TEMPORADA OBC. Joyce El-Khoury, soprano; Silvia Tro Santafé, mezzosoprano; René Barbera, tenor; Davóne Tines, baix. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Ludovic Morlot, director. Obres de Terradellas, Berlioz i Beethoven. L’AUDITORI. 3 D’OCTUBRE DE 2025.
La catifa vermella tornava a L’Auditori aquest cap de setmana. La inauguració de la nova temporada sota el lema “Renaixements” –la primera amb Víctor Medem al capdavant de la institució– va fer penjar el cartell d’entrades exhaurides, tant divendres com dissabte, en una doble sessió que va reunir un total de quatre mil cinc-cents assistents, entre abonats, públic ocasional i diverses personalitats. Bona part de l’explicació, més enllà de l’augment d’afluència habitual del primer concert, rau simplement en un programa que apostava “d’hora” per un dels grans clàssics com és la Novena Simfonia de Beethoven. Tota una declaració d’intencions que s’alinea amb la temàtica d’aquesta nova temporada, que pretén posar èmfasi en aquelles obres que, d’alguna manera, van obrir “nous camins per a la música” trencant amb tradicions anteriors, o bé obres que, directament o indirecta, reflecteixen els canvis socials del seu temps. L’obertura de Sesostri, re d’Egitto de Domènech Terradellas i la cantata per a veu solista La mort de Cléopâtre de Berlioz van ser dues eleccions simbòlicament lligades que van completar el programa.
L’Orfeó Català i solistes destacats –però no “estel·lars”– van ser les veus de l’icònic quart moviment d’una simfonia que simbolitza un dels cims de la música universal; fressada per a alguns, però recordem-ho sempre, transgressora i innovadora al seu temps. També, en un moment crític de tensió geopolítica, la Novena va semblar escaient, pel seu missatge fraternal i de pau, i L’Auditori va voler mostrar la seva solidaritat amb el poble palestí recordant un dels cèlebres discursos de Pau Casals.
Aquesta Novena de Morlot, que va ocupar la segona part –les dues primeres obres va dirigir-les sense batuta–, va estar a l’alçada de les circumstàncies, en general, especialment en el pla orquestral. Morlot no va voler inventar res i es va cenyir a una interpretació franca i transparent, amb un tempo assequible i habitual entre la majoria de directors, especialment en el primer moviment. No va decebre el volum orquestral en els grans moments i els contrastos dinàmics van estar ben remarcats. Així, tret d’alguna lleu imprecisió individual als metalls, el primer va donar pas molt decentment al “Molto vivace”, aquí sí, decantant-se per un tempo més ampli i segur remarcant bé l’articulació ternària i buscant pulcritud en el contrapunt, i abordant conseqüentment les pauses dramàtiques. Tot i això –posant l’oïda molt fina, però–, algunes pulsacions van quedar un xic difuminades en el diàleg entre timpani i orquestra, però res greu.
Amb parada tècnica i entrada de solistes –normalment ja són a l’escenari des de l’inici–, el francès va donar pas a un “Adagio molto e cantabile” àgil, bo i tractant d’evitar una afectació excessiva. Per últim, Morlot va defensar bé l’arxiconegut quart moviment, amb un metrònom equilibrat durant els passatges nobles, i un cop iniciada l’apoteosi va conduir els canvis de tempo amb cura, tot deixant que el crescendo orquestral que ocupa la primera meitat seguís el seu curs. Quant a veus, el quartet va estar força equilibrat en els passatges a quatre parts i tots quatre van interpretar-les respectivament amb solvència. Va brillar la libanesa-canadenca Joyce El-Khoury, sens dubte més que la mezzo Silvia Tro Santafé, tot i una interpretació ben resolta. L’estatunidenc baix-baríton Davóne Tines va mostrar-se còmode en el registre agut i valent en projecció, i el tenor mexicà René Barbera, de so elegant i enèrgic, també va complir, amb esforços, però, per equilibrar la potència del seu company. L’Orfeó, excel·lentment preparat per Xavier Puig i Elisenda Carrasco, va abordar amb energia i cohesió els passatges més imponents de la Simfonia, potser no perfecte, però sense baixar del notable. L’Auditori, dempeus, va dedicar a tots plegats una generosa i merescuda ovació.
Des de la visita de Mahan Esfahani, el mes de març passat, el clavicèmbal no va ser un instrument gaire present la temporada anterior de l’OBC, però el continu de Sesostri, re d’Egitto, una interessant “escalfada de motors” del català Domènec Terradellas, ho requereix. Una peça que aporta sens dubte varietat al repertori habitual. Bon treball de vents i cohesió van nodrir una obertura que, en efecte, va sonar a obertura barroca, lliure d’historicismes, naturalment. L’expedició pel Nil va prosseguir amb Cléopâtre de Berlioz (segons el que indica la partitura), i El-Khoury va oferir-ne una interpretació satisfactòria, dramàtica i dinàmica durant els recitatius, ben equilibrada amb l’orquestra, tret d’alguns passatges.
Innegablement, Morlot ha protagonitzat un retorn triomfal i ambiciós; un destacat punt de partida que obre la temporada d’una OBC amb moltes ganes de renéixer.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
