GAL·LA PLACÍDIA de Jaume Pahissa. Maribel Ortega, Antoni Lliteres, Simon Orfila, Carles Pachon, Carol García, Carlos Daza, Marc Sala. Coro del Teatro de la Zarzuela. Orquesta de la Comunidad de Madrid. Christoph König, director. TEATRO DE LA ZARZUELA (MADRID). 10 DE MARÇ DE 2024.
Daniel Bianco, exdirector artístic del Teatro de la Zarzuela fins fa poques dates, ha sabut complir en un alt percentatge els objectius que es va marcar en entrar en aquesta institució centenària. Entre d’altres, ampliar i consolidar un públic més heterogeni rejovenint l’edat de la platea, oferir sarsueles de repertori en nous formats i relectures com la Doña Francisquita que es va veure al Liceu (únic títol d’aquest gènere vist al coliseu barceloní des de la reobertura) i la recuperació de patrimoni líric que dormia el son dels justos, tant de sarsuela com d’òpera espanyola.
És en aquest últim apartat que, en aquests anys de la seva positiva gestió, hem pogut contextualitzar, gaudir i descobrir títols desconeguts que només apareixien en fonts escrites, però no representades com la que ens ocupa, primera òpera en llengua catalana que s’ofereix al coliseu madrileny des que fou fundat al segle XIX.
Avui dia, que tant es critica els assessors, és de lloar el treball del catedràtic i musicòleg Emilio Casares, gran amant del gènere líric i la seva tasca de recerca i publicació des de l’ICCMU (Instituto Complutense de Ciencias Musicales), que ha donat fruits impagables per a la sarsuela i la música espanyola en general. Gràcies a la seva labor de recerca i assessorament, Jaume Pahissa ha arribat al Teatro de la Zarzuela.
Fa tres anys aquest teatre va recuperar l’òpera Marianela amb gran èxit de públic i crítica, de tall més verista i italianitzant, i la temporada actual s’ha presentat la que es considera una de les primeres del seu corpus operístic més valorat, Gal·la Placídia, més influenciada pel corrent wagnerià i straussià que imperava al principi del segle passat.
Per dur a terme aquesta recuperació en versió de concert (esperem que aviat algun altre teatre, com el Liceu, la posi en escena i trenqui la inèrcia de l’actual direcció artística per la nul·la recuperació del patrimoni líric català), s’ha comptat amb un elenc de cantants en la seva majoria de parla catalana i de trajectòria provada al món de la lírica, que va saber posar de nou en veu una partitura sorprenent i molt exigent des del punt de vista canor.
Gal·la Placídia és una òpera en tres actes amb música i llibret del propi compositor Jaume Pahissa (1880-1969) basat en el drama homònim del dramaturg Àngel Guimerà (1845-1924), al centenari del qual aquest teatre s’ha sumat programant-ne l’obra. L’obra es va estrenar el 1913 al Liceu en versió italiana, com la majoria de les òperes de l’època, si bé vint anys després se’n van oferir tres representacions ja en llengua catalana. Després ha dormit a l’arxiu fins a la recuperació present, cent deu anys després, amb la revisió i edició de José Miguel Pérez Aparicio en el llibret i de Juan de Udaeta i Enrique Amodeo en la partitura.
Un argument de tall històric (lluites entre gots i romans a la Barcelona del segle V) és el pretext per a un típic triangle amorós entre soprano, tenor i baix amb un exaltat baríton got, líder antiromà, que al final s’alçarà amb el poder després d’un magnicidi i pseudosuïcidi de la soprano. Un drama líric en tota regla.
Però més enllà d’un llibret amb moments dramàtics intensos i l’obra original teatral del qual va tenir bastant d’èxit a la Catalunya de principis del segle passat, el que ens ofereix Gal·la Placídia és un discurs musical molt interessant i modern que ens acosta a un món sonor que s’allunya de les limitacions nacionalistes o regionalistes quant a motius o inspiracions folklòriques i que tant van usar altres contemporanis de Pahissa.
En l’obra apreciem dos pilars fundacionals, que són Wagner en l’ús del leitmotiv melòdic amb diferents temes musicals que ja des del principi apareixen i que van lligats als diferents personatges o accions (revolta dels gots, amor entre Gal·la i Vernulf, etc.) i que apareixen a la manera del compositor de Leipzig, i l’altre pilar és l’escriptura orquestral de Richard Strauss, amb qui Pahissa va tenir una relació propera, tant personal com musical; d’aquí ve que la plantilla orquestral sigui molt gran, amb fustes a tres, dotze metalls, més banda interna. Però més enllà d’aquests dos recursos o influències, Pahissa estava al cas de les novetats harmòniques de la seva època, i en el seu discurs harmònic apreciem un llenguatge modern que reforça l’expressivitat de l’acció dramàtica amb el que ell anomenava intertonalismo i que es tradueix per a l’oient en l’ús de textures polifòniques i bitonals que provoquen una sensació constant de dissonàncies que es resolen en altres dissonàncies que arriben a clímaxs molt interessants, com al final del segon acte, en el duo d’amor entre els protagonistes de més de quinze minuts: “Sola… Oh Déu, tinc por!”. Igualment, dos punts més de modernitat d’aquesta partitura són la desaparició de l’obertura inicial, però no així dels interludis o intermedis en diferents moments del desenvolupament de l’obra, d’una orquestració acurada i variada, tot contrastant la seva placidesa amb la tensió dramàtica quan comença l’acció. I el segon punt és el tractament de l’estructura melòdica, que supera –al mode wagnerià– la divisió concertant tradicional d’àries, duos, per una sèrie de racontos amb l’ús de la unendliche melodie o melodia infinita, basat més en un caràcter declamatori que melòdic i reforçant l’expressivitat de text i acció dramàtica amb una absoluta i pulcra prosòdia idiomàtica.
Com es pot comprendre, per tant, és una obra amb molts ingredients per recuperar i acostar-nos a un repertori propi que, per deixadesa, desídia i, en el pitjor dels casos, ignorància no coneixem, per això és d’agrair l’esforç dels organitzadors i dels executors d’aquesta vetllada operística històrica.
Quant a aquests últims, els intèrprets, se’ls ha de reconèixer un doble esforç i mèrit, aprendre’s i posar en veu una partitura nova i gens fàcil, sinó exigent des de qualsevol paràmetre musical (ritme, melodia, harmonia, etc.) i fer-ho d’una manera espectacular, des dels papers més circumstancials com són els tres servents interpretats per cantants del cor del Teatro de la Zarzuela, als breus però competents Marc Sala en el rol de Varogast i la mezzo Carol García com a serva de la protagonista. Va destacar el baríton Carlos Daza en el seu paper de Vèlia, segon baríton, amb una intervenció impactant al començament del tercer acte. El baríton Carles Pachon va tenir diverses intervencions memorables en el rol de Sigeric, en què mostrava la seva versatilitat en aquest personatge més visceral, des d’un inici més calmat amb el seu racconto “Oh, senyor! Mes atén” fins al final sanguinari “On està No! On està la venjança?”. Simón Orfila va oferir un rei Ataülf ric en matisos, des del seu apassionat duet del segon acte fins al seu concertant exultant del tercer. Maribel Ortega, ben coneguda per les seves bones prestacions en papers de soprano spinto a la Fundació Òpera Catalunya, va tenir un dels rols més complexos i difícils de la seva carrera amb aquesta Gal·la Placídia de tessitura molt extensa i de dificultat melòdica, d’aquí ve que encara que la seva tècnica va salvar tots els obstacles, s’hi van detectar certes inseguretats d’afinació o reserves en moments puntuals, que no van enlletgir una prestació brillant en una estètica que la pot obrir a rols més wagnerians o straussians en la seva gran trajectòria.
Sens dubte, el que més va brillar en la vetllada va ser el tenor Antoni Lliteres, en el seu paper de tenor protagonista, Vernulf, i amant de Gal·la. Un paper complex dramàticament, ja que juga als dos bàndols, entre gots i romans, i això Pahissa ho tradueix en una exigència vocal gegantina, gairebé de heldentenor. No obstant això, la prestació de Lliteres va ser absolutament portentosa, no tan sols en decibels, aguts fàcils i ben projectats, sinó d’una musicalitat que s’adaptava perfectament a cada moment. Tant la soprano protagonista com el tenor van tenir tres duets, un en cada acte, d’una durada gairebé wagneriana, que van saber sobrevolar i en els quals també van captar l’atenció i tensió dramàtica de públic i partitura, respectivament.
El cor titular va brillar reforçat per efectius del Coro de la Comunidad de Madrid, ja que és un mal endèmic el maltractament dels cors professionals de les administracions. Tot i així, les veus masculines van oferir una lectura impecable de la seva part, sobretot al tercer acte, on el treball professional d’Antonio Fauró es va fer patent.
La batuta de Cristoph König, actual titular del Cor i Orquestra de Ràdio Televisió Espanyola va oferir una versió plena de matisos, tot sabent bregar amb un transatlàntic musical sense tapar els solistes en cap moment, però sí creant, com deia el compositor, “uns climes sonors, una llatinitat més clara, més lluminosa, amb una proporció equilibrada i una forma harmoniosa”.
Tot un repte que batuta, orquestra, cor i solistes van regalar en una vetllada que ens reconcilia amb el nostre passat i ens obre a desitjar d’explorar-lo més.
Tant de bo que la iniciativa duta a terme amb èxit pel Teatro de la Zarzuela sigui el far que n’il·lumini d’altres semblants i de més ambició en la recuperació del nostre patrimoni líric.
Imatge destacada: (c) FDoble.
