ELS TEUS CLÀSSICS. Montserrat Seró, soprano. Pau Casan, Piano. Cançons de Conxita Badia, Felip Pedrell, Manuel de Falla, Enric Granados, Amadeu Vives, Joaquim Nin, Joan Lamote de Grignon, Francesc Alió, Jaume Pahissa, Robert Gerhard, Silveri Fàbregas, Frederic Longàs, Agustí Borgunyó, Pau Casals, Carlos Guastavino, Xavier Montasalvatge, Frederic Mompou, Narcís Bonet i Eduard Toldrà. ATENEU BARCELONÈS. 26 DE FEBRER DE 2026
Interpretat per la soprano lleidatana Montserrat Seró acompanyada al piano pel barceloní Pau Casan, va arribar a l’Ateneu Barcelonès el concert La follia de cantar, commemoratiu del cinquantè aniversari de la mort de la soprano barcelonina Conxita Badia. Abans de Barcelona s’havia pogut sentir pel gener a Tortosa, el mes de juny viatjarà a Figueres i Manlleu i forma part del cicle Els Teus Clàssics que ja fa quinze anys que organitza l’Associació Joan Manén.
El sorprenent, suggeridor i encertat títol de la sessió prové d’uns versos de Conxita Badia on afirma: “Sempre he sentit la follia de cantar, tota ma vida ha estat plena de cançons. I quan vingui l’hora del perdó, feu que us l’implori cantant una cançó”.
Certament, la follia de cantar va orientar tota la vida de Conxita Badia i la va convertir en una figura central, importantíssima, dins de la vida musical catalana i espanyola del segle XX. Tard o d’hora el seu nom apareix en totes les biografies de tots els compositors actius durant la primera meitat del segle XX i molt probablement Conxita Badia és propiciadora directa de l’enorme importància que la cançó culta va tenir en l’obra dels compositors catalans del període.
La prova definitiva de la influència d’aquesta cantant, de la qual Pau Casals deia que quan componia per a veu femenina sempre en tenia la veu al cap, està en l’extensió i varietat del programa interpretat, integrat per vint-i-sis cançons de dinou compositors diferents i no hi eren, ni de bon tros, tots els que hi haurien pogut ser.
El concert va començar amb L’ofrena, una cançó de la mateixa Conxita Badia i seguint més o menys un ordre cronològic va continuar amb Pedrell i Falla i va acabar amb Mompou, Bonet i Toldrà després d’haver passat per gairebé tots els compositors rellevants del segle passat. Moltes d’aquestes cançons van ser estrenades per Conxita Badia i en diverses figura com a dedicatària.
El concert, que havia de ser d’homenatge, va constituir també un viatge apassionant per la cançó culta catalana i espanyola. Moltes obres eren conegudes, com El paño moruno de Falla, Cuba dentro de un piano de Montsalvatge o Damunt de tu només les flors de Mompou, per a molts la millor cançó catalana del segle XX. El viatge també ens dugué, però, agradabilíssims descobriments, com A l’Esperança de Frederic Longàs o Si t’hagués sabut comprendre d’Agustí Borgunyó.
El concert va anar de bé a millor. Molt ben acompanyada per Pau Casan, besnet de Conxita Badia, Seró va començar bé, però lògicament, volent-ho controlar tot i, per aquest motiu, tot estava al seu lloc però hi faltava una mica de “follia” i d’impuls intern al cant. A la segona part, més relaxada i segura, més feta a l’acústica i al retorn específic de la sala de l’Ateneu, la soprano es va començar a deixar anar, el cos es va començar a moure i tot es va fer més natural, fluid i fàcil.
Deien els que van poder escoltar aquella soprano que homenatjàvem, aquella dona que sentia la follia de cantar, que el principal atot del seu cant, a més de la bellesa de la veu, era la naturalitat i la facilitat amb què es produïa. Montserrat Seró va acabar cantant molt bé les cançons que tan bé havia cantat Conxita Badia.
A tall de bis els intèrprets van oferir fora de programa T’estimo tant, una senzillíssima, sorprenent i bellíssima cançó composta el 1961 per Conxita Badia que té com a únic text aquesta frase repetida i que l’autora va dedicar a la seva alumna Montserrat Caballé.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
