BERWALDHALLEN KONSERTSERIER. Johanna Wallroth, soprano. Avery Amereau, contralt. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca. Daniel Harding, director. G. Mahler: Simfonia núm. 2, “Resurrecció”. BERWALDHALLEN (ESTOCOLM). 4 D’ABRIL DE 2025.
Com a viatger empedreït que va marcant en un mapamundi totes les destinacions que ha visitat, l’Orfeó Català ha sumat aquest cap de setmana un nou escenari internacional a la llista que ha estat confegint des de sempre, al llarg de la seva història centenària, però amb un èmfasi especial aquesta última dècada: la sala Berwaldhallen d’Estocolm.
La capital sueca potser no té el glamur de Viena o de Berlín, però és igualment un centre musical de primer ordre, amb dues orquestres que es troben entre les millors del món –i que ostenten, com sol ser habitual en aquests casos, una sana rivalitat entre elles– i uns quants dels cors de més renom internacional. Per això el debut de l’Orfeó Català a Suècia tenia tant d’interès: gestat ara fa tres anys durant la visita de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca i el seu director, Daniel Harding, al Palau de la Música per oferir la integral simfònica de Brahms, calia convèncer el mestre del valor afegit que el cor català podia aportar a una institució que ja té entre les seves files un cor simfònic de gran categoria.
Va ser així com l’Orfeó Català va accedir a la sala Berwaldhallen, un auditori semisoterrat en una cavitat rocosa natural, construït al final dels anys setanta del segle passat amb les característiques pròpies d’una instal·lació pertanyent a una emissora de ràdio: aforament relativament reduït, materials nobles i acústica perfecta.
Daniel Harding, un director veterà a pesar de la seva relativa joventut –encara no té cinquanta anys, però va començar a treballar molt aviat–, hi va dirigir una Segona Simfonia de Mahler guiada per la divisa de la simplicitat, traduïda en agilitat de tempi i economia de mitjans, sense que això restés gens de caràcter a cap fragment de la partitura, ni els més impactants ni els més eteris. L’Orfeó Català va respondre al seu gest amb la confiança de qui coneix sobradament l’obra –una de les més habituals del seu repertori i de les que millor escauen a la seva vocalitat– i, de memòria, s’hi lliurà sense reserves. El resultat va enamorar el nombrós públic que va esgotar l’aforament en tots dos concerts.
El director britànic, d’altra banda, va mostrar una compenetració envejable amb una orquestra de la qual ha estat titular durant divuit anys i a les portes, precisament, d’abandonar el càrrec per traslladar-se al podi de l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma. Casualitats del destí, l’Orfeó va acompanyar també, amb aquesta mateixa Segona de Mahler, el comiat dels dos últims directors japonesos de l’OBC: ara fa tres anys, Kazushi Ono, i en fa quinze, Eiji Oue.
A propòsit de xifres: a més d’un voluminós efectiu de 110 cantaires de l’Orfeó Català, l’expedició catalana a Estocolm estava formada per un nombre rècord de 53 socis i benefactors de l’entitat que, tal com ja han estat fent en les últimes sortides del cor a l’estranger, van fer costat als seus membres i van combinar l’assistència al concert amb activitats de turisme cultural, com la recepció oferta per la Delegació de la Generalitat de Catalunya als Països Nòrdics.
Acaba, doncs, un petit microcosmos de cinc dies de durada suficients per confirmar tòpics –els elevats estàndards de la societat sueca, els capricis meteorològics de l’inici de la primavera al nord d’Europa o la peculiaritat d’oferir un concert simfònic a les 3 de la tarda– abans de reeditar la col·laboració, a final de maig, al Palau de la Música i a l’Auditori de Girona.
Imatge destacada: © Arne Hyckenberg.
