TEMPORADA ANTIGA. “Músiques vespertines”. Vox Luminis. Dir.: Lionel Meunier. Obres de Dietrich Buxtehude. L’AUDITORI. 1 DE DESEMBRE DE 2019.
La història de la música feta a partir dels grans noms sovint ha deixat de banda autors absolutament transcendentals a la seva època. Durant molt de temps aquest ha estat el cas de Dietrich Buxtehude, compositor conegut principalment per la visita de Johann Sebastian Bach a Lübeck durant l’any 1705. Un jove Bach de vint anys s’hi atansà precisament per conèixer de primera mà l’activitat musical d’aquesta ciutat al voltant de Buxtehude, llavors organista de la Marienkirche i organitzador de les Abendmusiken, vetllades musicals vespertines conegudes arreu. Per fortuna, des de fa uns anys especialistes i intèrprets han anat col·locant aquest músic al lloc que li pertoca, que no és altre que la tríada de grans compositors del Barroc alemany, junt amb Bach i Schutz.
El grup Vox Luminis, creat i dirigit per Lionel Meunier, ha estat uns dels que recentment més han col·laborat a donar a conèixer l’obra de Buxtehude arreu. Ha estat gràcies a un recent i premiat enregistrament amb el segell Alpha dedicat precisament a les Abendmusiken organitzades per Buxtehude a Lübeck i a una gira de concerts amb aquest repertori. Un d’aquests ha estat el que vam tenir ocasió de presenciar la tarda de l’1 de desembre, un adequadíssim diumenge d’Advent, que és justament quan Buxtehude va establir d’interpretar aquests concerts. El programa del concert, pràcticament idèntic al del disc, buscà recrear aquelles vetllades vespertines al voltant de la música de Buxtehude: si bé no amb els oratoris originals que s’hi devien interpretar (malauradament perduts llevat d’un), sí amb música del mestre danès, molt propera també a aquelles vetllades.
Així, doncs, el programa alternà cantates religioses amb peces de cambra de Buxtehude, concretament trio sonates. El concert s’inicià amb l’exquisit Gott hilf mir, denn das Waser geht mir bis an die Seele, BuxWV 34, un exuberant concert sacre a set parts vocals que mostrà el talent de Buxtehude per la retòrica (el subtil onejar de les cordes, representació de l’aigua que ofega l’ànima que busca la salvació), així com el destacat paper del baix Sebastian Myrus en nombrosos passatges solistes. De fet, part d’aquesta brillant cantata serví com a bis. La resta de les cantates de la primera part foren més sòbries i menys exigents, sobretot Befieht dem Engel, dass er komm, BuxWV 10, un coral a quatre parts vocals amb acompanyament de dos violins i continu que condensa amb mestria el talent del compositor. La cantata següent, Jesu, meine Freude, BuxWV 60, destacà per la seva inicial sonata instrumental, així com pel coral del començament de la part vocal, que inspira la resta de les breus seccions següents, on novament va haver un paper solístic destacat de Myrus.
Les cantates de la segona part foren en general més exuberants i brillants, i amb una major participació de la resta de veus, tenors i contratenors inclosos, amb petits passatges solístics. Va sobresortir l’inici de Herzlich lieb hab’ ich dich, O Herr, BuxWV 41, cantata per a cinc parts vocals, dues violes, violone i baix continu, per la seva enèrgica i brillant introducció instrumental, a la qual es contraposa la delicada melodia coral entonada només per les sopranos, en aquesta ocasió de manera etèria, gairebé immaterial. Va tancar el concert la solemne cantata Jesu, meines Lebens Leben, BuxWV 62, una original síntesi entre un coral i una xacona per a quatre veus, dos violins, dues violes i continu, una obra solemne i rotunda, on les veus, progressivament, van establint un diàleg entre si i amb els ritornelli instrumentals, sempre sobre el mateix ostinato.
La interpretació de Vox Luminis va aconseguir transmetre de manera lluminosa l’espiritualitat profunda d’aquestes obres. Meunier ha tingut el gran mèrit de formar un grup a partir de solistes excel·lents que han sabut empastar llurs veus de manera impecable, tot creant un so personal i recognoscible. Dins d’aquesta precisió cal remarcar la capacitat per aconseguir aquest efecte no només en els tutti, sinó també en els moments de diàleg entre les veus, molts i molt variats al llarg de les obres interpretades. Per la seva banda, el conjunt instrumental central també estigué esplèndid, amb una conjunció excel·lent entre els músics i un equilibri sonor perfectament d’acord amb el conjunt vocal.
Igual d’esplèndids estigueren els intèrprets de les tres trio sonates que resseguiren les diverses cantates: Lidewij van der Voort al violí, Juan Manuel Quintana a la viola de gamba i Anthony Romaniuk al clavicèmbal. Concretament, van ser les Sonates en La menor BuxWV 272, en Si bemoll major, op. 1 núm. 4 BuxWV 255 i en Do menor, op. 2 núm. 4 BuxWV 262, obres eclèctiques i variades, basades en l’stylus fantasticus de moda llavors a la música per a teclat i cambra al nord d’Alemanya, amb contrastos de caràcter que conjuguen, entre d’altres, interludis de caire improvisatori i passatges contrapuntístics d’escriptura fugada. Els tres intèrprets, situats estratègicament a la dreta de l’escenari, complementaren la vetllada amb aquestes obres de cambra executades amb un gran refinament i la conjunció global adequada.
Si Bach va haver de fer gairebé quatre-cents quilòmetres per poder sentir de primera mà la música de Buxtehude, nosaltres vam tenir el gran privilegi d’escoltar-la i gaudir-ne ben a prop, gràcies a Vox Luminis i la seva recreació d’aquelles memorables vetllades vespertines. Però ja toca començar a parlar de Buxtehude per si mateix i no a remolc de la visita de Bach, i també de Vox Luminis com a referència en la interpretació de la música barroca alemanya.
