SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, director. F. Schubert: Simfonia núm. 5. G. Mahler: Simfonia núm. 1. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE MARÇ DE 2025.
Si apel·lar genèricament a la Cinquena o la Novena ens porta a Beethoven, la Primera –com també la Vuitena– hauria de remetre a Mahler. No hi ha cap debut en el gènere de la simfonia que n’iguali la combinació d’espectacularitat, domini orquestral, singular personalitat i força expressiva. Ni tan sols els poemes simfònics straussians estrictament contemporanis, tot i la perfecció tècnica i fertilitat creativa. I aquesta simfonia va ser el principal reclam del concert que la Simfònica del Vallès va oferir el cap de setmana passat a la seva temporada al Palau de la Música, després d’interpretar-lo divendres a La Faràndula i abans de fer-ho diumenge a la Factoria Cultural de Terrassa. La sessió de dissabte, la més reeixida de les tres, va evidenciar el salt qualitatiu de l’orquestra, afavorit per una acústica que potenciava aquest repertori respecte de les altres dues sales. Aquest concert també suposava una ocasió per calibrar la complicitat i el nivell de l’orquestra amb el recentment presentat nou director titular a partir de la temporada vinent. En aquest sentit, també es corroboraven les credencials de la personalitat musical de Salado, en qui es constata un creixement artístic constant a cada nova visita a l’OSV.
En el seu plantejament de la Simfonia núm. 1 de Mahler no hi ha rastre de sensibleria, efectisme o èmfasi paroxístic, sinó un ferm control de la forma i l’estructura, amb una aposta clara per la fluïdesa dins un estàndard generalment decorós –no pas decoratiu– que excel·leix en l’estilització de sonoritats cambrístiques, en les dinàmiques contingudes i en l’organicitat de les transicions entre blocs temàtics (per exemple, generant expectativa en el pas de la secció central al retorn abreujat del ländler en el segon moviment). També destaca pel subratllat de figures motíviques breus i/o individuals –tot i que tracta els glissandi de la corda amb subtilesa, sense remarcar-los en excés–, a partir de les quals construeix atmosferes que es despleguen amb un encoixinat sonor elegant i líric, tant si estira el tempo i l’arc melòdic com si no. Una sensibilitat i delicadesa que recorda la d’alguns directors contemporanis, com Franz Welser-Möst. Com a prova cal esmentar la calibradíssima construcció d’ambients en pràcticament tot el primer moviment (respectuós amb la repetició de l’exposició), on va concertar eficientment els trams més cambrístics i va dotar de prou relleu els arcs intervàl·lics de quartes i terceres dels dissenys aïllats de naturläute, així com el fraseig de les veus secundàries que han d’emergir com a reforç de la línia principal o com escadussera contraveu del primer pla, en una texturació genèricament ben aconseguida en la recreació de la melodia Ging heut morgen übers Feld procedent del cicle de lieder d’El Camarada Errant.
Aquesta capacitat per crear ambients i textures es va fer especialment palesa al tercer moviment. Dos exemples ho il·lustren. D’una banda, el crescendo per densificació de la textura durant el cànon inicial, que evocava amb subtilesa l’apropament sonor a l’exposició de la marxa fúnebre, així com els marcats jocs de rubato i la individualització de les veus en el tema zaloby. De l’altra, la delicadesa amb què es va inserir el quart lied d’El Camarada Errant capturant-ne la sensibilitat amb un fraseig acurat i un refinament tímbric excepcional. Un treball equiparable al fraseig, la depuració i la cura en la secció de corda –especialment en els violins– durant els passatges lírics del quart moviment. Aquí va destacar la capacitat de modular les tensions amb una gran coherència expressiva, ja fos retenint-les en l’exposició o diluint-les amb acceleració en la reexposició. En aquest fragment va ser especialment destacable la sessió de l’endemà a Terrassa, on Salado va oferir una demostració de lideratge i complicitat amb l’orquestra modelant el discurs musical en directe amb una gestualitat precisa i expressiva en el tempo i la tensió de les frases, com si digués: “Avui provarem de fer-ho així”, en viu, per transformar aquell moment en el veritable adagio –absent com a tal en aquesta Simfonia– i extraient un so que evidenciava un alt grau assumible. Sens dubte, va ser una demostració d’autoritat musical on es podien intuir les ribes de l’“Andante” de la Sisena, l’“Urlicht” de la Segona i, per descomptat, l’“Adagietto” de la Cinquena sota la batuta de Salado. Tot i això, seria interessant que els futurs viaranys mahlerians amb l’OSV primer el conduïssin cap a Das Lied von der Erde i, en particular, cap a la Quarta Simfonia.
D’altra banda, els aspectes perfectibles apunten cap als passatges més vitals, expansius, brillants i èpics. La Primera és una simfonia molt intensa i extrema en emocions i exigència tècnica. I, també, en desgast físic per a bona part dels músics (director inclòs). Requereix anar sempre més enllà afermant les tensions acumulatives i la superposició de plànols en els crescendi cap als clímaxs i coda del primer i quart moviments, no tant des de l’apreciació del tempo i la graduació de la dinàmica, sinó en la definició del caràcter, l’espai sonor i la definició dels efectes, tot assolint una expansivitat, incisivitat, tensió interna i explosió vital que pràcticament no tenen parió en tota la “literatura” simfònica. Igualment, per al tractament marcial d’alguns trams del tempestuós combat inicial del quart moviment o a la coda de la Simfonia, a partir de la problemàtica indicació pesante (núm. 56) sobre la qual seria llarg debatre l’evident caràcter com a coral, la sonoritat i alguns dels elements dialèctics i constructius del tram final de la Simfonia núm. 5 de Bruckner en què clarament s’inspira Mahler. Al marge d’això, en aquest punt cal agrair el respecte de Salado a la indicació mahleriana –no sempre seguida per molts directors–, de fer aixecar les trompes just quan ho exigeix el compositor i reforçar la secció de trompes amb un vuitè instrument mantenint-los dempeus fins al final per tal que el seu so sobresurti. També és conseqüent que, si s’opta amb l’opcional reforç d’una cinquena trompeta i un quart trombó tocant la mateixa part, aquests també s’aixequin; encara que aquest reforç instrumental aporti ben poc tímbricament i el seu origen sigui discutible tot i figurar en la publicació de referència, la de l’editorial Universal. Però aquest és un altre tema. Ras i curt: sempre millor el reforç amb vuit trompes, en part per una lògica de la progressió de so de conjunt.
Tot plegat atansa a una concepció teleològica d’un final que en caràcter, força i emoció és molt més que un triomf: és la primera de les plasmacions intuïtives de transcendència inherents a Mahler fruit de les seves inquietuds vitals i de les nombroses lectures sobre poesia i filosofia (des de Hofmann a Eichendorff, passant per Schopenhauer i, en aquesta època, encara Nietzsche). I exigeix un tempo més lent que l’habitual i del mantingut per Salado, tot i que el seu era coherent amb la proposta i amb les possibilitat d’uns músics (reforços i renovacions incloses) havent treballat una simfonia tan complexa i intensa en totes direccions durant una setmana justa –repartint el temps amb la Simfonia núm. 5 de Schubert a la primera part. Més enllà del rendiment satisfactori global, cal tenir en compte la vintena de reforços de joveníssims músics. Per això sense que el final aportés plenament la sensació de “com vingut del cel” (números 33-34, i dos compassos abans del 53 endavant) tal com els definia Mahler, els resultats van ser plausibles i honrosos. Per cert, l’obra es va estrenar el 1889, i no l’any abans, com indicaven les –d’altra banda– explicatives i accessibles notes del programa de mà.
En aquest sentit, va ser un bon concert de la Simfònica del Vallès sota la direcció de Salado i que apunta als horitzons artístics cap als quals pot i ha d’aspirar la formació. Quelcom també palès a la primera part en el llarg i poemàtic “Andante con moto” i en el trio del “Minuet” a la Simfonia núm. 5 de Schubert que obria el concert. Tocada amb una notable conjunció i intel·ligència en la línia i la textura amb el referit segell decorós que també defineix les maneres i les sonoritats de Salado. L’“Allegro vivace” conclusiu va assumir l’esperit de l’Sturm und Drang destacant la progressió discursiva i varietat entre els blocs temàtics i reexposicions, plena de nervi però mantenint un caire lleuger i àgil, contrasts de colors i efectes (atacs, sforzandi, notes amb punt…) en una execució on les dues parelles de contrabaixos estaven ubicats en disposició antifonal emmarcant les fustes i la parella de trompes.
Més enllà dels paràmetres que imposi la titularitat de Salado, es fa evident que un calendari d’assaigs més ampli permetria un progrés encara més sòlid i accelerat, especialment en l’assimilació d’obres no interpretades anteriorment per l’orquestra, com aquesta Primera de Mahler. Aquesta és una problemàtica actual en moltes orquestres, també les catalanes, lligada a condicionants econòmics, d’agenda i de convenis laborals que, esperem, la nova etapa pugui llimar. En resum: debut d’obra i concert globalment superat amb bona nota que va guanyar en brillantor, força i idiomatisme respecte del dia anterior.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
