al mar, el 1938, de la poetessa Alfonsina Storni, és tan bellament terrible que s’ha d’anar amb molt de compte en cantar-la. El problema, com sovint passa al lied, és de distància emocional; si l’emoció és extrema i externa, com va ser el cas, queda postissa. Alfonsina y el mar s’ha de cantar amb el control emocional d’un presentador de telenotícies, s’ha de deixar anar la informació, deixar que l’esplèndida melodia la faci penetrar a l’esperit fins que, com una càrrega de profunditat, t’exploti a dins trinxant-te l’ànima. Mercedes Sosa, intèrpret de la versió canònica de la cançó, en sabia un niu, d’això.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
