ELS TEUS CLÀSSICS. De Catalunya, al món. Jaime Naya, violí. Montserrat Seró, soprano. Cor Madrigal. El Cor Canta. Orquestra Camerata XXI. Xavier Puig, director. J. Garreta: Concert per a violí i orquestra, en Sol menor. J. Lamote de Grignon: Tres cançons per a veu i orquestra sobre poemes de Jeroni Zanné. R. Lamote de Grignon: Un prat (selecció). J. Manén: El pardal, per a cor i orquestra. M. Migó: La força de voluntat, per a soprano, cor i orquestra (estrena). PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MAIG DE 2025.
L’exclamació “Més Garreta!…” que va fer el sacrosant Igor Stravinsky quan va sentir la música de Juli Garreta als jardins de l’Ateneu Barcelonès va ressonar alt i fort al Palau de la Música després dels últims acords del Concert per a violí i orquestra en Sol menor del compositor ganxó a mans del solista Jaime Naya i l’Orquestra Camerata XXI, dirigida per Xavier Puig. Un Concert de quaranta minuts que va transmetre tot un paisatge violinístic ple de relleus i cims sonors en el qual l’instrument agafava una volada lírica magnífica, de magnituds postromàntiques, tot i haver estat compost i estrenat ara fa cent anys, el 1925, per un Francesc Costa que llavors era tota una institució del violí a l’escenari del Palau.
Podem dir sense complexos que som davant d’una obra mestra per a aquest instrument amb orquestra. L’“A poc a poc” que indica el primer temps a la partitura i que va agafant una pressa moderada, com també anotava Garreta, ens va introduint l’atmosfera del concert amb els violoncels i contrabaixos formant un teixit harmònic que va agafant gruix per poder alçar ben amunt la veu del violí en el tema líric, ple de sentiment, que apareix i desapareix com la tonada d’una cançó. El violinista ha de recórrer tot el mànec amb un virtuosisme elaborat, gens gratuït, que va agafant autoritat davant del dramatisme de l’orquestra. Un paisatge tímbric de caire wagnerià que al segon temps, també “A poc a poc”, agafa la lluminositat mediterrània del vent, amb la flauta i el clarinet fent el contrapunt al lirisme discursiu del violí, ara serè, ara contingut. Un moviment d’esperit poètic i d’amplitud en el temps, que contrasta amb el tercer i últim moviment, que, de nou, Garreta també va voler que s’interpretés “A poc a poc” i en el qual deixa tot l’espai per al lluïment del solista en una cadència en què Costa, aquell dia de l’estrena, devia poder desplegar tot l’aprenentatge del violí que va fer a Brussel·les sota els auspicis d’Eugène Ysaÿe. Un violí que no vol artificis ni moviments en fals, sinó que parla precís i profund des de l’ànima.
Jaime Naya, que només té vint-i-cinc anys i debutava al Palau, es va revelar com un intèrpret que cal seguir per la seva solidesa tècnica i per una sonoritat del violí clara i carnosa que va saber portar aquest Concert a l’altura de Garreta. Una partitura complexa per a l’instrument i exigent en el diàleg amb l’orquestra que Naya va defensar en tot moment amb sobrietat i bon gust i una entesa fluida amb Xavier Puig. Celebrem que aquest concert hagi quedat enregistrat i que serveixi perquè no tornin a passar quaranta o cinquanta anys entre interpretació i interpretació, aliens als esforços de difusió que n’havien fet al seu moment Eduard Toldrà i, més tard, Xavier Turull. Per a Jaime Naya, sens dubte, quedarà com una obra clau del seu repertori amb orquestra que podrà portar amb orgull per tot el món. Per agrair l’entusiasme del públic nombrós que va assistir devot al Palau d’aquesta veritable música catalana, Naya va tocar l’“Andante” de la segona Sonata de Johann Sebastian Bach gaudint del so daurat del violí que va omplir tota la sala de les notes reflexives del mestre.
La idiosincràsia artística del nostre país està plena de contradiccions. El talent que sorgeix d’aquesta terra queda sempre relegat per un complex provincià, potser producte de la colonització industrial europea i inevitablement estètica del segle XIX. L’assimilació d’aquesta estètica francesa o alemanya, elaborada en la nostra latitud amb un grau d’escalfor meridional, fa que el cromatisme i l’expressivitat de les composicions que en resulten agafin un punt d’ebullició exultant, com una nova cuina musical amb categoria d’estrella. És així com es va viure la segona part d’aquest concert De Catalunya, al món, que feia honor a aquest títol per la qualitat d’estàndard internacional que va mantenir des de les tres cançons per a soprano i orquestra de Joan Lamote de Grignon amb poemes de Jeroni Zanné que Montserrat Seró va interpretar amb una dicció impecable que fluïa d’un gran control de la seva veu abundant i de sonoritat rodona. Cançons que són filigranes harmòniques que haurien d’estar al repertori habitual de les nostres orquestres.
A continuació vam sentir el fill d’aquest, Ricard Lamote de Grignon, amb dos fragments del seu ballet Un prat –“Jocs i danses vora la font” i “Escena i dansa de l’esglai”. Aquí l’herència orquestral que va rebre del seu pare es va posar de manifest en un exercici simfònic modern, de molta força i expressivitat, atent a tots els recursos cromàtics de l’orquestra, fins i tot amb el contrabaix com a solista, i fent esclatar tots els colors dels instruments en ritmes contrastants per provocar la dansa per a la qual estava escrita aquesta música. Una factura original i alhora pròpia de l’expressionisme simfònic de l’època que va saber assimilar les influències russes i franceses amb molta naturalitat. Xavier Puig en va treure tot el gust amb la precisió que marca el seu gest contundent i contingut, sense caure en artificis.
Com a preludi a l’estrena que incloïa aquest programa tan opulent de simfonisme en clau catalana, vam sentir l’obra El pardal, per a cor i orquestra, de Joan Manén. A Manén li devem que l’Associació que porta el seu nom ja faci catorze anys que organitza un cicle de concerts per mantenir la flama del nostre patrimoni musical, tan malmenat per una indústria que malentén els criteris de programació i infravalora la riquesa i la qualitat que dona el nostre país en creació sonora de tradició clàssica. El postulat d’aquesta Associació, que lidera el pianista Daniel Blanch, va saber encendre el foc del patriotisme artístic més ben entès amb aquest concert.
En El pardal es va tornar a posar de manifest la genialitat de Manén per harmonitzar la cançó popular catalana, que és el que el fa universal i li permet dialogar amb tot el corrent simfonicocoral de la primera meitat del segle XX. El Cor Madrigal, en aquesta obra de Manén, ens va portar a una dimensió encara més elevada del que es pot aconseguir amb la unió entre les veus dels instruments i les veus humanes.
Una unió de les veus dels cors Madrigal i El Cor Canta amb l’orquestra que Marc Migó, compositor de la nova fornada de l’ESMUC i de la Juilliard, va aconseguir disseccionar en la seva obra La força de la voluntat, inspirada en un conte de Quim Monzó. L’humor surrealista de la prosa d’aquest escriptor es va posar de manifest amb tota mena de recursos, entre els quals hi havia efectes dels metalls col·locats al cor del costat de l’orgue, amb el joc d’una sola síl·laba, “pa”, que era tot el text que el cor manejava per esprémer mil i una possibilitats vocals en joc amb una orquestra calidoscòpica que anava enfilant el recitatiu de Montserrat Seró com a narradora de la relació impossible entre un home i una pedra. El cop de bombo final des de l’entrada a la platea, darrere del públic, ens va despertar d’un somni delirant que va demostrar la imaginació musical que projectarà Migó per tants territoris desconeguts i que el celebra com un dels compositors actuals que porta Catalunya al món.
Per culminar el paroxisme de dues hores de concert pels nostres paisatges musicals de varietat magnífica, Xavier Puig, els cors convidats i l’Orquestra Camerata XXI, amb Elena Rey com a concertino, van reblar el clau amb una versió de Muntanyes del Canigó harmonitzada per Joan Manén per a cor i orquestra que ens van omplir de ressonàncies tel·lúriques i d’una admiració incondicional per la genialitat d’aquest músic tan injustament maltractat i desclassificat.
