SIMFÒNICS AL PALAU. Arabella Steinbacher, violí. Montserrat Seró, soprano. Orquestra Simfònica del Vallès. Néstor Bayona, director. M. Ravel: Preludi i dansa de Sémiramis (estrena a l’Estat espanyol) i Tzigane. C. Saint-Saëns: Havanera, op. 83. M. de Falla: El sombrero de tres picos. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE NOVEMBRE DE 2025.
El cicle Simfònics al Palau va tornar al Palau de la Música dissabte passat per oferir una combinació d’obres de compositors a cavall dels segles XIX i XX i, sobretot, l’estrena a l’Estat espanyol del Preludi i dansa de Sémiramis de Ravel (estrenada mundialment el mes de març passat). Així, la Simfònica del Vallès va sortir a l’escenari sota la batuta de Néstor Bayona i amb les col·laboracions de la violinista Arabella Steinbacher i la soprano lleidatana Montserrat Seró.
El programa, dividit en dues parts, va presentar en primer lloc el ja esmentat Preludi i dansa de Sémiramis i Tzigane de Maurice Ravel, a més de l’Havanera, op. 83 de Camille Saint-Saëns. La formació vallesana va interpretar la primera peça amb la precisió i perfecció tècniques que demana i amb la seguretat d’una colla de músics ben establerta i habituada a afrontar repertoris ben diversos. La riquesa rítmica de la peça es va veure dibuixada en tots els instruments de la formació que, amb lleugeresa, s’anaven passant les frases entre ells.
A continuació va entrar en escena la més que reconeguda violinista Arabella Steinbacher. No hi ha cap dubte que Steinbacher és una violinista virtuosa, que fa que la seva feina sembli molt fàcil; malgrat això, la de dissabte va ser una interpretació un pèl freda, tot i que molt aplaudida pel públic. La solista va entonar amb delicadesa i al mil·límetre les parts solistes de Tzigane, molt ben acompanyada per la Simfònica del Vallès, que no defrauda mai en cap sentit. De la mateixa manera va sonar l’Havanera, op. 83 de Saint-Saëns: una demostració constant de virtuosisme i perfecció tècnica de Steinbacher i un acompanyament de l’orquestra a l’alçada del que s’espera.
Néstor Bayona, per la seva banda, es va deixar la suor a la tarima per garantir que la vetllada es desenvolupés al ritme que corresponia. Salts, entrades, sortides i gestos molt expressius van portar la formació amb fluïdesa i elegància per les melodies dels diferents compositors que formaven part del programa de concert.
La segona part del vespre, amb El sombrero de tres picos de Manuel de Falla, va fer entrar en escena la soprano Montserrat Seró, que malgrat que només havia de sortir a cantar dues vegades comptades, va complir les expectatives amb escreix i va posar la cirereta del pastís a la interpretació de la Simfònica del Vallès, que, un concert més, demostra la seva versatilitat i solvència.
