SIMFÒNICS AL PALAU. Marta Mathéu, soprano. Mireia Pintó, mezzosoprano. Roger Padullés, tenor. Joan Martín-Royo, baríton. Orfeó Català. Orquestra Simfònica del Vallès. Xavier Puig, direcció. L. van Beethoven: Missa solemnis. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE NOVEMBRE DE 2025.
S’ha escrit profusament sobre la Missa solemnis, en Re major, op. 123 de Beethoven, des d’enfocaments de multitud de prismes: aspectes intel·lectuals, emocionals i, per descomptat, espirituals. Beethoven anota a l’encapçalament de la partitura “Von Herzen – möge es wieder zu Herzen gehen!” (Des del cor: que vagi al cor), paraules que prenen plena significació quan hom queda imbuït per la grandiositat i musicalitat de la Missa. Però també aquesta composició pot portar al límit la nostra comprensió; Beethoven hi empra un llenguatge que defuig els convencionalismes creant una amalgama de sonoritats per apropar-se a copsar la idea inabastable d’una deïtat màgica.
La Novena, la Gran fuga i el Quartet op. 135, la Hammerklavier i les tres darreres Sonates per a piano, les Variacions Diabelli…, el darrer Beethoven ofereix aspectes tècnics, expressius, formals i de llenguatge que van marcar decisivament el decurs de la música. Però la Missa solemnis segueix erigint-se com el repte herculi, com quelcom –quan s’ofereix amb voluntat d’abraçar-la en tota la dimensió– que resulta quasi inabastable; Beethoven empra tots els mitjans per assolir l’excel·lència i reservar per a solistes, orquestra i, sobretot, per al cor, el màxim grau d’exigència i de complexitat com a mitjà per assolir un fi sublim.
Només cal fer una mirada enrere i veure la relació mantinguda d’una institució com l’Orfeó Català amb el repte d’afrontar la Missa solemnis. L’any 1927 n’ofereix la primera interpretació sota la direcció de Lluís Millet, tot convertint-se, a més, en el primer enregistrament discogràfic dedicat a aquesta obra. El 18 de març de 1962 Lluís Maria Millet va dirigir la darrera interpretació que l’Orfeó Català havia ofert fins al dia d’avui de la Missa. Han hagut de passar més de seixanta anys perquè l’Orfeó tornés a afrontar el repte, un treball esgotador però preparat a consciència.
Aquesta nova interpretació s’ha programat a Sabadell, Barcelona i Terrassa en tres dies consecutius, abans que els dies 20, 21 i 22 de febrer de 2026 l’Orfeó ofereixi la Missa essent acompanyat per la Filharmònica de Los Angeles sota direcció de Gustavo Dudamel. El marc serà una sala icònica com el Walt Disney Concert Hall i aquests concerts segur que suposaran una de les fites més rellevants de la llarga història de l’entitat.
El Palau de la Música es preparava la tarda de dissabte per viure, doncs, un concert d’una transcendència especial. Xavier Puig, director de l’Orfeó Català, es posava al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès, la soprano Marta Mathéu, la mezzosoprano Mireia Pintó, el tenor Roger Padullés i el baríton Joan Martín-Royo, i, per descomptat, l’Orfeó Català, el gran protagonista de la interpretació. Xavier Puig va construir la Missa com si es tractés d’una immensa catedral, cimentada pel bon treball de l’OSV i per la fortalesa arquitectònica i la bellíssima lluminositat que oferien totes i cadascuna de les veus l’Orfeó Català.
L’escriptura per a les veus –tal com s’esdevé a Fidelio, la Fantasia coral i per descomptat la Novena– obliga a afrontar uns complexitats extremes. Però en el cas de la Missa solemnis el cor, així com els solistes vocals, es veuen abocats a un seguit de contrastos de dinàmiques, salts intervàl·lics complexíssims, fortissimi inacabables, pianissimi sobtats…; a més, cal recordar que la Missa no té àries pròpiament dites i que el cor no té pràcticament cap moment de descans des del “Kyrie” fins al final de l’“Agnus Dei”.
L’Orfeó es va preparar a consciència per superar els reptes tècnics i oferir-ne a nivell interpretatiu una versió aprofundida, brillant, i superant amb escreix l’escriptura angulosa beethoveniana que es mou entre el subtil i l’enèrgic. Sota la direcció de Xavier Puig, que va dirigir de memòria del “Kyrie” fins al “Credo”, va assolir moments musicals inoblidables. El final del “Credo” i sobretot del “Gloria” precedent van omplir de lluminositat el Palau, amb una versió colpidora per la grandesa, afinació (una dels aspectes més remarcables de la interpretació) i entrega dels cantaires en la claredat de la realització dels fugats. Majestuositat i brillantor elevada a la màxima expressió. Aquests contrastos resultaven admirables en la interpretació de moments musicalment sublims assolits en el “Descendit de coelis” i el contrast tonal amb l’“Et incarnatus est”; l’aprofundiment del “Crucifixus” amb la posterior entrada de l’“Et resurrexit” i “Et ascendit in coelum” resultaven colpidors. La versió manifestava aquella música de constants contrastos emocionals i la interpretació feia que els termes catàbasi i anàbasi assolissin el més profund del seu significat.
Cal destacar el rol dels quatre solistes vocals, sobradament coneguts pel nostre públic i que van superar el repte amb escreix, inclús el tenor Roger Padullés, afectat per problemes vocals. El grau d’afinació i coordinació en els quartets va resultar en tot moment precís i va superar les complexitats i exigències. Brillant en l’agut Martha Mathéu, gran expressivitat en la veu de Mireia Pintó, bellíssim centre vocal l’exposat per Roger Padullés i majestuós Joan Martín-Royo. Molta experiència dins un quartet vocal que no va escatimar esforços en unes intervencions acuradíssimes.
L’OSV va estar a un bon nivell, amb menció per a la violinista Marta Cardona en el “Benedictus”, tot creant una atmosfera contemplativa a la qual es van afegir solistes i cor per afrontar l’“Agnus Dei”. Sobre aquesta oració litúrgica, el musicòleg Hugh Macdonald escriu: “trompetes i timbales ens recorden la cultura militar, sense la qual no seria necessari oferir una oració per la pau. Quan la Missa solemnis va ser escrita”, anys després de les campanyes napoleòniques, “la pau havia tornat al món que coneixien, encara que Beethoven estava mirant molt més enllà del present immediat, a un món ideal on la llibertat, la germandat i l’amor prevaldrien sota la mirada benèfica del Totpoderós”.
Bravo per l’esforç de Xavier Puig, pel bon treball i entrega de la Simfònica del Vallès, pel rol superat amb escreix dels solistes vocals i per un Orfeó Català pletòric i sobradament preparat per afrontar el repte del proper febrer.
