SIMFÒNICS AL PALAU. Sergi Mateu, actor. Orquestra Simfònica del Vallès. Isabel Rubio, directora. F. A. Maunders: Badder gyrations. R. García-Tomás: Ceci n’est pas una valse. P. I. Txaikovski: selecció de fragments dels ballets El llac dels cignes, La bella dorment i El trencanous. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE FEBRER DE 2025.
Èxit rere èxit, almenys de públic i també de rendiment artístic global. És el que està protagonitzant la Simfònica del Vallès des de fa molts programes al Palau de la Música, fins i tot quan combina obres i propostes tan heterogènies com les del cap de setmana passat. En aquest sentit, l’OSV, que toca molts pals, combinava música contemporània refermant el seu compromís amb els canvis socials i la igualtat de gènere des de quatre eixos.
En primer lloc, la interpretació de Badder gyrations de Florence Anna Maunders, la primera compositora transgènere que, més enllà d’etiquetes sobre identitats personals i físiques que puguin tenir alguna rellevància de cara a la galeria, és important per la qualitat i personalitat musical. I més quan l’obra en qüestió no projecta vivències subjectives identificables o vinculables musicalment a la seva condició. Ras i curt: provocava més ganes d’escoltar quelcom de Leonard Bernstein o alguns iberoamericans que repetir aquesta fagocitació i digestió de danses urbanes bastida a partir del funk barrejat amb el dubstep distorsionat, el jazz i el drum ‘n’ brass fàcilment comprensible en les superposicions motíviques i caràcter elegantment primari que llunyanament sembla digerir l’Stravinsky de La consagració passat pel sedàs d’alguns nord-americans, com Scott Bradley. No obstant, se li ha de reconèixer que com a entrant funciona, entreté i la factura tècnica i el domini estilístic d’aquest univers underground són tan evidents com, a priori, ho va ser la preparació rítmica i d’intensitat de colors de l’OSV amb la murciana Isabel Rubio al capdavant.
En segon lloc, l’estrena a Catalunya de Ceci n’est pas una valse de Raquel García-Tomás, compositora resident al Palau de la Música aquesta temporada. Una peça ja presentada el novembre passat per la Real Filharmonía de Galícia i que denota molta solvència tècnica i ofici, però res a dir en particular: fortíssims tensionats i molt ben aconseguits en la dinàmica i la superposició de tons a l’inici en una mena de cataclisme que García-Tomás faria bé d’explotar en obres amb un rerefons on l’objectiu busqués un discurs profund més enllà del trobar-se discursivament. La plasticitat de l’obra traspuava la mentalitat audiovisual que la caracteritza com a creadora vinculada a les tecnologies, davant la qual era fàcil perdre’s en la successió d’efectes i seqüències que posaven l’ambició on potser no tocava, tot i que la imaginació tímbrica i de tensió en el llenguatge siguin un dels seus grans potencials, sota una fisonomia de codis sonors parcialment familiars per al públic. Tot plegat i amb el risc d’una única audició –amb consulta prèvia de la partitura–, deixava una sensació d’una perllongada preparació per a quelcom que no arriba o, si més no, només es concreta o ens distreu en l’aparició escadussera del vals desconstruït enmig d’una hipertròfia sonora que quedava indefinit. Ara bé, si té per sentit la sumptuositat sonora, va complir de sobres i amb ella l’OSV, que va exhibir un considerable múscul sonor, potser també massa escandalós en dinàmiques. Perquè, efectivament, el títol no podia ser més encertat: no era pas un vals. En aquest sentit, qui s’esperava una mena de La valse raveliana del segle XXI –La valse 2.0, per dir-ho en termes “progres”–, anava ben errat.
El tercer eix de la clau femenina del programa va recaure en la dramatització a la manera d’antic melòleg –com a gènere teatral on la veu declamada i/o narrada és secundada per música–, escrit per la flautista de l’OSV, Elisabet Franch, també present com a segona flauta. La seva proposta recreava els dubtes i les incerteses de Txaikovski en el procés creatiu vers la recepció en músics, públic, crítica i, en general, la seva època. A partir d’un flashback de ficció emmarcava els darrers dies de la seva vida i se servia de cartes, diaris i, principalment, de fragments dels seus tres ballets on, recordem-ho, les protagonistes femenines són l’epicentre de l’acció (Odette, Aurora i Clara). La disseminació dels fragments i de l’ordre de les obres originals permetien que la música aparegués com a projecció mental i reflex de l’estat anímic del compositor en un guió on l’únic defecte significatiu va ser l’excessiva durada: prop d’una hora i vint que ja constituïen un espectacle en si mateix.
L’actor sabadellenc Sergi Mateu no es va prendre com un bolo el repte d’encarnar Txaikovski: de memòria i demostrant el compromís dels grans actors, va dotar el personatge de varietat emocional i expressiva amb un ric i estudiat ventall de recursos, com l’entonació (molt culta en la pronunciació dels noms propis!), la cadència i fluència en la dicció, així les pauses d’un discurs clarament encarnat com algú que està recordant i dirigint-se al públic sense la impostació de l’actuació teatral convencional, i arribant a clavar detalls com els passos de ballets. Bravo.
I, per últim, la darrera clau de volta femenina del programa va recaure en la direcció musical d’Isabel Rubio, a qui després d’escoltar-la en diverses ocasions a Catalunya –també amb l’OSV–, cal reconèixer una progressió i estudi seriós que corrobora la intuïció que hi ha una fusta musical que ha d’acabar de canalitzar i madurar. També ha d’aprendre altres vies igualment naturals, espontànies i que aportin familiaritat en connectar i dirigir-se al públic micròfon en mà, amb un discurs més ben apamat. Rubio tendeix a marcar la figura de compàs clar, amb una ortodòxia gestual al servei de la comunicació i indicacions recordatòries bastant estandarditzada entre les dones i joves batutes que pugen al podi, però li falta intencionalitat en alguns aspectes del fraseig i aplicar algunes subtileses, per bé que va assolir moments de grandesa. Sí, amb un excés de dinàmiques, però s’hi albirava una força i es vorejava un cert dramatisme d’alenada èpica que ja encaixen amb Txaikovski i arribaran a emocionar. Cal destacar la “Dansa espanyola” i l’escena final d’El llac dels cignes, amb una OSV que ens engresca per al programa de finals de març en què sota la direcció d’Andrés Salado, per primera vegada, els músics vallesans interpretaran la Simfonia núm. 1 de Mahler.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
