Albéniz: Suite Iberia.
Alba Ventura, piano.
Aglae Música, 2025.
Després d’haver sentit Alba Ventura interpretar en directe la integral de la Iberia d’Isaac Albéniz a la capital de la Segarra la primavera passada, la pianista barcelonina ha afrontat ara un dels reptes més grans de la seva carrera: la gravació completa d’aquest corpus pianístic monumental, que pocs s’atreveixen a abordar i molts respecten amb temor reverencial. Perquè poques obres del repertori pianístic imposen un respecte tan profund: des de la complexitat rítmica a la dificultat tècnica, de les àmplies textures a l’aspecte emocional… I això exigeix un domini tècnic i musical absoluts.
Com a hereva de l’escola pianística espanyola vinculada a l’Acadèmia Marshall, institució que avui dirigeix, era gairebé inevitable que, tard o d’hora, Alba Ventura s’enfrontés a aquesta obra cabdal. Però l’ombra de les nombroses versions referencials –la llegendària d’Alícia de Larrocha, Rosa Sabater, Rafael Orozco i Esteban Sánchez, entre d’altres– és llarga i trobar la determinació i el moment adient no és gens senzill.
Si, a més, la pianista és deixebla directa d’Alícia de Larrocha –que va enregistrar la versió referencial d’aquesta integral i la va elevar a l’Olimp dels déus–, el repte és encara més gran. Es fa difícil trobar una simbiosi tan gran entre pianista i obra com la d’Iberia d’Albéniz i Alícia de Larrocha. Potser, tal com em comentava un amic, tan sols en les Variacions Goldberg i Glenn Gould.
Alba Ventura podia haver optat per imitar Alícia de Larrocha en aquest enregistrament, però tots sabem que les imitacions mai són tan autèntiques com l’original. És per això que malgrat haver-hi una mirada reverencial a la pianista i mentora, utilitza aquesta referència com a far que orienta però no imposa. I a partir d’aquest mestratge heretat continua el seu camí aportant una visió pròpia i plena de personalitat. El resultat ho corrobora i representa un gran pas endavant en la carrera discogràfica de la pianista.
Amb un instrument amb el qual es troba realment còmoda, el Yamaha CFX –el mateix amb què ja va enregistrar el seu disc anterior–, i després d’haver-la interpretat de manera integral a partir del 2019 al Monestir de Camprodon, Teatro Villamarta de Jerez, Palau de la Música Catalana, Palau Kadriorg de Tallin, Auditori Municipal de Cervera i a la Sala Cultural de la ciutat de Musashino (el Japó), Ventura ha sentit que ha arribat el moment d’immortalitzar-la. I cal subratllar-ho: el resultat és, sens dubte, excels.
Som davant d’una Iberia que manté viva la tradició, amb un ús del pedal ric i expressiu però curós, una flexibilitat de tempo tan natural com necessària i, sobretot, una concepció rítmica sublimada i d’una puresa de quinta essència. No és pas una lectura juvenil o impetuosa, sinó una visió més madura, capaç de revelar els infinits racons amagats de l’obra, de sostenir amb claredat les seves textures polifòniques més complexes i de fer cantar el piano amb veritable poesia. I no és fàcil obtenir aquesta transparència entre l’entramat de veus que Albéniz proposa.
La Suite Iberia és una de les col·leccions més importants mai escrites per a piano. On Albéniz sap combinar materials provinents del folklore espanyol amb una paleta tímbrica exquisidament treballada i una tècnica pianística depurada i exigent al llarg d’aquest corpus format per dotze peces d’un atractiu innegable. Hi podrem reconèixer melodies d’arrel popular, ritmes intricats que evoquen l’accent espanyol i una escriptura virtuosa de primer nivell. No és casualitat, doncs, que aquesta obra sigui considerada un dels grans emblemes de la música nacionalista espanyola.
Però desgranem una mica més aquesta interpretació que ara presenta el segell discogràfic Aglae Música i que fou enregistrada a L’Atlàntida de Vic els dies 2, 3 i 4 de setembre passats sota la direcció artística de Marc Horne i amb l’enginyer de so Josep Roig-Temps Record.
La pianista és posseïdora d’un fraseig imbuït de lirisme i un exquisit control d’un so carnós, però alhora brillant i per damunt de tot té una capacitat gairebé innata per oferir una gràcia rítmica. El sentit evocador i gairebé oníric, la sensibilitat poètica, així com l’equilibri entre misteri i calidesa o la policromia són la seva targeta de presentació a “Evocación”, abans de donar pas a una suggeridora rítmica a “El Puerto” –ple de vitalitat però sense excloure el refinament– i cloure el primer quadern amb “El Corpus Christi en Sevilla” caracteritzat per la capacitat de recreació, la passió i una gran versatilitat colorística. I això no és fàcil quan la partitura requereix una plenitud tècnica i una intensitat de primer ordre. Però Ventura coneix aquest idioma propi d’Albéniz que a més sembla tenir ben interioritzat oferint-lo amb una evident intensitat comunicativa.
El pedal sempre mesurat i estudiat a fons en les seves àmplies possibilitats, tan “marca de la casa” de l’Escola Marshall, és de gran utilitat en el segon quadern. Les notes melòdiques brollen de manera clara i cristal·lina enmig de la rítmica flamenca de “Rondeña”, tot mostrant nitidesa en l’àmplia textura i una sonoritat brillant en els punts culminants. I aquest punt sonor també és un dels trets que el diferencia de la visió referencial de la pianista Alícia de Larrocha. De nou el punt oníric i una paleta de colors gairebé impressionista per moments ens corprendrà en una “Almería” amb el punt de tensió i virtuosisme necessari i un rubato molt ben aconseguit, i com a cloenda una “Triana” trepidant, on Ventura subratlla el punt genuí, la picardia, la llum mediterrània i la joia de viure.
La radiant lectura d’“El Albaicín” ens apropa a la guitarra flamenca, imbuïda de detalls i musicalitat, i la castissa visió del barri madrileny de “Lavapiés” és un d’aquelles moments per recordar –quin impacte emocional aconsegueix Ventura quan el domini tècnic és tan sols un mitjà i no una finalitat per tal que el caràcter misteriós i el punt poètic es donin la mà. La força emocional i el lament flamenc s’erigeixen en la interpretació d’“El Polo”, abans d’un “Lavapiés” que sens dubte és un dels números de més dificultat tècnica. El punt de melangia que obté a “Málaga”, dona pas a un “Jerez” oníric i nocturnal ben construït tensionalment i una festiva “Eritaña” que clou el quart llibre amb un punt de flamenc i un evident ritme de sevillana que tan ben desgranat ens arriba.
Hereva d’una tradició il·lustre, però lliure de qualsevol servitud, Alba Ventura signa una Iberia fresca i imaginativa, on l’empremta de Larrocha es transforma en veu pròpia i obre un camí tan personal com fascinant.
