GRAN SIMFÒNIC. Orquestra Simfònica del Vallès. Scott Terrell, direcció. Pel·lícula Star Wars: A new hope, amb banda sonora en directe. AUDITORI FÒRUM CCIB (BARCELONA). 23 DE DESEMBRE DE 2025.
Dins de la variada i completa programació de Nadal que el Palau de la Música ofereix aquest desembre, s’ha ampliat a espais més enllà de l’edifici modernista, com ara la nau futurista que Jacques Herzog i Pierre de Meuron van dissenyar al Fòrum CCIB, un espai arquitectònic ideal per simular les aeronaus espacials que fa gairebé mig segle van ser concebudes per George Lucas per a la seva primera cinta de la sèrie Star Wars.
Aquesta proposta, que ha resultat tot un èxit de taquilla i de qualitat musical els dos dies de projecció de la pel·lícula, ha estat fruit d’una sèrie de sinergies d’entitats capitanejades pel Palau de la Música i la seva partenaire musical, l’Orquestra Simfònica del Vallès, experta en projectes originals i arriscats, i la tercera pota, la col·laboració del Fòrum com a lloc de projecció de la pel·lícula i sala del concert de la banda sonora en directe.
La proposta forma part del cicle Gran Simfònic, que es va inaugurar amb Tubular Bells, tribut a Mike Oldfield i la pel·lícula How to train your dragon, in concert per concloure amb la pel·lícula Star Wars: A new hope. Aquest cicle té ànim de continuïtat, tant per l’èxit de qualitat com de taquilla, i l’objectiu és acostar la música simfònica en directe a nous públics i oferir experiències col·lectives i accessibles per a totes les edats.
Encara que la pel·lícula Star Wars: A new hope es va estrenar el 1977, la versió que es va mostrar al Fòrum va ser la del 1997, vintè aniversari, en què l’original va ser millorada digitalment, tant en els aspectes relacionats amb la imatge com amb el so, i es van incloure noves escenes que havien estat inaccessibles durant la projecció inicial en cinemes a causa de restriccions, tant financeres com tecnològiques, així com per falta de temps en l’edició de la pel·lícula.
Si aquest film marca un abans i un després en la història del cinema fantàstic còsmic quant a innovació tècnica, fantasia, saga, efectes, etc. que li van fer aconseguir no només un èxit de taquilla –superat solament i molt més tard per E. T.–, sinó reconeixement de premis i guardons –començant pels set Òscars i onze nominacions–, va ser precisament per la banda sonora de John Williams, el mag del pentagrama des de l’últim quart del segle XX fins avui dia. La banda sonora de Star Wars: A new hope, començament de la saga de Star Wars, va obtenir l’Òscar a la millor banda sonora, el Globus d’Or, els premis Saturn i Grammy en la mateixa categoria i el Premi Anthony Asquith a la millor música de cinema dels premis BAFTA.
Juntament amb els reconeixements cinematogràfics, es va desencadenar la febre per aquesta saga en campanyes de màrqueting i un dels seus primers fruits va ser la gravació i comercialització de la banda sonora independentment de la pel·lícula, i que igualment va batre rècords de venda a l’època, tant en vinil com posteriorment en CD.
Un dels mèrits de la inspiració del tàndem Lucas-Williams quant a la banda sonora va ser tornar a la majestuositat d’una orquestra simfònica en contra de la tendència de l’època de formacions de cambra o de grups instrumentals de pop que anirien en contra de l’èpica de la pel·lícula i que, en aquesta ocasió del Fòrum, vam poder no sols escoltar, sinó contemplar en directe. I d’altra banda, utilitzar la tècnica wagneriana del leitmotiv per identificar personatges, sentiments, situacions dramàtiques que ja formen part de l’univers sonor de diverses generacions, mesclades amb temes i composicions prèvies insinuades per Lucas de compositors tan famosos com són Korngold, Cicognini, etc.
L’Orquestra Simfònica del Vallès ampliada va desenvolupar un treball minuciós des de la fanfara inicial fins als crèdits finals amb precisió i ajust mil·limètric a la pantalla gran, on es va projectar la pel·lícula en versió original i subtítols en català i castellà. Cal destacar les seccions de vent, tant fusta com metall, així com la d’una rica i extensa percussió, que sota l’experta batuta de Scott Terrell va aconseguir emocionar el públic que gairebé omplia l’extensa capacitat de l’Auditori del Fòrum. Tan sols un però extramusical, però sí tècnic, hauria arrodonit el gaudi de la part musical amb un millor equilibri de l’amplificació de l’orquestra, que, a la primera part, va resultar excessiva i va dificultar la comprensió i audició de la part parlada de la pel·lícula.
Des de la crítica sempre hi ha una queixa (justificada majoritàriament) dels sorolls extramusicals que es produeixen en els concerts (estossecs, mòbils, etc.), però en aquesta ocasió, sorprenentment, va haver-hi un respecte absolut, només trencat pels aplaudiments entusiastes en acabar la primera part i al final de la pel·lícula.
Van destacar així mateix dos punts més de la vetllada que van afegir humor i una certa enyorança als qui ja tenim tanta edat com la pel·lícula. El primer, interrompre la pel·lícula de llarga durada en dues parts per permetre la despesa del bar improvisat davant la prohibició d’entrar al recinte ni tan sols ampolles d’aigua, i el segon, promoure la iniciativa a les xarxes socials posant un photocall expressament per a l’ocasió amb el cartell i els personatges de la pel·lícula.
Davant de l’èxit obtingut fa anys amb una iniciativa semblant a L’Auditori amb l’OBC i aquest cicle iniciat pel Palau, no hi ha dubte que existeix un públic entusiasta d’aquestes propostes en els diversos gèneres cinematogràfics que hauria de fer repensar els nous responsables de L’Auditori a recuperar la iniciativa apartada a l’etapa Brufau i ampliar el nou cicle del Palau a altres propostes al llarg de la temporada.
Que la Força ens acompanyi en el nou any!
Ahir, 6 de gener, l’OSV va fer un ple quasi absolut al Palau amb peces de John Williams i Hans Zimmer i el guiatge embriagador del doblador Luis Posada. Públic intergeneracional, local i forani, que es va deixar entusiasmar per la generosa interpretació del conjunt orquestral. L’OSV no defrauda gairebé mai i l’energia que hi posen és crucial per contagiar passió i qualitat sonora a parts iguals. Gràcies al Palau per confiar en aquest tipus d’actes que apleguen a grans i petits, melòmans profunds i gaudidors de la música en general. En aquests concerts es respira un clima de bona comunió entre el públic, i del públic amb l’orquestra i director. L’amor per la sinfònica i la clàssica també es crea amb aquests concerts.