TEMPORADA OBC. Sofía Esparza, soprano. Euskadiko Orkestra. Antonio Méndez, director musical. M. Ravel: Alborada del gracioso. P. Sorozábal: Siete lieder para soprano y orquestra sobre poemas de Heine. G. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. L’AUDITORI. 29 DE NOVEMBRE DE 2025.
El programa de l’Euskadiko Orkestra a L’Auditori es va presentar com un concert atractiu en l’oportú i enriquidor intercanvi artístic amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), gràcies al programa que els músics bascos ja havien presentat al seu territori, també sota la direcció d’Antonio Méndez (1984), una de les batutes cridades a marcar l’agenda espanyola d’aquí a poc temps i que va dirigir les tres obres íntegrament de memòria. Un fet que sempre mereix ser destacat pel que implica en termes de concentració, domini del material i comunicació directa amb l’orquestra.
El concert es va obrir amb la impulsiva Alborada del gracioso de Maurice Ravel, el gran compositor de Ciboure, l’origen basc del qual subratlla l’esperit de connexió territorial del programa –tan sols 33 quilòmetres separen la seva localitat natal de Donostia creuant el Bidasoa–, i, a més, en l’any del 150è aniversari del seu naixement. La recreació va ser àgil i marcada per una sonoritat poderosa, intensa en colors i amb un acusat contrast dinàmic. En els passatges més refinats, especialment en dinàmiques contingudes, va dominar la pulcritud tímbrica, mentre que en els tutti, enèrgics i ferms, la corda quedava coberta per l’acústica de L’Auditori, que segueix sent perfectible malgrat els ajustos aplicats els darrers temps.
Un paleta colora semblant, tot i que, com és obvi, amb una personalitat diferent, es va copsar en els bells Siete lieder sobre poemes de Heine (1927) de Pablo Sorozábal, influïts pels seus estudis a Alemanya i anteriors a la seva carrera sarsuelística plena d’èxit i no poques dificultats, traïcions i objeccions durant el franquisme. Aquestes cançons, basades en textos del poeta alemany i traduïdes a l’euskera per José Arregi, constitueixen un sensual encreuament de tradicions: l’alemanya del lied i la basca del ritme i el color popular, perceptible en les evocacions de zortziko i en l’emulació del txistu a càrrec del flautí, entre altres elements. La soprano Sofía Esparza va abordar aquest cicle amb gust musical i una evident sensibilitat estilística lluint en la part superior de l’extensió i acusant un registre central i greu amb menys cos en la veu, com passa en no poques sopranos de la seva tipologia. Fisonomies vocals previsibles a banda, en el seu cant va predominar una línia ben definida, frasejada amb gust, sensibilitat i intenció sostinguts emprant un legato ben treballat (III. “Zure moxuan”) i adequant l’essència musical de les peces al caràcter afectuós, líric i/o dramàtic (V. “Ez dot ziñesten”). Encara que alguns moments hauríem agraït una major contenció dinàmica en l’acompanyament orquestral, el resultat va ser plenament satisfactori i una descoberta per a molt públic que encara associa la figura de Sorozábal a la seva producció de sarsuela. La decisió de no oferir un bis va ser encertada, atesa la unitat interna del cicle i una segona part amb la Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor de Gustav Mahler.
Amb una disposició orquestral antifonal dels violins, amb contrabaixos i violoncels situats a l’esquerra del director, Méndez va cercar un bon espectre del registre greu i una percepció més clara de l’entramat contrapuntístic en una prestació de l’orquestra que, en termes generals, va convèncer per la solidesa, la intensitat i la prestació competent de les seccions i els seus primers faristols. En aquest sentit, cal fer justícia a la secció de trompes (menys en el coral del segon i cinquè moviments), a la remarcable tècnica del timbaler i a la intensitat expressiva de les fustes, particularment notòries en la reexposició del primer moviment; així com a una família de corda que va assolir un nivell d’intensitat i d’intimitat més que destacable a l’“Adagietto”, enfocat més cap a l’estil de nocturn un punt apassionat. Entre els detalls cal esmentar l’estudi dels nombrosos reguladors i accents en l’arc melòdic, la unció de la corda i un sorprenent poc èmfasi en el significatiu glissandi de violins primers i violes al compàs 73.
Méndez no va ser garrepa en volums sonors ni en efectes cataclísmics, fet que agraïm davant una tendència d’una certa repressió d’alguns directors joves i batutes actuals. La seva atenció es va enfocar notòriament al detall i, particularment, a inflexions dinàmiques del fraseig (sforzandi, crescendi…), alguns accents estratègics o l’aparició de veus en segon pla: per exemple, al segon moviment. A tall d’anècdota es pot fer notar el quasi imperceptible (i que difícil!) pianíssim del pedal de les timbales en el soliloqui dels violoncels en Sol bemoll (núm. 12) o el suficient caràcter impulsiu en les parts més agitades. L’“Scherzo”, que Méndez semblava atansar a l’esperit del cicle Wunderhorn, va destacar per la bellesa sonora i un idiomatisme ric i suggeridor; amb un tempo inicial ampli i dotat d’una lleu càrrega solemne; passatges molt ben resolts en els números com el 10, 11 (magnífic ambient en l’entrada de la secció B en pizzicati) o 22; una trompa obligada de sonoritat robusta, plena, àmplia. No obstant, s’hi va enyorar la insinuació de distorsió delirant dels números 26 i 27, en què, i a força distància, s’albira el que esdevindrà el caràcter del “Rondo-Bulerske” de la Novena.
En alguns casos com aquest no va ser qüestió de tempo, sinó de caràcter: quelcom que també es pot assenyalar als passatges més angoixants del segon moviment (núms. 19-27), més lírics que dramàtics; en alguns jocs d’acumulació i sostracció de tensions i efectes sobtats; en la construcció del “Rondo”; així com en el fraseig del coral –també en la seva aparició al segon moviment–, amb més volum que emoció i èpica (massa pes dels trombons i no de les trompes amb trompetes). O bé en una coda abordada amb massa urgència que li va restar una mica de transcendència i sentit com a juxtaposició terrenal (als antípodes de la concepció de Barshai, per exemple), en una lectura que, hi insisteixo, va ser molt i molt meritòria, atenta al detall, de so vigorós i que va apuntar alt, amb nervi, dinamisme, sense manierismes i on es percebia un gran treball darrere i hores d’estudi dels músics i de Méndez.
Imatge destacada: (c) Xavi Caparrós.
