FESTIVAL DE PERALADA. Angel Blue, soprano. Bryan Wagorn, piano. Obres de Verdi, Puccini, Charpentier, Debussy, Kálmán, Gershwin, Arlen, Weill, Luna, Chapí i espirituals tradicionals africans i americans. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 13 DE JULIOL DE 2025.
El programa de mà del recital ja advertia que podria haver-hi canvis en el repertori i així va ser des d’un primer moment. La soprano californiana va irrompre al presbiteri de l’església del Carme amb un somriure lluminós d’orella a orella que no va abandonar en tota la vetllada però també visiblement sufocada i emocionada segons va dir, ja d’entrada, per presentar-se per primera vegada en aquell entorn.
L’impacte de la imatge de la Verge del Carme que presideix el temple va motivar-la a iniciar el concert amb un imprevist Ave Maria de Schubert, després del qual va intentar enllaçar sense solució de continuïtat algunes de les àries de la primera part. El públic no ho va entendre, lògicament en tractar-se de fragments d’autor diferent i sense cap relació entre ells, i finalment la soprano va acceptar, sense entretenir-s’hi gaire, aplaudiments entre peça i peça. Tampoc no va interpretar “O mio babbino caro” de Puccini, tal com estava previst, en aquest primer bloc del concert, i el va oferir, en canvi, com a propina.
Dir que Blue va excel·lir més en algunes peces de la segona part, més pròximes a la seva cultura musical, pot semblar un recurs senzill que, en aquest cas, fa honor a la veritat. Els fragments del segle XX i els espirituals negres van permetre-li desplegar un catàleg d’aportacions personals més ampli, mentre que les àries d’òpera escollides, potser per ser tan conegudes, van semblar constrènyer un doll vocal d’altra banda excepcional quant a volum i projecció. Capítol a banda van ser els dos fragments de sarsuela que va interpretar com si fossin una competició de dicció, amb tempi excessivament apressats i manca de concentració com la que la va dur a aturar i reprendre l’inici de “De España vengo” d’El niño judío.
Potser per compensar-ho, va oferir llargues explicacions al públic que van resultar inaudibles més enllà de les primeres files, però amb les quals va semblar dedicar una cançó al seu marit -present a la sala- amb qui fa més de vint anys que està casada.
Primera impressió contrastada, doncs, d’una artista de magnetisme innegable, tal i com prometia el Festival de Peralada, que ha permès a molts descobrir ben de prop aquesta cantant en un format diferent al que fa anys que l’ha encimbellat als millors escenaris del món.
Imatge destacada: © Miquel González.
