MIL·LENARI DE MONTSERRAT. Ignacio Ramal, violí. Irene Mas, soprano. Ferran Mitjans, tenor. Ferran Albrich, baríton. Escolania de Montserrat. Capella de Música de Montserrat. Orquestra del Miracle. Juan de la Rubia, orgue i director. Obres de Händel, Vivaldi i Bach i pintures projectades de Sean Scully. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE MAIG DE 2025.
En el context de la commemoració, aquest any, del mil·lenari de la fundació del monestir de Montserrat, va tenir lloc en un Palau pràcticament ple un emotiu concert on, sempre sota l’ombra protectora de la muntanya santa, el vell es va trobar amb el nou.
El vell eren els nens, l’Escolania, no tan vella com el monestir, però gairebé; el nou era l’Orquestra del Miracle, vinculada al santuari del Miracle, sufragani de Montserrat. La nòmina d’artistes es va completar amb la Capella de Música de Montserrat, un cor masculí majoritàriament format per antics escolans que complementen l’Escolania quan, com va passar en aquest concert, aborda peces on calen també veus d’home, i amb tres solistes vocals: la soprano Irene Mas, el tenor Ferran Mitjans i el baríton Ferran Albrich. La direcció musical va recaure en el cèlebre organista Juan de la Rubia que és també director titular de l’Orquestra del Miracle.
Al programa, curtet, tres peces de tres grans de l’última generació barroca, l’anthem O praise the Lord with one consent HWV 254 de Händel basat en els salms 117, 135 i 148, la cantata Christ lag in Todesbanden BWV 4 de Bach i, entre aquestes dues peces, per deixar descansar els cantants, l’infreqüent Concert per a violí, orgue i orquestra en Re menor RV 541 de Vivaldi amb el concertino de l’orquestra, Ignacio Ramal, i Juan de la Rubia com a solistes.
Paral·lelament a la interpretació de les obres es van projectar en una pantalla al fons de l’escenari pintures de l’artista irlandès Sean Scully que actualment està exposant a La Pedrera. L’invent, que ja s’ha intentat al Palau en diverses ocasions, una vegada més no va funcionar. Projectar pintures amb una música enllaunada de fons potser pot funcionar, però projectar pintures en un concert en directe amb orquestra cor, solistes i un director bellugant-se, no funciona mai. Ja té el públic prou feina amb la música com per, a més, haver d’estar per les pintures que, a sobre, canvien cada poc.
Tornem a la música. El vell va funcionar molt bé: l’Escolania, per la seva pròpia natura (els cantants s’hi poden estar entre els nou i els catorze anys), és un anar i venir de gent i constantment s’ha de reequilibrar. Aquesta vegada estava en un bonic equilibri i els resultats van ser òptims. Un assumpte a part és l’estupefacció que sempre causa veure aquells marrecs interpretant sense problemes aquelles enrevessades partitures de Bach i Händel que tant atabalen els grans. La resta de l’equip vocal va actuar a un raonable bon nivell i el resultat va ser satisfactori sense excel·lències ni daltabaixos.
El nou, l’orquestra, va sorprendre pel molt bon nivell de qualitat assolit i per l’experta direcció de Juan de la Rubia. L’Orquestra del Miracle (quin gran nom de marca, quina troballa!) va néixer fa un parell d’anys impulsada pel Festival Espurnes Barroques, un festival actiu al Solsonès, el Bages, la Segarra, l’Anoia i el Berguedà que nodreix de música des de fa vuit anys les comarques d’aquesta Catalunya central que tant aporta i tan poc rep.
Aquest va ser el segon concert al Palau de l’Orquestra del Miracle i caldrà en el futur estar al cas d’aquest nou conjunt perquè l’any vinent ja té concerts emparaulats a Bilbao i Sevilla.
Aquesta vegada, tal com deia mestre Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
