Sorra als dits. Cançons de Joan Josep Gutiérrez.
Sara Carmona, soprano; Marta Rodrigo, mezzosoprano; Jordi Ferrer, baríton, i Ester Lecha, pianista.
Edicions Albert Moraleda, 2025.
El disc Sorra als dits ens presenta una selecció de trenta-dues cançons del compositor Joan Josep Gutiérrez per a veu i piano sobre poemes anònims, de Juana Inés de la Cruz, Giacomo Leopardi, Wilfred Owen, Josep Palau i Fabre, Rainer Maria Rilke, Marina Rodríguez Brià i Joan Vinyoli, i va ser enregistrat l’any passat per Albert Moraleda als seus estudis de la Garriga.
No és gaire coneguda ni difosa entre el públic l’obra del pianista i compositor Joan Josep Gutiérrez, i després d’escoltar el disc repetidament per fer-ne una ressenya acurada cal subratllar que el seu corpus vocal mereix ser difós i valorat, ja que ens presenta unes obres d’una sensibilitat, un gust i un treball certament remarcables. La simbiosi aconseguida entre paraula i música ens revela un creador que sovint sap reforçar els sentiments, emfatitzar moments i cercar punts de tensió on desemboquen cançons de gran riquesa expressiva –Cançó de la noia que habita el cor.
La claredat i la presència de l’enregistrament permet gaudir d’aquestes cançons que mereixen ser conegudes i que puguin entrar ben aviat en l’ampli repertori vocal contemporani català.
El llenguatge que utilitza es podria qualificar d’un eclecticisme del segle XX on podem observar trets romàntics i postromàntics, impressionistes –també podem trobar-hi pentatonismes i escales de tons–, expressionistes i fins i tot minimalistes –petits canvis després d’un període de temps repetitiu a mode d’obstinat en l’acompanyament. Fins i tot en alguns passatges sembla que s’arribi a fregar l’atonalitat, però sempre mantenint les conduccions amb coherència, com a resultat d’un joc contrapuntístic i cercant la independència tonal entre veu i acompanyament. Partint d’un bell lirisme i una profunditat emocional, el compositor no deixa de banda l’interès rítmic –Qui ve a cavall– i una evident aroma mediterrània.
Un altre fet realment interessant en les composicions que es presenten és el fet que Joan Josep Gutiérrez és pianista i coneix les possibilitats expressives i tècniques que permeten l’instrument. I això simplement es palpa en una bona explotació de tots els registres del piano, la fluïdesa del discurs, la profunditat comunicativa, l’equilibri entre veu i piano o la riquesa de les textures. La veu no fa gaires artificis vocals, però les melodies són força expressives des del punt de vista melòdic i els intervals harmònics que forma amb l’acompanyament, el qual sempre dona un suport coherent en funció d’allò que es vol subratllar expressivament. I val a dir que no és menys cert que el diàleg entre paraula i so es tradueix d’una manera diferent quan hom sap com fer respirar veu i piano plegats, però també com fer que el material pianístic no sigui tan sols un acompanyament, sinó que introdueix un treball que ajuda a activar el discurs emocional, la varietat de matisos i l’evident diàleg entre ambdós evitant sortir de la naturalitat i mantenint el registre natural de la veu.
Però anem més a fons i mirem de descriure què ens depara l’enregistrament. Les Quatre cançons amatòries daten del 2014, ens situen en un ambient amorós i compten amb uns textos subtilment eròtics –Si em lleví de bon matí n’és l’exemple més clar– que estan envoltats pel piano en un ambient i un disseny gairebé renaixentista on el compositor sap posar l’èmfasi en els moments més intensos.
El cicle Sorra als dits, que dona nom al disc, data del 2013 i està basat en vuit epigrames de Marina Rodríguez que anaven acompanyats amb il·lustracions d’ella mateixa. Són cançons d’una certa lleugeresa on la sorpresa i el punt enigmàtic sempre són presents. Albada sorgeix a partir d’un intens poema de Joan Vinyoli que parla del sofriment interior. El cicle Tres Tris s’inspira en breus textos de Marina Rodríguez que va escriure a final dels anys vuitanta, mentre que la particular bellesa de les Quatre cançons menorquines ens apropen a cançons d’un ambient més popular a partir del qual cerca una harmonització personal –especialment interessants resulten les dispars La ginjaringeta i Els llagosts. En contraposició, les Dos canciones de Sor Juana Inés de la Cruz ens ofereixen uns profunds poemes acompanyats de manera més sòbria i subtil per reforçar el pes de la paraula.
Els versos escrits en altres llengües també hi tenen cabuda: L’infinito –obra de gran introversió amb poemes italians de Giacomo Leopardi– i Parable of the old men and the young –en anglès– o el Sonett XIX an Orpheus –en alemany.
Sis poemes de l’alquimista recullen sis poemes del llibre que duu el mateix nom de Josep Palau i Fabre –a qui va conèixer el compositor i del qual rebé la més calorosa felicitació pel resultat final de la seva obra– i La pols –quin bell duo de mezzo i soprano– clouen un disc que mereix ser conegut, difós i assaborit.
Joan Josep Gutiérrez ha sabut transmetre les emocions i els sentiments d’un ampli poemari amb subtilitat i un llenguatge personal que funciona i atrau.
Entre les interpretacions cal subratllar la mezzosoprano Marta Rodrigo, que assumeix bona part del disc i que tot i ser més coneguda en el repertori antic destaca aquí amb una capacitat de comunicació, veu càlida i ben projectada, així com un fraseig matisat. La presència de la veu del baríton Jordi Ferrer –en una tessitura que per moments sembla més de tenor– i de l’expressiva soprano Sara Carmona culminen un treball on la pianista Ester Lecha acompanya amb profunditat expressiva, tot creant complicitats i un vincle especial.
