TEMPORADA LICEU. Monica Piccinini, Sonia Tedla, Andrés Montilla, Raffaele Giordani, Roberto Rilievi, Gabriele Lombardi, cantants. Francesco Tomasi, tiorba. Rinaldo Alessandrini, clavicèmbal. Concerto Italiano. Rinaldo Alessandrini, director. C. Monteverdi: Il quinto libro de madrigali. LICEU. 8 D’ABRIL DE 2026.
La temporada 2021/22, el Liceu va encetar un recorregut pel cicle dels Madrigals de Claudio Monteverdi. Aquesta obra magna, en la qual pot reconèixer-se el germen de l’òpera, consta de nou llibres publicats entre els anys 1587 i 1651. El passat dimecres 8 d’abril va arribar el torn a la setena entrega d’aquest itinerari, dedicada al Cinquè llibre de madrigals, publicat a Venècia l’any 1605.
Abans d’entrar a valorar el concert en particular, convé aplaudir l’encert —i també la gosadia— de programar tot el cicle dels Madrigals del compositor de Cremona. Retornar a les arrels és sempre rejovenir-se, així com sucumbir a les modes és envellir-se prematurament o, en altres paraules, emmotllar la pròpia vida espiritual a una pròtesi externa que n’impedeix la maduració, el seu desplegament espontani. En aquests temps de desorientació artística ocasionada per la llibertat omnímoda i l’absència de paradigmes o de referents objectius, quan el cànon estètic i humanista que ha configurat a les generacions precedents sembla engrunar-se en un escampall d’individualitats genialoides, és bo aturar-se i preguntar-se d’on venim.
Escoltar Il quinto libro di madrigali és una forma òptima d’allunyar-se del brogit del món modern i restablir el contacte normal amb les fonts espirituals de la vida. Per això, es requereix una purgació de l’oïda de tots els sons vans, ociosos, espasmòdics, maquinals, frenètics, que caracteritzen la vida a les metròpolis del segle XXI. I quina millor via per aconseguir-ho que tornar als sons essencials, purs, autènticament harmònics dels Madrigals? Quan diem «autènticament harmònics», volem dir que estan en consonància amb els ritmes que regulen els cicles de les estacions, de les marees, dels astres, en definitiva, amb la música que regula la dansa sencera del sol, de les estrelles i del conjunt de la realitat natural.
El gran mèrit d’Alessandrini és el mateix que el d’un bon escultor, que sap treure del bloc de marbre tot allò que li sobra, fins a quedar-se amb l’element nuclear, vivent, en el qual s’encarna la idea artística.
El director italià, com va quedar palès, depura la música de Monteverdi d’ornamentacions accessòries, de pirotècnies virtuosístiques (l’últim recurs dels qui no tenen talent); es queda amb l’objectivitat del so primigeni, que és modulat segons les exigències imposades per la mateixa matèria sonora: es contrau en les dissonàncies, es dilata en les resolucions, deixa sentir els contrapunts, els diàlegs entre veus, la tensió dels silencis, de les esperes, la pau de les consonàncies. L’expressió dimana del so, de la paraula, no de si l’intèrpret ha tingut un bon dia o s’ha barallat amb la sogra.
Tot això requereix un instrument coral molt dúctil —i aquest és el cas dels cantants del Concerto Italiano—, constituït per uns timbres vocals que no malden per imposar-se, per sobresortir en la seva individualitat, per ensordir a la resta. Així com en l’univers la mosca i el planeta Venus contribueixen igualment, encara que amb funcions de dignitat desigual, al bé de tota la creació, cada veu, en l’univers harmònic de Monteverdi, exerceix un paper essencial, que resulta impossible de comprendre si l’aïllem del tot. Aquesta humilitat, que és la vertadera grandesa d’un intèrpret, és posseïda de manera eminent pels cantants del conjunt italià; la seva concepció de la música coral és realment «còsmica».
En el concert, el seu cantar fou en tot moment un escoltar, de tal manera que l’expressió no depenia de les vel·leïtats emocionals dels artistes (que són passatgeres i variables), sinó de la mateixa estructura de la matèria sonora, que sotmetia les emocions violentes al llaç «dolce languire».
Parlar amb l’exemple d’harmonia, com va fer Alessandrini dimecres passat, en un context tan poc harmònic com el nostre, va adquirir un caràcter terapèutic. Potser la solució a tots els mals del present és asseure’s a l’ombra d’una parra, llegir el Cançoner de Petrarca i escoltar els Madrigals de Monteverdi. I si pot ser en la versió d’Alessandrini, millor.
Imatge destacada: © Toni Bofill.
