TEMPORADA OBC-BARCELONA OBERTURA. Orquesta Nacional de España. David Afkham, director. G. Mahler: Simfonia núm. 6, en La menor, “Tràgica”. L’AUDITORI. 12 D’ABRIL DE 2025.
Amb una entrada que no acabava d’omplir la Sala Pau Casals de L’Auditori en un dels millors concerts que aquesta temporada s’hi hauran escoltat i en una de les sessions amb les Simfonies de Mahler de major qualitat i rendiment del darrer lustre a Barcelona, l’Orquesta Nacional de España va interpretar la Simfonia núm. 6 sota la direcció del seu titular, David Afkham. L’ocasió la propiciava l’intercanvi amb l’OBC i la cita pertanyent al Festival Barcelona Obertura. David Afkham va tornar a demostrar una afinitat extraordinària amb l’orquestra, fruit d’una relació artística madura i fecunda que ha crescut any rere any. En aquest sentit, la satisfacció per aquesta Sisena és globalment superior a la Vuitena que va dirigir el juny del 2023 a l’Auditorio Nacional de Madrid, com a clausura de la temporada 2022-23.
La seva interpretació va assolir un sentit unitari de l’obra i, alhora, va saber donar cabuda a la distinció entre les diverses repeticions, reaparicions, transformacions i distorsions dels motius i temes. Per exemple al primer moviment, de considerable incisivitat tímbrica: la marxa disfòrica, incisiva i propulsada endavant, i el “tema d’Alma”, cantat amb amplitud romàntica a l’exposició i reformulat a l’inici del gegantí “Final”, com demana el passatge. La base no només partia d’una precisió tècnica envejable, sinó també d’una comprensió profunda de l’obra des del primer compàs: amb empenta imponent i decisió, sense precipitar-se, amb un so dens i musculós que no perdia en cap moment la claredat. Afkham va optar per un tempo impetuós, amb un sentit del contrast molt afinat i una construcció dramàtica que no deixava escletxa per al tedi ni les caigudes d’atenció. El moviment, excel·lentment travat, va créixer en tensió i intensitat amb una coherència estructural admirable.
De fet, tota la Simfonia va ser concebuda sota aquest patró, que va assolir punts àlgids i efectes cataclísmics potents, amb punta dramàtica, riquesa amb especial mèrit al llarg darrer moviment: des de la densitat dels greus i el múscul de la corda en general –poc perjudicada per la sempiterna acústica defectuosa de la sala– fins als glissandi i figures amb portamento ben delineades o la diferència sonora amb els pavellons amunt tant de les fustes com de les trompes (amb nou faristols reforçant els vuit previstos per Mahler).
El treball dels metalls va ser esplèndid i la secció de percussió, omnipresent durant tota l’obra, també: matisos en els jocs de les baquetes de les timbales i incontestables els plats sense timidesa i amb la reverberació necessària a cada intervenció. Igualment d’alt voltatge van ser les preparacions i les tensions acumulatives en els punts àlgids per la superposició de capes, ritardandi en bloc de la sonoritat massiva. No menys reconeixement mereix la primera trompeta per saber estirar els plans sonors, els arcs melòdics i crescendi amb un so expansiu. Tot plegat mostrava una concepció molt madurada i ben treballada plasmada en un ventall idiomàtic adient en drama, poesia, èpica i abisme existencial en una execució tan vibrant com esgotadora per als músics i per al públic atent.
L’“Andante” va obrir un parèntesi líric, de nostàlgia i respiració, però alhora emocionalment mogut, on Afkham va saber trobar l’equilibri entre fluïdesa i expressivitat, amb un rubato mesurat i una sonoritat de la corda especialment càlida que atansaven cap a la premonició d’un dol sense descontextualitzar el moviment de la resta de la Simfonia. Més enllà de les intervencions del corn anglès, la concertino, les fustes i primera trompa, s’hi traspuava delicadesa i una concepció ben supeditada a la densitat sonora sabent crear ambients, sense perdre una sensació de continuïtat canora conduïda a tempo d’andante; el moviment, per cert, ubicat en segon lloc (no cal entrar en el debat sobre les circumstàncies històriques prou esclarides per La Grange, Floros i recollides per altres, com Pérez de Arteaga, sobre la voluntat de Mahler i les circumstàncies que van dur Erwin Ratz, el 1950, a publicar una edició de l’obra emplaçant-lo com a tercer moviment).
L’“Scherzo”, difícil per les isorítmies i els canvis de pulsació, va assumir certes analogies amb el primer moviment en l’impuls decidit i captant també la varietat en la riquesa de plans sonors i oasi que suposen els trios –com un record de pau i il·luminació fugaç però de temps congelat–, alguns efectes de suspensió i els jocs i interaccions de les fustes. En aquest sentit, no s’hi va enyorar caràcter disruptiu en els efectes dinàmics i de caràcter sobtats ben preparats, com per exemple a la transició del trio cap a la reexposició de l’“Scherzo”. Tot plegat, novament, amb un ventall de colors ben calibrat.
Com a detall perfectible, cal assenyalar la matisada sonoritat dels esquellots ubicats dins de l’orquestra al primer moviment i no en la llunyania (a diferència de l’“Andante”, que sí els demana “Im orchester”, i una de les intervencions del darrer moviment) prescindint del joc escènic, espacial i simbòlic tan singular de Mahler, que reforça la simbologia de la solitud existencial i el component místic i introspectiu a partir d’allò últim que s’escolta en l’ascens a la muntanya. Com el propi compositor va afirmar el 1908 durant el assaigs de la Setena Simfonia a Múnic, que també empra esquelles, simbolitzen la soledat allunyada del món, com si contemplés l’eternitat des del cim més alt. És a dir, no apunten a un element terrenal, sinó espiritual. I, per últim: un apunt de satisfacció per les notes del programa, que marcaven la diferència quan les signen musicòlegs experimentats.
Imatge destacada: (c) Gisela Schenker.
