TEMPORADA OBC. Pablo Ferrández, violoncel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ludovic Morlot, direcció. A. Dvořák: Concert per a violoncel. L. Bernstein: “Obertura” de Candide i Danses simfòniques de ‘West Side story’. Ludovic Morlot, director. L’AUDITORI. 12 DE DESEMBRE DE 2025.
La música no necessita una història per commoure’ns, la història ja és dins nostre. Indubtablement, però, l’arquitectura íntima de certes obres permet il·luminar la biografia pròpia. Succeeix amb el Concert per a violoncel d’Antonín Dvořák i amb les Danses simfòniques de ‘West Side story’ de Leonard Bernstein, les peces programades en l’últim concert de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya –a les quals cal afegir la lluminosa i histriònica “Obertura” de Candide–, sota la direcció del seu titular, Ludovic Morlot, que va gaudir de la intervenció convincent, tècnicament superlativa, del violoncel·lista Pablo Ferrández. Obres que neixen d’afectes profunds, d’amors impossibles o contrariats, de la intuïció que l’energia de la vida vibra entre allò que no es pot dir i allò que només es pot cantar… O ballar. Aquestes narratives latents –unes nascudes de la nostàlgia i altres en el context del vertigen urbà– van trobar la seva ressonància en una nit d’intensitats gestionades excel·lentment, amb una orquestra que confirmà el nivell interpretatiu lloat en dates recents lluny de L’Auditori, a Bilbao i Hamburg.
El Concert per a violoncel fou escrit per Antonín Dvořák entre el 1894 i el 1895, època en què s’instal·là als Estats Units. La distància respecte a Bohèmia es pot entendre en clau simptomàtica, dolorosa però inspiradora: a la partitura, hi conviuen girs melòdics inequívocament folk amb una pulsació simfònica més àmplia i expansiva universalista, que incorpora la visió inherent a la noció mateixa de “Nou Món”. Sense renunciar mai a la claredat estructural ni a l’arrel popular, el compositor hi traça un pont emocional destinat a compensar aquella separació, molt més que geogràfica. L’abast afectiu de l’obra s’intensificà quan Dvořák sabé que Josefina Čermáková –el seu primer amor, no correspost– agonitzava. La notícia arribà quan el Concert era pràcticament enllestit, però així i tot el compositor hi volgué deixar una empremta reveladora inserint al cor del segon moviment el passatge d’una cançó que ella s’estimava: Kéž duch můj sám (Deixa’m a soles amb els meus somnis).
Un tema que, en va, vol tornar al seu origen i que, de fet, reapareixerà al Concert de forma més o menys subtil, com per assegurar la consistència de l’obra amb el fil invisible que sutura l’emoció rememorada: carta impregnada de nostàlgia i mai rebuda –a un passat que ja no es pot reparar segons la lògica temporal–, però que es manté viva en el present de la immortalitat artística. Aquest gest –que vam destacar fa poc en un text sobre el mateix Concert– s’emmarca de forma paradigmàtica dins la cosmovisió romàntica, en mostrar el subjecte modern davant la implacabilitat del destí: aparentment alliberat, però encara sotmès a forces que el depassen. Aquesta situació s’escenifica, fins i tot de forma visual, en la disposició dels artífexs dalt de l’escenari, amb el solista ubicat al centre on convergeixen l’atenció i les energies; manifestant la seva interioritat a través del diàleg extern –tens i apassionat, però eventualment còmplice– que ha d’establir amb l’orquestra.
A diferència del que hem pogut percebre en altres ocasions, el conjunt dirigit per Ludovic Morlot assumí des del primer moment la seva part. No tots els directors semblen posar en valor, quan preparen un concert concebut al bell mig del segle XIX, que el calibre de l’heroïcitat s’aprecia millor com més contundent és l’oposició dels elements –i l’eventual connivència– que assumeix l’orquestra. Lliurar tot el protagonisme al solista, paradoxalment, minimitza la gosadia i veritable transcendència de la seva empresa. Morlot ho va entendre perfectament, i l’OBC no es conformà en el paper d’acompanyant, amb una prestació sensacional de cordes i evidentment la pertinent declamació –entre celebrativa i tronadora– dels metalls. Capítol a part mereixerien les fustes, començant per una flauta absolutament cabdal per a Dvořák –un cop més, com a les Simfonies– que destacà pels punyents intercanvis amb l’instrument solista, i per la seva feina de lligam, com si tingués el màgic poder de vincular seccions.
L’eloqüència interpretativa no fou només una qüestió tímbrica, sinó també en gran manera rítmica; amb contrastos òbviament presents a la partitura, emfasitzats pel director. Morlot optà per alentir més els passatges lents i accentuar els accelerats, a risc de provocar en l’orquestra una pèrdua de sustentació. Contràriament al que s’esdevingué fa poc amb el mateix Concert, també a la Sala Pau Casals –diferent conjunt i diferent director–, aquí l’orquestra acceptà de bon grat el repte d’una lectura compromesa amb el vertigen, amb la qual Pablo Ferrández es mostrà feliçment alineat. La declamació del violoncel, tan sovint comparada a la veu humana per les inflexions del fraseig i l’espectre de les possibilitats sonores, captà l’atenció del públic, que mantingué un silenci quasi sepulcral. Fet noticiable, en època hivernal. Tot i que no podem afirmar positivament les seves propietats terapèutiques, l’afectivitat que desperta la música –quan fa vibrar la nostra història personalíssima– ens sumeix en un saludable estat de connexió, d’assossegada contemplació.
Una propietat mai del tot valorada –resultat d’una actitud meditativa, ja abans de la simptomàtica i benvinguda moda del mindfulness– en part per ser incalculable i en part perquè en la nostra societat d’excels i algoritmes, el que no és quantificable en termes de benefici és a prop de no existir… En les seves comunicacions públiques Leonard Bernstein havia intentat reivindicar la poderosa i fructífera “ambigüitat” del fet musical parlant de l’abast –insondable, però real– d’aquella alquímia, que es va perpetuar a la segona part del concert. Trepitjant un territori no del tot diferent, s’aprecià la continuïtat d’un programa sàviament concebut: Dvořák havia marcat per sempre el destí de la New York Philharmonic en dirigir l’estrena de la seva Simfonia del Nou Món el 16 de desembre de 1893; i molts anys després, Leonard Bernstein, intèrpret apassionat de Gustav Mahler, director d’aquella mateixa orquestra del 1909 al 1911 –Bernstein ho seria del 1958 al 1969–, en va recollir l’herència per vehicular un relat vibrant, en què tradició i modernitat s’interpel·len.
Amb una vitalitat descarada, l’“Obertura” de Candide es desplegà exultant: el somriure lúcid, no exempt de picaresca –Voltaire al rerefons– que anuncia alguns dels números més reeixits de l’opereta, com ara l’estrident tour de force del “Glitter and be gay”; abans d’endinsar-se en un univers molt més abrasiu, fet de conflictes en què les categories freudianes –Eros i Thanatos– es posen en joc i interactuen en la seva condició de forces atemporals. Aquest univers és el del musical West Side story, hereu llunyà de la shakespeariana tragèdia dels amants de Verona, traslladada a la Nova York dels anys cinquanta. L’enfrontament entre els Jets –descendents d’europeus que es proclamen “veritables americans”– i els Sharks –porto-riquenys estigmatitzats com a intrusos, tot i ser filogenèticament més propers als habitants originaris– articula un conflicte de resolució difícil. D’aquest xoc neix l’amor impossible de Tony i Maria, projectat cap a una dimensió gairebé extratemporal, com en el sospir llunyà de “Somewhere”. En aquell moment suspès, d’èxtasi platònic, Bernstein sembra el material melòdic que reapareixerà en la recta final de l’obra –“abans” del fatídic desenllaç– quan Maria parli de la real transcendència de l’amor, en cantar a l’Anita l’emotiu “I have a love, and it’s all that I have…”.
Dirigides per Morlot, les danses es carreguen de sentit: la ciutat convertida en intercanvi vibracional, el desig que es debat entre festa i abisme, el joc com a motor expressiu. En la presentació dels clans, el director convidà el públic a participar del petar de dits i a exclamar amb els músics el no menys icònic “Mambo!” en l’escena del ball. Bernstein, defensor del jazz per la seva creativitat i humor, hi integra swing, ritmes llatins i contrastos tímbrics sense perdre la profunda emotivitat del postromanticisme mahlerià, amb una pluralitat de registres infal·lible. Com si fos un “Concert per a orquestra”, les seccions i els solistes gaudeixen de moments estel·lars: la nombrosa percussió compassa el pols urbà, els metalls amplifiquen als quatre vents la solemnitat del drama, mentre que les fustes desafien amb filigranes les llums de neó. És sabut que Bernstein transcrigué per a gran orquestra les melodies de West Side story en format Suite amb la intenció d’explotar-ne el potencial en una sala de concerts, i –pel que vam sentir a L’Auditori– ho aconseguí: una experiència sonora d’una espectacularitat que ni el musical ni la pel·lícula poden assolir, tot fent bona la dita de prima la musica, poi le parole.
Només que, en aquest cas, la música ens sacseja perquè sabem el que significa. I no ho sabem pel que diuen les paraules –aquí absents, com en la cançó inserida per Dvořák–, sinó perquè la reverberació musical ens les fa cantar inevitablement des de dins, en el noble sentit de la memòria que Sòcrates recorda al Fedre platònic. Una paleta de colors i accents configura melodies que torna present la trama, gairebé tangible. Similarment, el temps del jazz es contrau i es dilata, i així materialitza allò immaterial en la invitació al ball –el moviment dels cossos– que algun assistent a la platea de L’Auditori no volgué dissimular. La polifonia dionisíaca dels metalls conviu a West Side story amb melodies esmolades que esquincen el vel de l’aparença i ens permeten veure més enllà –o simplement “veure”– com per primera vegada. Una mena d’actualització de la nostàlgia elegíaca de Dvořák, en què l’amor perdut i la distància de l’origen matricial es retroalimentaven. La història inherent a cada peça –una carta mai rebuda ni, per tant, corresposta; un amor consumat, però condemnat– és vertadera en la manera com ens ressona, evocada per la veritat immemorial de l’empremta musical.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
