CICLE COR DE CAMBRA. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Capella Virelai. Feliu Gasull, guitarra. Nerea de Miguel, soprano. Germán de la Riva, baríton. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Fletxa, Nova Cançó i Feliu Gasull. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE GENER DE 2013.
Per Xavier Chavarria
“Tres colors mediterranis” era el títol de la proposta peculiar i eclèctica que el Cor de Cambra va oferir al Palau de la Música Catalana en el marc del seu cicle de concerts, i que volia mostrar les influències de la tradició popular en la música clàssica; un programa que relligava una ensalada renaixentista de Mateu Fletxa, cançons de Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet en versió coral, i un recull de cançons tradicionals catalanes, arranjades per Feliu Gasull amb un regust inequívocament àrab. Tot un experiment, d’aquells que acaben generant, amb la mateixa força, sensacions ben diverses i contraposades: des d’admiració i sorpresa fins a perplexitat o indiferència.
El concert va començar amb la polifonia renaixentista de l’ensalada El fuego de Mateu Fletxa, interpretada per dotze cantaires del Cor de Cambra i els vuit músics de la Capella Virelai que dirigeix Jordi Reguant. Música fresca i de regust popular, en una versió escolàstica, molt correcta però amb poc marge per al joc i la sorpresa, i amb bones intervencions de veus i instruments, tot i l’excés de vibrato d’algun solista. Un vertiginós salt en el temps de més de quatre segles (però més gran encara estilísticament) ens va dur a les cançons de quatre membres il·lustres de la Nova Cançó, harmonitzades a veus mixtes a cappella per quatre compositors actuals: Gemma de Joan Baptista Humet arranjada per Joan Albert Amargós; La gallineta de Lluís Llach arranjada per Jordi Domènech; El pi de Formentor de Maria del Mar Bonet arranjada per Mariona Vila, i Ara que tinc vint anys de Joan Manuel Serrat arranjada per Josep Vila i Casañas, el titular del Cor de Cambra i director d’aquest concert. Obres corals consistents i elaborades, de llenguatge sofisticat i algun moment brillant que, no obstant això, estan ben lluny de l’esperit de les emblemàtiques versions originals i conserven ben poca cosa de la força i la frescor que els imprimien els cantautors que les van crear i les van gravar al subconscient de tota una generació; senzillament, són una altra cosa. El Cor de Cambra, ara a cappella i amb tots els seus membres sobre l’escenari, en va fer una versió òptima, ben ajustada, potenciant el joc polifònic i els matisos que permet cadascuna de les versions.
La segona part la va ocupar enterament un recull de Vuit cançons populars catalanes arranjades per a cor, solistes i conjunt instrumental pel compositor i guitarrista Feliu Gasull, que també va participar en la interpretació. Versions minimalistes i austeres, empeltades de la tradició mediterrània i amb un fort regust àrab, vinculades al cant d’arrel popular, quasi recitat, de to misteriós, contemplatiu i proper a la improvisació, explotant la màgia d’unes melodies molt poc conegudes però realment bellíssimes. Nerea de Miguel i Germán de la Riva, dos membres del Cor de Cambra, van metamorfosar les seves veus en uns solos admirables, molt propers a l’estil flamenc, agombolats amb delicadesa per un petit conjunt instrumental liderat des de la guitarra pel mateix compositor i per un cor de cambra amb poc protagonisme però amb intervencions significatives i ben resoltes.
La sensualitat de Sa comare, l’aire vigorós i juganer de Donzelleta l’agraciada (que es va haver de repetir al final del concert) i la bellíssima melodia de Tres quarts, una cançó original de Feliu Gasull sobre un poema d’Enric Casasses, van ser els punts àlgids d’aquest univers mestís, oníric i fantasiós, tan propi de l’autor.
I continuem a la recerca de nous formats, amb afany d’innovació, de buscar singularitats i l’efecte sorpresa, de barrejar elements i d’inventar còctels musicals i escènics que estimulin el repanxolat públic habitual i en cridin un de nou que no acaba mai d’apuntar-s’hi. Experiments i provatures perfectament legítimes i saludables que refresquen l’espectacle concertístic amb més o menys enginy, amb més o menys encert, i que el temps (i el públic) acabarà consolidant o condemnant a l’oblit. Reinventem-nos tant com calgui; però que el nivell artístic i l’esperit crític no decaiguin ni un mil·límetre.
