FESTIVAL DE TORROELLA. Camerata Salzburg. Janine Jansen, violí. Gregory Ahss, concertino i direcció. Obres de Bach i Mendelssohn. ESPAI TER. TORROELLA DE MONTGRÍ. 10 D’AGOST DE 2025.
András Schiff, piano. Obres de Bach, Mozart, Haydn i Beethoven. ESPAI TER. TORROELLA DE MONTGRÍ. 10 D’AGOST DE 2025.
Hi havia una vegada un festival de música, el de Torroella de Montgrí, vila de llarguíssima tradició musical, on es preguntaven: “Qui fa més bona música, Déu o el diable?”. Per resoldre-ho, van convocar dos concerts en un mateix dia, en un tocaria Déu i en l’altre el diable i després ja decidirien qui havia guanyat.
Vet aquí que el diable, que sempre es lleva aviat per poder fer més malifetes, va arribar primer i li va tocar el primer concert, el de les set de la tarda. Déu, que té tanta feina que de vegades no dona l’abast, va arribar més tard i li va tocar el segon concert, el de les deu del vespre.
El diable es va presentar al primer concert en forma de dona, de diablessa, una de les seves encarnacions més sovintejades i perilloses. De tota manera, el maligne no volia enganyar ningú i Janine Jansen, la diablessa, va sortir a l’escenari amb un vestit llarg d’un vistós vermell Pere Botero que deixava clara la seva provinença infernal.
Per començar, per escalfar motors, perquè els músics comencessin a escoltar-se els uns als altres i també per despistar el públic sobre els seus veritables propòsits, la Camerata Salzburg, l’orquestra que acompanyava Jansen, va interpretar el “Ricercar a 6” de l’Ofrena Musical de Bach i ho va fer en un magnífic arranjament per a orquestra de Shane Woodborne que va fer que el sever “Ricercar” prengués la magnífica i sumptuosa sonoritat de la Tercera suite orquestral de mestre Bach.
A continuació va entrar la diablessa. Somrient, segura del seu triomf, proveïda d’un temible Stradivarius que tenia un so que enamorava, dolç i potent a la vegada, capaç de tot, un autèntic “Ferrari” del segle XVIII, Jansen va atacar el Concert per a violí núm. 2 de Mendelssohn, un dels grans concerts del romanticisme.
Sobre una base de tècnica perfecta, afinació perfecta, seguretat absoluta i amb una gran claredat d’objectius i intencions, Jansen ens va fer entrar a l’ànima el Concert de Mendelssohn amb una intensitat expressiva insòlita, una veritable explosió de música. Jansen, en la línia de com se solen tocar els grans concerts romàntics en els darrers anys, va jugar fort, va tocar al límit d’on es pot arribar en el Concert de Mendelssohn sense caure en l’extravagància i l’excés i va fer evident un fet que la ciència ha pogut demostrar recentment amb absoluta claredat: que el violí és un instrument que va inventar el diable per seduir el cor dels humans i allunyar-los de la contemplació extàtica de la bondat divina. El triomf va ser absolut, total, indiscutible. El públic, captivat, es va posar dret per lloar una interpretació inoblidable.
A la segona part, la diablessa va descansar i els dimoniets de la Camerata Salzburg, dirigits des de la posició de concertino per Gregory Ahss van interpretar la Quarta Simfonia “Italiana”, també del bon Mendelssohn.
Només de sentir l’expansiva entrada de la Italiana, tota feta de llum i alegria, queda clar que el benaurat, el mai prou ben valorat Mendelssohn, va ser un compositor que va venir al món a fer feliç la gent, a fer el món un lloc una mica més agradable i habitable.
La diablessa havia manat molt a la primera part; ara, a la segona, sense el seu fort lideratge, el so dels dimoniets es va desgavellar una mica. La Camerata Salzburg va sonar bé, els músics són molt bon professionals i és cert que es van escoltar detalls de gran qualitat a les fustes que normalment passen desapercebuts i nítides segones veus a la corda, però en general aquella Italiana va quedar una mica desequilibrada i amb una tendència en els moviments extrems, especialment en el Saltarello final, a l’estridència, a crispar el so, a saturar el color i forçar el contrast.
Són els signes del temps: en música ara tot és servit molt calent, amb molta sal i molt pebre i la contenció expressiva està totalment passada de moda. Hi ha autors que ho aguanten bé, el mateix Mendelssohn del Concert per a violí ho havia aguantat prou bé gràcies a l’excel·lència de Jansen i al fet que als concerts romàntics per a solista ja se’ls pressuposa una mica de deliciós exhibicionisme narcisista. El Mendelssohn de la lluminosa però equilibradíssima Simfonia “Italiana” no va resistir tan bé l’excés de condiment.
Tot i que el contenciós ja semblava resolt a favor del maligne, quedava el segon concert.
El cel va respondre a l’envit de l’avern d’una manera original, en comptes d’enviar a la competició un especialista de llarga experiència en combats amb dimonis com l’Arcàngel Gabriel, va enviar un humil monjo, András Schiff, un pianista de cabell ja blanc i caminar pausat que es mou, somriu i saluda com un ancià frare benedictí.
András Schiff, sembla que des de la pandèmia que el va obligar a fer un parèntesi en la seva carrera i li va permetre reposada reflexió, no sol informar del que tocarà en els recitals. Ell mateix anuncia el programa i presenta les peces des de l’escenari a un públic que no sap què escoltarà. És el petit privilegi de credibilitat que es pot permetre aquest pianista de llarguíssima i seriosíssima carrera. Ens és igual el que toqui András Schiff, segur que valdrà la pena.
El monjo va començar amb el “Primer preludi i fuga” del primer llibre d’El clavecí ben temperat de Bach, de qui va dir que era “el més gran dels compositors” i va afegir, categòric i perquè quedés clar quin peu calçava “i sobre això no hi ha discussió“. Va seguir amb la Suite francesa núm. 5 de Bach que va completar amb la Petita Giga en Sol K.574 de Mozart que, segons Schiff, és un homenatge a Bach. Vam seguir amb un Sonata en Sol menor de Haydn i la Fantasia en Do menor K.475; allò cada vegada prenia més gruix i transcendència. Beethoven, una de les especialitats del monjo, també va ser convocat al concert i hi va participar amb una peça major i estranya, les Sis bagatel·les Op.126, unes tardanes miniatures abstractes, entotsolades, denses, de vegades esquerpes, que de bagatel·la només en tenen, si de cas, la durada però no pas ni el caràcter ni l’esperit, si més no l’esperit lleuger de les anteriors bagatel·les beethovenianes.
Ja dúiem gairebé dues hores de piano sol sense intermedi i el monjo semblava incansable. Va anunciar la darrera peça, el Concert Italià de Bach, que no va ser la darrera perquè encara hi va afegir un estratosfèric Intermezzo de Brahms i un Nocturn de Chopin que anunciava que, ara sí, ja era hora d’anar a dormir.
A la sortida algú comentava que “Schiff ho toca tot igual” i és ben cert, però això s’ha d’entendre en sentit positiu i no pas negatiu com sol ser habitual.
András Schiff, monjo del piano, no transcriu partitures amb els dits, se les menja, les paeix durant cinquanta anys, les interioritza, les incorpora al seu ser i un dia surt a l’escenari i les toca i, sí, és clar, tot sona a Schiff. El seu tocar té una enorme personalitat que amara totes les peces que aborda, és un tocar fàcil, lleuger, amb poc pedal, de tempi variats però mai extrems, de dinàmica variada però mai extrema, de temperatura expressiva moderada però plena de matisos. Un tocar savi, elegant, gens exhibicionista, que no crida però diu moltes coses a qui les sap escoltar. Un tocar que entén la música com una religió que cura l’ànima i András Schiff n’és un monjo.
A Torroella no els va quedar gens clar qui havia guanyat. Ja sol passar.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà-Festival de Torroella.
