MDR KONZERT AM MORGEN. Ilse Eerens, soprano. Daniel Behle, tenor. Ludwig Mittelhammer, baríton. Cor i Orquestra Simfònica de l’MDR. Josep Vila i Casañas, director. J. Haydn: La Creació. GEWANDHAUS (LEIPZIG). 14 DE SETEMBRE DE 2025.
El concert d’aquest diumenge en una sala de ressonàncies mítiques com és la Gewandhaus de Leipzig no era el primer que Josep Vila dirigia a la ciutat. Tampoc no era el primer cop que ho feia al capdavant del Cor de la Ràdio del Centre d’Alemanya (MDR), però sí que suposava el seu debut com a director titular d’aquesta formació. I aquest fet donava a l’esdeveniment una atmosfera especial que es percebia en l’ambient i es veia als carrers, on cartells gegants amb la fotografia del mestre sabadellenc anunciaven una ocasió tan singular.
Si bé el nom de Vila encara no era conegut segurament pel gruix del públic, el programa sí: des de fa més d’un segle els directors titulars del Cor de la Ràdio del Centre d’Alemanya debuten en aquest càrrec amb La Creació de Haydn. La proposta de la institució, doncs, va encaixar perfectament amb la voluntat de Josep Vila, que fa anys que coneix amb detall una partitura que ha preparat al capdavant de diversos cors.
Potser per això, la lectura que va oferir de l’oratori va respondre a l’adjectiu de “clàssica” en tota l’extensió d’una paraula tan sovint emprada de manera ambigua o imprecisa. No tan sols perquè el compositor d’aquest oratori és un dels paradigmes del període clàssic de la història de la música, sinó també pels tempi adequats –ni massa apressats ni massa feixucs– que va escollir, la importància que va concedir a l’afinació i la manera com va vetllar per texturar cada fragment a partir de la pronúncia del text, tot aprofitant el fet que la majoria de cantants eren nadius alemanys.
La plantilla instrumental de l’Orquestra Simfònica de l’MDR va ser, és clar, moderna, de manera que la versió va estar mancada del so vellutat a què ens tenen acostumades les formacions d’instruments històrics, però va guanyar, en canvi, en brillantor. Vila va dirigir batuta en mà i amb la partitura al faristol, tot oferint de fet una imatge poc habitual per als qui el coneixem i l’associem al tipus de gest amb què dirigeix el repertori coral a cappella.
Qualsevol interpretació de La Creació requereix tres bons solistes, ja que el seu paper és llarg i important al llarg de l’oratori. Aquesta ocasió va estar marcada per la incorporació a ultimíssima hora de la soprano Ilse Eerens per substituir, sense poder a penes assajar, la cantant Johanna Winkel anunciada inicialment, que va haver de cancel·lar la participació en el concert per motius de salut. Per sort, es tracta d’una obra del gran repertori i Eerens no va tenir cap problema, ans al contrari, a brillar amb llum pròpia en el doble rol d’Arcàngel i d’Eva que li reserva la partitura. El tenor Daniel Behle i el baríton Ludwig Mittelhammer hi van empastar amb solvència. El quartet solista del cor final el van interpretar íntegrament membres del cor, a diferència del que sol passar a les nostres latituds, on sol ser tan sols una contralt la qui s’afegeix als tres solistes principals.
L’endemà del concert, la crítica local va parlar d’una “perfecció emocionant, poderosa i captivadora”. Això, en un país acostumat a fer que tot rutlli –al marge dels debats habituals sobre com i per què els organismes públics de radiotelevisió financen a l’estranger els cors i orquestres que a nosaltres ens falten–, és sinònim d’una molt bona primera impressió. Un punt de partida excel·lent que només pot millorar quan Vila, ja deslliurat de la batuta, mostri tot allò que pot aportar amb el repertori coral a cappella.
Imatge destacada: (c) MDR – Hagen Wolf.
