FESTIVAL DEL MIL·LENARI. Ekaterina Gubanova, mezzosoprano. Katharina Konradi, soprano. Orfeó Català. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, director. G. Mahler: Simfonia núm. 2, “Resurrecció”. BASÍLICA DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT. 6 DE SETEMBRE DE 2025.
La litúrgia natural de la basílica de Santa Maria de Montserrat –amb la seva ressonància vertical i expansiva, més pensada per a l’èmfasi de la veu humana que per al desplegament d’una orquestra simfònica– predisposa l’oient a una experiència musical i espiritual gairebé única, gairebé un pelegrinatge. L’emplaçament, amb la seva càrrega simbòlica i espiritual, converteix un concert com aquest emmarcat en el Festival del Mil·lenari en una cita exclusivament singular, que projecta tant la música com l’oient cap a una dimensió ritual. I pelegrinatge en forma de caminada per la carretera ascendent fins a la basílica.
Posem-hi dades i pragmatisme d’aquell que agrada als despatxos: l’abast de l’esdeveniment va ser extraordinari, amb més de 2.500 persones que el van viure –unes 400 a l’interior de la basílica, 1.300 més a la plaça amb sonorització, i prop de 1.500 a través de la transmissió en estríming–, tot reforçant el caràcter col·lectiu i simbòlic d’aquesta Resurrecció al cor del monestir. Ara bé, cal remarcar que l’enregistrament localitzable a YouTube –tot i ser una gravació acurada– no correspon exactament a l’experiència en directe. Més enllà de l’obvietat i sense entrar en qüestions fenomenològiques, escriure sobre el concert implica referir-se al que es va escoltar in situ, i el registre audiovisual ofereix una altra perspectiva acústica: millora substancialment aspectes com el retorn del so i la ressonància, l’equilibri de textures i la definició de colors. No és un demèrit per al directe –on la vibració comunitària i la presència física del so són insubstituïbles–, però la tecnologia vesteix i poleix alguns detalls que a la basílica van ser d’una altra manera; a vegades, més difuminats.
En conseqüència, és inevitable assenyalar les dificultats pràctiques i acústiques que Pons va resoldre: l’espai, tan generós amb el cant, tendeix a agombolar el so en passatges d’alta densitat textural i les dinàmiques més fortes, així com a desnerir el color de la instrumentació simfònica. Va equilibrar-ne la sonoritat i adaptar-la en la fita mahleriana més rodona del cicle que està dirigint l’encara director titular de l’Orquestra Simfònica del Liceu. Després de la Cinquena (en dues ocasions), la Tercera i la Sisena, i amb la Novena i la Vuitena anunciades per aquesta temporada 2025-26, restarà encara escoltar-los a la Quarta, la Primera, la Setena i Das Lied von der Erde. No es pot descartar tampoc que, per la seva relació amb Universal Edition com un dels pocs directors seleccionats per revisar les partitures mahlerianes, pugui emprendre algun dia la Desena sencera.
Aquesta Resurrecció va discórrer per les qualitats anteriorment assenyalades del Mahler de Pons: vena lírica, molta preparació, claredat expositiva i conceptual, idiomatisme; si bé el seu vocabulari expressiu és prou concret, encara que no gaire ampli, i no construeix un Mahler d’alt voltatge emocional. Particularment als primers moviments, més clar en el dibuix fònic que en la substància interna, per després deixar-se anar molt més en el darrer moviment amb passatges gloriosos a partir de “Sterben werd’ich…” i cloure una actuació globalment interessant i d’alt nivell de tota l’orquestra i dels cors (el del Liceu i l’Orfeó Català, preparat pel seu nou titular, Xavier Puig). En aquesta línia, ja ho hem escrit molts cops, però val la pena recordar-ho: Josep Pons ha sabut reconfigurar l’orquestra del Liceu i el seu Mahler es basa en uns resultats generalment temperats i expositius, guiats per una lògica sonora estimable, amb atenció al detall i una bellesa tímbrica que privilegia la transparència de les textures i l’equilibri entre seccions. Així mateix, sap construir passatges plens de sentit que, més enllà del lirisme i dels jocs de rubato, avancen progressivament cap al drama i culminen en una catarsi més intensa i convincent, sobretot en relació amb la forma; un contrast notable amb el que em va semblar a la Sisena Simfonia.
Al lied Urlicht, l’acústica monumental de la basílica el va beneficiar tant tímbricament com en ment; el més beneficiat pel recinte (juntament amb el tram final del cinquè) va aconseguir emular la sonoritat d’un orgue gràcies a l’acompanyament dels metalls, amb un resultat homogeni i recollit i un cant de Gubanova sonor, noble, intel·ligible i un sentit de pregària serè i sòlid. El moviment final va mostrar el Pons més lliure, capaç de desplegar la tensió acumulativa en una progressió sostinguda; complidora la soprano Katherina Konradi; amb encert en la ubicació de les quatre intervencions fora d’escena (a l’únic lloc de la basílica on té sentit fer-les sonar) i una prestació coral sensacional ja des de la primera intervenció, quasi una remor espectral però de dicció intel·ligible i dinàmiques en pianíssim i l’apoteosi en una coda amb tota la seva força, i on l’acústica va esdevenir un aliat per engrandir l’esclat final.
Entre els detalls esmentem: la calidesa i intenció expressiva en el sosteniment de la línia al segon tema del primer moviment; i el contrast líric del segon amb un vel càlid i elegant, de caràcter beatífic amb la reaparició del segon bloc temàtic damunt els pizzicati, va seduir especialment pel cant dels violins. Pons va treballar les transicions amb conseqüència al discurs i a l’acústica, també en les figures retòriques de plany i en els canvis de tempo –sobretot al primer i segon desenvolupament del moviment inicial. No va manllevar l’efecte ni la intenció al crescendo de la percussió dos compassos abans del número 14 del darrer moviment, tot respectant el ritenuto i molto ritenuto que demana el passatge; especialment la primera vegada, amb una durada de 25 segons. En altres moments va optar per lentitud i desdramatització, com a la bateria cadencial descendent cromàtica que condueix a la reexposició buscant la indicació pesante, però sense assolir-la, com tampoc la incisivitat de catàstrofe que assenyala. Per cert, després del primer moviment, seguint la indicació mahleriana, però sense estendre-la als cinc minuts previstos, es va fer una breu pausa, suficient per marcar el tall estructural i psicològic. A la resta dels moviments, els va seguir un attacca imminent, tan sorpresiu com reflexiu, necessari i quasi obligat va ser el silenci en acabar la Simfonia, mantingut per Pons amb els braços enlaire durant vint-i-tres segons.
En resum, Josep Pons i l’Orquestra del Liceu van signar una Resurrecció de llarg abast, serena i ben construïda, amb una mirada lírica i arquitectònica, més mesurada que emocionalment desbordada, però amb substància. La lectura va superar les dificultats de l’espai, tot i que en alguns moments se’n va perdre detall i contrast. Ara bé, caldria plantejar si un esdeveniment que pretén ser marca de la casa i en un lloc com Montserrat ha de comptar amb dues cantants foranes en parts que veus del nostre país podrien assumir amb solvència.
Imatge destacada: (c) Marc Font.
