FESTIVAL DE PASQUA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Xavier Pagès-Corella, director. Obres d’Amadeu Cuscó i Josep Cercós. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA (CERVERA). 28 DE MARÇ DE 2026.
El concert inaugural del 16è Festival de Pasqua de Cervera, a càrrec de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, es va convertir en molt més que una cita festiva: va ser una declaració d’intencions ferma i necessària a favor de la recuperació i reivindicació del patrimoni musical català. I l’orquestra va evidenciar com una formació arrelada al territori pot assumir amb naturalitat i ambició una tasca que, per dimensió i responsabilitat cultural, correspondria plenament a una orquestra nacional.
La vetllada no va ser només un concert: va tenir alguna cosa d’acte reparador, gairebé d’ajustament de comptes amb la història. La Simfonia núm. 3 de Josep Cercós, escrita el 1954 i condemnada durant dècades al silenci —primer pel rebuig institucional i després per l’oblit—, sonà finalment per primera vegada a l’església de Santa Maria de Cervera. I ho va fer no com una curiositat arqueològica, sinó com una obra amb una veu pròpia. La seva història és prou eloqüent per si sola: presentada al Premi Ciutat de Barcelona en plena postguerra, ignorada per un jurat presidit pel padre Sopeña -col·laborador del règim franquista que no sabia llegir una partitura i havia de sentir les obres per donar el seu parer- i rebutjada amb prou desdeny perquè el mateix compositor la llancés a la paperera. Per sort, Joan Brossa la va rescatar d’allí i en va preservar el manuscrit. Cal recordar que l’època que visqué Cercós estava imbuïda d’una precarietat cultural i una manca de criteri musical. I potser la modernitat que impulsava el compositor arribava massa aviat per ser compresa pel règim imperant.
Per això, l’estrena dirigida per Xavier Pagès-Corella al capdavant de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell no es pot entendre només en termes musicals, sinó també com el punt final de l’Any Cercós i la restitució d’una absència històrica que va quedar ben palesa amb l’abraçada final entre el director de la formació i la vídua de Cercós, plena de gratitud i emoció a flor de pell.
Musicalment, la simfonia -d’una durada aproximada de quaranta minuts- sorprèn per la seva ambició i singularitat. Escrita amb només 29 anys, marca un gir clar respecte a les dues primeres simfonies. Passa del llenguatge romàntic d’arrel germànica a un neoclassicisme personalíssim, filtrat per una escriptura per moments contrapuntística i de flaire bachiana i alhora per una voluntat de claredat formal que mai cau en la simplicitat. Hi ha aquí una intel·ligència constructiva notable, una obra pensada amb rigor i potser més exigent en la comprensió que no pas en la pura execució tècnica.
Ja des de l’inici del primer moviment -Lento- s’observa una idea d’obertura insòlita amb dos solos de violí propers a l’escriptura del compositor barroc, com si la simfonia s’iniciés des de la intimitat abans d’expandir-se. Dotat d’un caràcter moderat i amb un aparent centre gravitacional en Re menor, el moviment es va desenvolupant a partir d’un treball motívic i contrapuntístic. La politonalitat i, per tant, l’ús de les dissonàncies no permeten una clara estabilitat d’un moviment que no està escrit en forma sonata però que tampoc no en difereix gaire.
L’Andante adopta un caràcter processional, gairebé contemplatiu, amb una escriptura encara més cambrística. La música respira amb una serenor que contrasta amb la tensió inicial de caràcter més dramàtic i punyent, mentre la forma cíclica i el lirisme contingut creen una atmosfera d’introspecció sostinguda.
El tercer moviment, un Allegro molto d’esperit juganer, recupera certa lleugeresa amb una escriptura més viva i transparent, propera a l’esperit de l’scherzo, mentre que el final —Allegro rítmico— tanca la simfonia amb una solemnitat continguda. Aquí reapareixen elements dels moviments anteriors i apareix una melodia de caràcter gairebé tradicional que emergeix com un record llunyà, abans de conduir cap a una conclusió sòlida, sense triomfalisme.
Un dels aspectes més fascinants de l’obra és la instrumentació amb l’absència de timbals, la presència insòlita del clavicèmbal -amb un paper estructural, sovint basat en obstinats- així com l’ús del bombardí i l’absència de trombons en lloc de la configuració habitual dels metalls. Tot plegat configura una paleta tímbrica particular, que reforça aquesta idea de neoclassicisme revisitat però sempre filtrat per una veu pròpia.
La lectura de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida va saber captar amb encert aquesta dualitat entre claredat i complexitat. La formació va oferir una interpretació curosa en el balanç de plans sonors, amb una atenció especial a la transparència de textures i al caràcter gairebé solista de molts passatges. Sense buscar efectes grandiloqüents, la direcció de Pagès-Corella va optar per una aproximació analítica però expressiva, deixant que l’arquitectura de l’obra emergís amb naturalitat.
El programa es va completar amb el Poema per a orquestra de cambra d’Amadeu Cuscó, en el 150è aniversari del seu naixement. L’obra aporta una gran sensibilitat tímbrica i un lirisme contingut, on el color i l’atmosfera tenen un pes clarament central. L’escriptura, flexible i poc sotmesa a esquemes formals rígids, aposta per un desenvolupament progressiu del material, més basat en l’expansió que no pas en el contrast.
La interpretació de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, sota la direcció de Xavier Pagès-Corella, va saber captar amb encert aquest caràcter. Des de l’inici, el conjunt va construir un espai sonor delicat i transparent, amb una corda expressiva i un fraseig acurat, mentre que els vents aportaven matisos subtils sense trencar l’equilibri. La presència puntual de la celesta va afegir una dimensió etèria especialment suggestiva. A mesura que l’obra avançava, la densitat va créixer de manera gradual, i l’orquestra en va resoldre amb solvència les seccions més actives, mantenint la claredat del teixit sonor. Tanmateix, és potser en l’aspecte formal on la peça mostra algunes limitacions: la manca de contrastos marcats i d’un clímax clar tendeix a generar una certa homogeneïtat expressiva, que es dilueix sense una resolució plenament concloent.
Malgrat això, la interpretació va posar en valor els principals atractius de la partitura —la riquesa tímbrica, la qualitat melòdica i la capacitat evocadora—, oferint una lectura coherent i matisada que permet apreciar una obra d’intenció poètica clara, encara que amb una definició estructural menys perfilada.
En resum, el concert va transcendir la seva dimensió estrictament artística. Va ser una afirmació de memòria i de projecte cultural: la constatació que el patrimoni musical català encara amaga moltes ombres que, quan s’il·luminen, poden alterar el relat establert.
Amb la recuperació de la Simfonia núm. 3 de Cercós —ara editada i disponible gràcies a l’editorial Ficta— no només s’ha restituït una obra, sinó també una possibilitat: la d’escoltar, finalment, una veu que havia estat silenciada massa temps. I en fer-ho, entendre una mica millor d’on venim.
Imatge destacada: (c) Jordi Prat.
Vaig poder comprovar que les dues obres triades per aquesta important ocasió, van trecar el silenci de una no desitjada espera.
Un gran aplaudiment per la obra de Amadeu Cuscó.
I per a Josep Cercós amb la seva 3ª Simfonia encara que no l’havia sentit mai ja la preesentia.Excelent.
Que continui endavant l’Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida amb el seu bon saver fer i flexible en el gest, de bon director, el senyor Xavier Pagès-Corella.