Primera notícia de Toldrà.
Eugeni Molero i Pujós. Edició a cura d’Esteve Molero.
Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2025.
Reeditar llibres antics que són aproximacions biogràfiques contemporànies als protagonistes permet recuperar la veu i la mirada immediata sobre el personatge, a vegades més directa i divergent d’interpretacions posteriors construïdes sobre un pòsit molt ampli i madurat dels fets. Aquests textos ofereixen una finestra al context històric i humà en què vivien els protagonistes, bo i preservant detalls i sensibilitats que podrien perdre’s amb el temps si la historiografia no hi té accés. També permeten establir un diàleg entre passat i present comparant les primeres impressions amb les recerques actuals que fan possible una edició crítica i l’actualització del contingut. En aquest sentit, la reedició no és només conservació, sinó una oportunitat de revisitar i reinterpretar la memòria cultural amb una perspectiva que integri passat i present encarant-se al futur.
Precisament aquests trets defineixen Primera notícia de Toldrà, editada enguany per El Cep i la Nansa gràcies a la revisió crítica i traducció de l’original en castellà duta a terme pel polifacètic músic Esteve Molero Olivella, fill d’Eugeni Molero i Pujós (1943-1984), periodista i autor d’aquesta biografia que va suposar el primer testimoni bibliogràfic a l’entorn de Toldrà: el primer graó sobre Toldrà, aquell que obre la porta a la comprensió del seu món abans que altres estudis ampliessin la informació amb glosses i interpretacions posteriors i enfocaments diversos.
Publicat l’any següent de la mort de Toldrà, en l’estil de Molero i Pujós rau la frescor creativa sorprenent de l’aleshores jove periodista de dinou anys i en una prosa clara de tall periodístic garlandada amb observacions subtils i retrats finament adjectivats que destil·len un vel inconfusible hereu del Josep Pla de les cròniques catalanes, un escriptor admirat per Molero i Pujós. En aquest sentit, poques biografies presenten una riquesa perceptiva comparable, com es llegeix a la pàgina 23, on se’ns descriu Toldrà amb un detall que voreja una escultura sonora. I no només això: hi ha detalls familiars que rarament trobarem reproduïts després, com petits fragments de vida íntima que donen cos i calor al retrat del músic. Quelcom que traspua part de l’originalitat d’aquesta proposta: d’una banda, perquè va a la matriu factual i testimonial; i de l’altra, en el sentit creatiu. Distribuït en capítols curts d’entre tres i sis planes que semblen pensats amb tarannà d’articulista, cada peça combina perspectiva general i concreció en una lectura fluida més enllà de la brevetat d’un text que no pretenia ser definitiu.
Amb la modificació del títol original amb l’afegit de “Primera notícia”, en certa manera es justifiquen els afegits de les darreres investigacions, encara que algunes fonts criden l’atenció per la seva absència. Encara que algunes es puguin intuir si es consulta la bibliografia final, per exemple fora interessant conèixer la font documental de la notícia sobre la concessió del títol de “fill il·lustre” de Vilanova i la Geltrú (pàg. 52-53), les paraules de lloança de Falla sobre Toldrà (pàg. 55) o la consideració de Toldrà de la cobla (pàg. 60). Igualment sorprèn l’absència d’un dels diversos llibres de Manuel Capdevila i Font, fill de l’amic íntim i biògraf de Toldrà, entre ells, Eduard Toldrà, músic… i més. Una miscel·lània (Dinsic Publicacions Musicals SL, 2022), que aplega informacions diverses i que inclou una llista de discografia gens bandejable i més àmplia que el del capítol de la pàgina 85 on se citen webs on es poden localitzar enregistraments protagonitzats per Toldrà. Igualment, s’hi enyoren les notes a peu de pàgina sí incloses metodològicament en l’esbós biogràfic complementari de la segona edició del llibre dedicat a Rafael Ferrer (1911-1988), un dels grans músics catalans i director de l’Orquestra Municipal de Barcelona entre les etapes de Toldrà i Ros Marbà, tot ampliant així el context i el panorama sonor de l’època. A més, Ferrer va ser-ne l’autor del pròleg, també present en aquesta republicació que l’editorial vilanovina presenta amb força cura i elegància: les fotografies en blanc i negre, la lletra còmoda i la coberta original respectada contribueixen a un conjunt agradable de llegir i mirar.
No obstant, matisos a banda, cal felicitar la iniciativa per acostar-nos un testimoni de seixanta i escaig anys il·localitzable avui dia –o pràcticament– que suma una altra baula en el notablement ampli ventall de referències bibliogràfiques sobre Toldrà, un músic que, juntament amb Pau Casals, encapçala la llista dels compositors catalans més documentats, per bé que el camp per investigar segueixi essent molt ampli i mancat d’algunes perspectives fonamentals: ens cal un estudi tècnic i d’anàlisi exhaustiva de la seva obra, així com l’edició de molta documentació i cartes; a més d’estudis de recepció com a director a Espanya i a l’estranger.
