TEMPORADA LICEU/ANY RICARD VIÑES. Polifònica de Puig-Reig. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Javier Perianes, piano. Josep Pons, director. Obres de Debussy i Ravel. Liceu. 4 de maig de 2025.
Quan l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu surt del fossat i s’emancipa de la seva servitud -valuosa i necessària- de l’escena, se’ns apareix com un instrument formidable, precís, flexible i versàtil, amb uns solistes de gran categoria en totes les seccions, i amb una implicació enlluernadora. Una orquestra capaç de brodar un repertori exigent i delicat com el d’aquest concert, amb obres de Debussy i Ravel (i en d’altres que l’hem vist: memorable el concert de fa un any, al Palau de la Música, amb repertori Wagner) plenes de subtileses, matisos, timbres i colors sonors que l’orquestra ha evocat ratllant la perfecció en molts passatges. Una orquestra que potser passa massa desapercebuda en el seu valuós paper acompanyant òpera (dos dies abans l’havíem tastat, una mica de reüll, a La Sonnambula, però amb una formació molt reduïda i amb el paper subsidiari que li atorga Bellini), però que quan assumeix repertoris d’envergadura, amb tot el protagonisme, sembla que creixi i llueixi amb tot l’esplendor. I ens agradaria veure-la més sovint sobre l’escenari, perquè fins i tot l’experiència de veure tocar –literalment veure’ls- molts d’aquests músics és magnètica: des del concertino Kai Gleusteen, als primers faristols de violes, violoncels o fins i tot contrabaixos (per dir-ne només alguns que vèiem clarament des de la nostra posició) és excitant, revelador i tot un plaer. Amb aquesta actitud, amb aquesta implicació, la música arriba més endins.
I més enllà de l’enorme qualitat dels músics que la integren, aquesta orquestra té un artífex, un arquitecte que, durant uns quants anys, l’ha fet créixer com a bloc i com a organisme sonor i li ha donat personalitat pròpia: Josep Pons, lluny de les efervescències escenogràfiques d’altres grans batutes, de la gestualitat de cara a la galeria, ha anat erigint aquest monument simfònic que s’ha convertit en un motiu d’orgull per a tots els melòmans. Amb un gest pulcre, precís, al servei de la música i dels músics (mai de la seva pròpia imatge) és capaç de fer aflorar un so bell, coherent i compacte, amb personalitat pròpia. I, ara que sabem que marxa, cal reivindicar aquesta feina titànica de construir un instrument tan preciós: mirarem de gaudir-lo els mesos que li queden tot agraint la seva valuosa aportació.
Com ja us podeu imaginar, el resultat d’aquest concert va ser òptim, i més enllà de fer-ne una dissecció detallada, ens venia de gust prendre certa distància, obrir el focus i constatar el valor que hi ha al darrere d’aquesta actuació concreta, el que significa i ens ha suggerit aquesta experiència concertística. I cal recordar que el concert estava enmarcat en els actes de commemoració del 150è aniversari del naixement de Ricard Viñes: inaugurava l’Any Viñes que ha impulsat la Generalitat de Catalunya i que tindrà diversos actes més per reivindicar la figura d’aquest eminent pianista lleidatà, que va ser un autèntic apòstol de l’avantguarda musical del segle XX, i bon amic de Ravel (de qui enguany també commemorem el 150è aniversari del naixement) i de Debussy, dels quals va estrenar un munt d’obres pianístiques.
Els Nocturns de Claude Debussy van obrir el concert amb un desplegament sonor generós i mantenint un bon equilibri entre seccions. La delicadíssima rítmica d’una obra magmàtica com aquesta, un mar de sons aparentment anàrquic, requereix una pulcritud i una exactitud mil·limètrica que Pons va guiar amb un gest clar i precís, tot i que per moments es va trobar a faltar certa flexibilitat, més onades sonores, més llibertat agògica. Aquesta venial rigidesa va desparèixer al tercer moviment del tríptic, Sirenes, on les veus femenines del Cor del Gran Teatre, vocalitzant sense text, van sorgir com un instrument més de l’orquestra, aportant una tímbrica nova, una nova llum sonora. El pianíssim final va cloure’s en una extinció del so en tota regla, que ens va conduir a un silenci que tallava l’alè i que, afortunadament, el nombrós públic que omplia el colisseu barceloní va respectar.
Javier Perianes va assumir el paper solista de l’obra que va sonar a continuació, el Concert per a piano en Sol major de Ravel, compost l’any 1930 (una de les últimes obres de la seva producció) després del seu viatge als Estats Units, de rebre el doctorat Honoris Causa a Oxford, i de passar una bona temporada a Andalusia en companyia del seu bon amic Manuel de Falla. Una obra brillant i íntima alhora, amb influències diverses que van del jazz, al jondo, el folklore, l’art barroc, l’exotisme oriental, sempre amb aquell element juganer i trapella tan propi de Ravel, i que conté un dels moviments lents més bonics de la història de la música, l’Adagio molto. Perianes en va fer una lectura molt personal, amb tempos flexibles, elàstics fins i tot, en què va incorporar aquella mena d’inégalité tan pròpia dels clavecinistes del barroc francès, en què la mà dreta i l’esquerra articulen la seva línia amb un imperceptible però eficaç decalatge de tempo i que li dona a l’obra aquella llibertat, aquell rubato gairebé chopinià. Mori el metrònom!
Les innombrables intervencions que tenen molts instruments de l’orquestra, petits passatges molt audibles i arriscats, ben bé com a solistes, van estar magníficament interpretats pels primers faristols de l’orquestra, amb una menció especial per al corn anglès, que ha de dialogar amb el piano en un passatge absolutament màgic de l’Adagio central. Tot el vent fusta va estar a una alçada memorable, també el metall i la percussió: perquè aquest concert sembla, per moments, una mena de gimcana, un rally ple de paranys i d’accidents que li donen aquest caràcter únic, excitant i tan atractiu.
El concert es va cloure amb les dues suites orquestrals de Daphnis et Chloé que el mateix Ravel va confegir a partir del poema coreogràfic del mateix nom, estrenat pels Ballets Russos de Diaghilev el 8 de juny de 1912 a París. Amb una orquestra ampliada, vorejant el centenar de músics, i amb la incorporació de la Polifònica de Puig-reig per fer la part coral d’aquesta obra, al costat del Cor del Gran Teatre del Liceu, Josep Pons ens va submergir en un oceà de sons i colors exuberant, en un monument sonor a l’impressionisme que va tornar a posar de relleu l’enorme qualitat no només dels músics d’aquesta orquestra sinó també de l’instrument col·lectiu que formen, un instrument amb personalitat pròpia. Que l’herència sigui duradora.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
