PALAU ÒPERA. Cecilia Bartoli, mezzosoprano. Mélissa Petit, soprano. Il Canto di Orfeo. Les Musiciens du Prince-Monaco. Gianluca Capuano, director. C.W. Gluck: Orfeo ed Euridice (versió de concert semiescenificada). PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE NOVEMBRE DE 2025.
Comencem per la part trista i difícil: la veu de Cecilia Bartoli ja no és el que va ser.
Amb 59 anys i gairebé 40 de carrera, la veu de la gran mezzosoprano romana ha perdut qualitat. Aquell registre greu, carnós, que tenia i que et feia venir una esgarrifança de plaer ha perdut gruix i força; la zona alta s’ha endurit, aquella calidesa vocal que et seduïa s’ha anat esvaint, el vibrato s’ha allargat excessivament i la veu, globalment, és més aspra.
No és estrany, doncs, que aquella cantant de veu extraordinària que va ser la reina mundial del cant adornat, de la floritura vocal i del cant d’agilitat, hagi triat per tornar a Barcelona una obra com Orfeo ed Euridice de Gluck, una òpera de línies vocals pures, essencials i netes de res afegit, que va néixer precisament com a reacció als excessos del cant adornat, florit i d’agilitat del barroc italià tardà. Bartoli és intel·ligent i sap que aquest paper encara el pot oferir, sense brillantor, però amb gran dignitat.
A més, Bartoli sap estar a l’escenari, el domina, el controla i s’hi sent segura i el seu Orfeo és intens expressivament, desimbolt i agosarat. Un Orfeo que et ve a buscar i et sacseja fins l’extrem d’anar més enllà del que suggeriria el cànon interpretatiu consensuat de la peça.
En els papers d’Euridice i Amore es va poder escoltar la soprano Mélissa Petit, que va resoldre prou bé les seves parts i va convèncer en la intensa escena de la sortida (fracassada) de l’hades.
Des d’un punt de vista estrictament artístic, el més alt rendiment de la nit és el que van oferir Les Musiciens du Prince-Monaco, un conjunt instrumental de gran qualitat que va estar dirigit amb precisió, amb idees clares d’on volia anar a parar i del so que volia aconseguir per Gianluca Capuano. Les parts corals, assumides pel conjunt Il Canto d’Orfeo, van assolir un molt bon nivell.
El director musical, seguint el camí marcat per Bartoli, també va dur l’expressivitat instrumental fora dels límits del cànon interpretatiu de la peça amb, per exemple, uns sons magníficament discordants i aspres per a les escenes de l’arribada d’Orfeo a l’hades. Sí, érem fora del cànon, però allò era molt bonic i intens.
En aquest sentit, el cim va arribar amb el cèlebre “Che farò senza Euridice” que Capuano i Bartoli van atacar forte i amb un tempo doble ràpid del que és normal, com si fos un crit agressiu, irat, que Orfeo envia al món; ens vam espantar. A cada represa del tema, però, el van anar alentint i el van acabar, també fora del cànon, en piano i doble lent de l’habitual, com si fos un lament interioritzat i entotsolat d’Orfeo. El resultat va ser magnífic. De vegades, com en aquest cas, el cànon hi és per saltar-se’l.
Aquest Orfeo ed Euridice va ser presentat en l’anomenada “Versió de Parma” del 1769, una de les diverses “versions” del títol, una de les que, encertadament, acaba amb la segona i definitiva mort d’Euridice i prescindeix d’aquell lamentable “final feliç” amb resurrecció in extremis inclosa que traeix el mite original i que li fa perdre transcendència i força dramàtica a l’obra.
La versió oferta s’anunciava com a semiescenificada i provenia de l’Òpera de Montecarlo. La semiescenificació va permetre que la mínima peripècia argumental del mite d’Orfeu, que d’altra banda forma part d’allò que abans se’n deia “cultura general”, fos perfectament comprensible, però no va ser lluïda. Amb quatre espelmes i quatre llanternes vam despatxar, amb eficàcia però sense brillantor, les fúries infernals i les lamentacions per la mort d’Euridice. Es va abusar una mica de l’ús del passadís de platea com a espai escènic que, a més, va tenir l’efecte no desitjat de deixar més al descobert el declivi vocal de Bartoli perquè el cant quedava despullat i desproveït de la potent projecció que proporciona l’escenari.
Hem començat amb la part trista, acabem amb la part més agradable i bonica: Cecilia Bartoli segueix sent una gran artista, el públic així ho va apreciar i l’èxit final va ser rotund i inapel·lable amb el públic dempeus.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
