L’ELISIR D’AMORE de Gaetano Donizetti. Serena Sáenz, Michael Spyres, Carles Pachon, Fabio Capitanucci. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Mario Gas, direcció d’escena. Diego Matheuz, direcció musical. LICEU. 30 DE NOVEMBRE DE 2025.
La mateixa setmana que el Liceu “jubilava” l’exitosa producció de La petita Flauta Màgica amb l’únic pretext –sembla– d’haver complert vint-i-cinc anys, reposava la producció de L’elisir d’amore que Mario Gas va signar ja en fa quaranta i que, aparentment –la gran quantitat de promocions i descomptes anunciats en fa dubtar–, gaudeix de tan bona salut com aquella.
L’al·licient, per tant, d’una enèsima reposició com és el cas de què parlem es troba en la configuració dels repartiments, que aquesta vegada són tres. El primer, encapçalat pel tenor Javier Camarena –de qui ja vam veure el debut en la producció el 2012–, ara al costat de la soprano Serena Sáenz, que també va actuar en la funció d’aquest diumenge 30 de novembre, en què es combinaven cantants diversos.
La jove soprano catalana no va decebre gens en el paper d’Adina, posseïdora, com sabem, de grans qualitats actorals i d’una tècnica vocal impecable que li va permetre lluir tres o quatre sobreaguts estratosfèrics que va dotar d’una projecció impressionant per fer-los arribar fins a l’últim racó de la sala, que no és precisament petita. En altres escenes, en canvi, sobretot de l’inici de la funció, va semblar que el director Diego Matheuz no acabava de trobar l’equilibri necessari perquè l’orquestra no ofegués els registres més centrals de la veu.
Al seu costat, el nord-americà Michael Spyres va fer una interpretació de Nemorino molt correcta en tots els sentits, que paradoxalment va tenir el seu moment més fluix en l’esperada “Una furtiva lacrima”, que va dotar d’una ornamentació de gust dubtós, si bé el públic –molt desitjós d’aplaudir durant tota la funció– o no ho va percebre o el va premiar igualment amb una ovació continguda.
També va ser poc graciós, pel que pot donar de si el rol, el Dulcamara de Fabio Capitanucci, fins i tot amb problemes en alguns passatges de tempo ràpid i cant sil·labat. En aquest cas, el record de la interpretació que en fa Ambrogio Maestri –present ja en l’última reposició i en un altre dels tres repartiments d’aquesta– pesava massa.
Finalment, bon paper del baríton Carles Pachón com a Belcore: convincent tant amb la veu com amb el gest en la pell d’un personatge que requereix, potser més que d’altres, equilibri entre comicitat i dramatisme.
Per a cor i orquestra, aquest Elisir no va més enllà d’una òpera de repertori, amb pocs moments per al lluïment, però en canvi un continuum de presència –ja sigui a l’escenari o al fossat– necessària per al bon funcionament de tot el muntatge.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
