TEMPORADA BMB. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Escolania de Montserrat. Banda Municipal de Barcelona. José Rafael Pascual-Vilaplana, director. D. Maslanka: Angel of mercy. H. Parra: Chibola Mu Lumba. J. de Meij: Simfonia n. 4 “Sinfonie der Lieder”. L’AUDITORI. 1 DE MARÇ DE 2026.
L’esperat concert de celebració dels 140 anys de la Banda Municipal de Barcelona va tenir lloc en un Auditori gairebé ple i en una temporada marcada per aniversaris “rodons” que situen la ciutat en l’epicentre cultural i tecnològic. La data coincidia amb la quarantena edició dels Premis Goya –per als quals la banda ja havia ofert un concert set dies abans– i amb l’inici del vintè Mobile World Congress.
Tant la BMB com l’Escolania de Montserrat, ambdues institucions cabdals en els seus respectius àmbits, travessen bones etapes artístics, i ara millor que mai és bon moment per reivindicar-les. No només per les seves llargues trajectòries, tant a escala estatal com europea –recordem que la BMB és la banda més antiga de l’Estat–, sinó també per una qualitat artística cada cop més estable, cadascuna amb els seus propis objectius i necessitats. També cal celebrar, a part d’una ferma defensa del patrimoni musical català, una cada cop major receptivitat cap a la nova creació.
La commemoració va constar de tres obres ben diferents: Angel of mercy de David Maslanka (1943-2017); Chibola Mu Lumba, l’estrena absoluta d’Hèctor Parra (1976); i la Simfonia núm. 4 , “Simfonia de cançons”, de Johan de Meij (1953), interpretada per la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert i aquí sí, els membres de l’Escolania. Recordem que la fita també compta amb un “partit de tornada” que tindrà lloc a la basílica de Montserrat el 7 de març; aquest cop amb una interpretació parcial del programa.
Dos generosos discursos per part de la consellera i del regidor de Cultura van acompanyar les presentacions del director de L’Auditori, Víctor Medem, abans que Pascual Vilaplana entrés a la redemptora Angel of mercy, partitura ben coneguda pel mestre valencià. Va caminar segur i amb tempo assossegat durant les primeres passes del greu coral inicial, equilibrant bé el trio de fagots amb els dos contrabaixos. El progressiu accelerando, ja amb la resta d’incorporacions, va resultar molt mesurat, fet que va permetre una gran precisió en les “cascades” cromàtiques en tutti que esquitxen la primera secció, especialment fluïdes gràcies a uns clarinetistes en plena forma. La concatenació d’intervencions va esdevenir realment enlluernadora en el posterior diàleg de plaques, firmant amb aquesta primera obra alguns dels millors punts climàtics de la tarda.
Un agraït discurs de Pascual Vilaplana va posar en context l’estrena de Chibola Mu Lumba, que arribava amb l’expectació i sorpresa a què ens té acostumats Hèctor Parra, que mai no havia escrit per a banda fins ara. El compositor barceloní proposa una nova immersió sonora a l’ecosistema cultural i social africà. Concretament, i en paraules del mateix autor, una “paràfrasi” de Justice, l’òpera estrenada al Grand Théâtre de Genève el 2024, en aquest cas en l’àmbit de la banda. L’enfoc, evidentment, ha estat també diferent al proposat a la mateixa sala fa també dos anys, una altra obra vinculada en format de suite orquestral interpretada per l’OBC i la soprano Lauren Michelle. El rerefons d’aquesta nova obra, però –un greu accident causat per un camió cisterna així com l’explotació humana i minera al Congo–, sí que conservava la càrrega social, mantenint l’estil personal de Parra junt amb una subtil injecció de motius d’inspiració africana, defugint però dels clixés i de les solucions evidents.
Avisat quedava el públic, doncs, que l’estrena en qüestió es mouria entre dissonàncies. Ah, sorpresa! Per si no hagués quedat clar –més enllà de la tensió geopolítica actual–, som al 2026. Tot i així, Chibola Mu Lumba, peça de vuit minuts, també va viatjar entre ressons gairebé tonals; una alternança que va transmetre adequadament canvis en el discurs retòric. En tot cas, Pascual Vilaplana va guiar l’expedició a l’Àfrica profunda amb la brúixola molt clara en tot moment. La batuta va fer camí entre melodies serpentejants i murmuris metàl·lics –els arxiconeguts bowed cymbal–, i la resta d’efectes “contemporanis” van complir sense veure’s com un imperatiu estètic per se, sinó com a elements clarament seleccionats per aconseguir una amalgama tímbrica; un teixit sonor on les campanes i els clústers de vent metall van empastar bé amb els anteriors, en una interessant primera secció plena d’idees. Esbossos d’esperança entre trompetes contrastaven amb alguns clústers que fregaven potser certs extrems; de ben segur, arribant a a despertar de qualsevol migdiada més d’un assistent. En definitiva, tret del que ja s’ha esmentat i d’algunes pauses dramàtiques potser una mica llargues –o bé canvis de moviment/secció un xic curts–, l’estrena de Parra, va resultar una notable nova fita per l’enriquiment de la creació simfònica catalana.
Pascual Vilaplana va abordar la Simfonia núm. 4 de Johan de Meij amb la grandesa i energia que desprenen –i que així mateix requereixen– les grans simfonies de Mahler, autor amb el qual aquesta obra en sis moviments té una profunda connexió estilística, conceptual i literària. L’esperada irrupció del cor no va decebre, tot i que el seu pes hi és limitat.
La trentena de cantaires va mostrar-se ben cohesionada i va respondre adequadament a l’afinació, revelant la bona preparació de Pau Jorquera. Els infants van signar un molt delicat “Wenn zur Thür herein” (Quan creues la porta), ben guiats per les indicacions d’un incansable Pascual Vilaplana. Gemma Coma-Alabert va exhibir bones dots en els diferents registres, tendint cap als foscos i optant per un vibrato carregat, però ben emmarcada en el conjunt simfònic. El quart temps, “Zwei Brüder” (Dos germans) va figurar entre les seves millors intervencions, movent-se perfectament entre dos colors en funció del text. Vilaplana va saber extreure tota la contundència mahleriana en aquest “Dies irae” de la simfonia, tot i algun petit desajust, però els passatges memorables no van ser pocs. Tampoc no van ser menys les altres grans intervencions de la mezzo, com ara “Wiedersehn” (Retrobament) i el delicat duo amb un cantaire solista; ni en el moviment de cloenda, “Liedchen des Harlekin” (Cançó de l’arlequí), que va consumar-se amb la grandiositat esperada. Per citar alguna ombra, s’hauria agraït la projecció dels textos. Un emotiu i aplaudit Virolai va clausurar una vetllada innegablement memorable, a l’altura de l’ocasió.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
