AGRUPACIÓ DE CONFRARIES DE LA SETMANA SANTA DE TORTOSA. Pablo García-López, David Alegret i Roger Padullés, tenors. Ferran Albrich, baríton. Mireia Tarragó, soprano. Cor Francesc Valls. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, clave, orgue i direcció. C. Baguer: El retorno del hijo pródigo. CATEDRAL DE TORTOSA. 5 D’ABRIL DE 2025.
La feliç conjunció entre la investigació musicològica, el compromís ferm i decidit d’intèrprets de gran categoria i el suport d’algunes institucions públiques ha permès recuperar, editar, interpretar en concert i fins i tot enregistrar en disc un dels tresors oblidats de la música del nostre país, compost fa més de dos-cents anys i que ha tornat a la vida aquests dies en diversos concerts arreu de Catalunya. Es tracta de l’oratori El retorno del hijo pródigo, per a solistes, cor i orquestra, de Carles Baguer (1768-1808), un dels compositors més brillants del Classicisme a Catalunya.
Després d’un primer concert en el marc del Festival Llums d’Antiga fa deu dies a l’església de Sant Felip Neri de Barcelona (precisament l’indret on va ser interpretat per primera vegada aquest oratori l’any 1814), dissabte va tornar a sonar a la catedral de Tortosa, un espai privilegiat que també té una enorme i riquíssima tradició musical que caldria despertar i recuperar.
El retorno del hijo pródigo va ser compost per Baguer l’any 1807, però arran dels estralls de la Guerra del Francès no es va poder estrenar fins a set anys després, de manera que l’autor, que va morir el març del 1808, no el va poder escoltar mai. És, per tant, l’obra pòstuma de qui va ser el reputat organista de la catedral de Barcelona i un dels compositors més cèlebres i estimats del moment per la modernitat i l’eloqüència de la seva música, on trobem dinou simfonies, diverses òperes i una desena d’oratoris que van sonar arreu del país, entre els quals destaca aquest que s’acaba d’exhumar.
De l’edició crítica de la partitura, se n’ha fet càrrec Lluís Bertran, coordinador científic de l’Institut Complutense de Ciències Musicals, amb la col·laboració dels professors de la UB Gaston Gilabert i Oriol Brugarolas. El Cor Francesc Valls, de la catedral de Barcelona, i el conjunt Vespres d’Arnadí, que lidera Dani Espasa, li han donat vida sonora en una versió francament excepcional que ha realçat totes les bondats de l’obra, molt vinculada a l’estil que estava triomfant arreu d’Europa: l’esperit galant i descriptiu que trobem en la música instrumental de Haydn i especialment en els seus dos oratoris de maduresa (La Creació i Les estacions, coetanis de Baguer) ressonen des de la “Simfonia” inicial i en els brillants passatges corals que esquitxen la partitura; l’aire lleuger i juganer, quasi mozartià, s’identifica en els recitatius i les àries, dotades d’un desplegament instrumental ple de colors i subtileses rítmiques, i el lirisme i l’expressivitat d’alguns passatges prefiguren el nou llenguatge romàntic que envairà el XIX. Som davant d’una obra brillant, dinàmica i sorprenent, amb un aire de modernitat inequívoc, i a l’alçada de la majoria d’obres coetànies que tenim consagrades i instal·lades als nostres escenaris des de fa dècades: res a envejar i tot a recuperar i reivindicar.
Però per tal que una obra acabada de ressuscitar llueixi i pugui ser apreciada en tota la seva plenitud, hi és indispensable una interpretació impecable i eficaç. I la versió que ens van oferir tots els músics liderats per Dani Espasa va ser exquisida i amb un equip de solistes immaculat. El tenor David Alegret va assumir l’exigent paper del pare del fill pròdig, en una tessitura especialment aguda, superada gràcies a la seva tècnica excel·lent, a una dicció diàfana i a aquell timbre tan especial, lleuger i àgil que l’identifica. Ferran Albrich va ser un magnífic Demonio en les àries de bravura, amb una veu potent i impulsiva, perfectament projectada. El tenor Pablo García-López va assumir el paper principal del fill pròdig, amb una veu molt expressiva i que va anar creixent a mesura que avançava l’obra. La veu més vellutada de Roger Padullés va ser el contrapunt perfecte a les anteriors, com a germà gran del fill pròdig, i la soprano Mireia Tarragó, que formava part del cor, va brodar les seves intervencions en el paper simbòlic de la Voz. Van ser molt destacables el duet que van cantar pare i fill: gronxat, tendre i ben acoblat, i l’episodi final, amb els quatre solistes i el cor en un clímax festiu perfectament equilibrat. Ni tan sols l’acústica reverberant de la seu tortosina va enterbolir la transparència i claredat d’un treball tan meritori per part de tots els músics.
El Cor Francesc Valls, amb una dotzena d’efectius, es va mostrar precís, contundent i expressiu en les seves intervencions. I com ja és costum, Vespres d’Arnadí va sonar de meravella, a un altíssim nivell i amb un so que ja és segell inconfusible d’aquesta formació que enguany fa vint anys amb una salut de ferro. Les intervencions dels solistes van ser esplèndides: la flautista Marina Durany, la violinista Farran James, Pere Saragossa a l’oboè, Oriol Aymat al violoncel i el mateix Dani Espasa acompanyant recitatius des del clavicèmbal amb l’eficàcia que el caracteritza. Ell és l’ànima d’aquesta formació, l’artífex d’aquest producte exquisit que aglutina tant talent i el responsable musical últim d’aquest projecte, un personatge visionari i talentós que aboca una feina ingent al servei de la recuperació del nostre patrimoni musical. I que sigui per molts anys!
Imatge destacada: (c) Tomàs Serrano.
