L’HOLANDÈS ERRANT de Richard Wagner. José Antonio López, Maribel Ortega, Sava Vemić, José Ansaldi, Elisabeth Gillming, Jorge Juan Morata. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Cor Bruckner Barcelona. Orquestra Simfònica del Vallès. Emilio López, direcció escènica. Josep Planells Schiaffino, direcció musical. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE DESEMBRE DE 2025.
Gairebé cent quaranta anys exactes després de l’estrena al Liceu, L’holandès errant tornava a desembarcar a Barcelona en la darrera i molt esperada producció d’aquest any de la FOC, que fa poc tancava a Vic el circuit d’aquesta incursió wagneriana. Tractant-se del primer cop que la companyia sabadellenca s’embarcava en una adaptació del compositor alemany, l’expectació estava més que servida.
En una època en què els experiments operístics estan a l’ordre del dia –sobretot quan es tracta de Wagner–, sembla que la lectura de l’equip artístic ha estat la de no córrer riscos innecessaris. Ha estat ben conscient del que suposa adaptar una de seves les òperes canòniques –encara que es tracti de la “menor”, per entendre’ns–, i la funció semiescenificada del Palau, malgrat les limitacions evidents, va permetre intuir la línia d’aquesta producció, que ha posat rumb a una posada en escena tradicional i sense interrupcions entre actes. La proposta es retroba amb l’atmosfera marinera i misteriosa del llibret original, i en paraules del propi Emilio López, director d’escena, “obre l’obra a un punt de fantasia que n’accentua el caràcter místic”.
La parella protagonista, José Antonio López i Maribel Ortega, tots dos amb experiència wagneriana, encapçalaven un repartiment que va defensar els papers amb solvència. El primer, de to fosc i potent, va encarnar a la perfecció el capità maleït, potser amb un excés de rigidesa escènica, però la mirada fixa en Senta i el duet final del segon acte van resultar alguns dels punts forts d’un holandès innegablement persuasiu. Ortega va estar molt sòlida i confiada en la majoria dels aguts i va saber aprofitar el seu timbre concís i peculiar, tot i que va semblar que hi havia marge per a la millora en les primeres onades del segon acte, cosa que va compensar amb un final suggestiu i categòric. Cal destacar també el trio del tercer acte, on el triangle amorós va sonar prou equilibrat i ben empastat amb l’orquestra.
Sava Vemić va assumir finalment –i de manera definitiva– el paper del capità Daland en aquesta i en la resta de funcions, en substitució de l’inicialment previst Carlo Colombara. El baix serbi va ser tot un descobriment: immillorable en escena i perfectament ajustat a les característiques d’un personatge orgullós, segur de si mateix i materialista. Va oferir una veu portentosa, molt ben projectada i d’una gran elegància en el registre mitjà. I, encara més important, es va mostrar plenament complementari del timbre de José Antonio López. Una altra sorpresa va ser el tenor José Ansaldi, que va fer valer el seu currículum wagnerià amb un Erik innegablement convincent, que va aportar realisme i desesperació, amb un registre agut no sempre polit, però plenament honest, que va dibuixar un caçador horroritzat mentre la seva estimada l’abandona per un mariner maleït.
El tenor Jorge Juan Morata i la mezzosoprano Elisabeth Gillming van completar el repartiment amb uns secundaris més que solvents, tot aportant solidesa i consistència a les intervencions respectives, tots dos ben integrats en els cors corresponents, molt ben treballats i amb frescor per deixar espai a petites improvisacions. El Cor Bruckner Barcelona va estar a l’altura recreant els encanteris fantasmals de la nau, i un adequat joc de llums va fer tot el possible per submergir els espectadors, mentre que el director Josep Planells, debutant amb la companyia, defensava una partitura ja ben assumida en aquesta cinquena funció, tot girant-se de tant en tant per coordinar-se amb l’acció escènica. L’orquestra va respondre amb fiabilitat i sense ensurts ressenyables, en què destacava una bona actuació dels imprescindibles metalls.
Tot i que segurament no esdevindrà un Der fliegende Holländer de referència, l’esforç del projecte deixa un balanç clarament positiu, capaç de satisfer tant veterans com “grumets”. La visita a Barcelona es va saldar amb una molt bona acollida de públic, que no va voler deixar escapar la peculiar ocasió d’assistir a una òpera de Wagner al Palau. Ha estat la segona producció de la 38a temporada d’Òpera a Catalunya i, probablement, el primer gran esglaó de la nova etapa artística dirigida per Jordi Torrents –successor de Mirna Lacambra–, que afronta una temporada que esperem que navegui amb el vent a favor.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
