CONCERT NADINE SIERRA. Nadine Sierra, soprano. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Pablo Mielgo, director. Obres de Mozart, Donizetti, Verdi, Puccini, Mascagni, Charpentier, Gounod, Chapí, Nieto–Giménez, Velázquez i Bernstein. LICEU. 6 D’ABRIL DE 2025.
Que Nadine Sierra és la reina del Liceu aquesta temporada ja havia quedat clar després de les funcions de La traviata del mes de gener passat. Però la programació li reservava encara el recital d’aquest diumenge –finalment en solitari, després de la cancel·lació de Pretty Yende–, la imminent producció de La sonnnambula i, encara, els dos concerts de West Side story del mes de juliol.
Segurament, si la soprano sud-africana hagués pogut ser al costat de l’americana, el programa i el concert haurien estat molt diferents. Però el fet de “salvar” la situació en solitari va reforçar encara més l’adoració que el públic de La Rambla té per Sierra, aclaparada des d’un bon inici de la vetllada per les mostres d’estima ja abans de cantar cap nota.
Ella, certament, va posar-hi tota la carn a la graella per respondre-hi en una autèntica marató que va començar amb Mozart i va acabar amb Bernstein, passant per tota una gamma estilística que, pràcticament, no podia ser més àmplia.
Tan sols les dues primeres peces –les cèlebres “Deh, vieni, non tardar” de Le nozze di Figaro i “So anch’io la virtù magica” de Don Pasquale, tan habituals dels recitals de nombroses cantants– li van permetre una preparació gradual per a l’exigència de “Regnava nel silenzio” de Lucia di Lammermoor i “È strano… sempre libera…” de La traviata, que va interpretar seguides. Si després de l’ària de Lucia ja va bromejar visiblement sobre la fatiga que li havia provocat –també va ser ostensible un petit lapsus textual–, a la de Violetta va fer reviure la producció de l’òpera completa de fa pocs mesos, tot reeditant el mostrari de piruetes vocals i sobreaguts de què ja va fer gala llavors.
Una pausa generosa de trenta minuts li va permetre refer-se abans de continuar amb una segona part eclèctica com poques. Va arrencar amb “Vissi d’arte” de Tosca –tal vegada la interpretació que va acusar més la manca de context dramàtic–, per seguir amb la vibrant “Depuis le jour” de Louise, el rítmic valset “Je veux vivre” de Roméo et Juliette i l’esclatant romança “Me llaman la primorosa” de la sarsuela El barbero de Sevilla. Aquí van ser màximes tant les acrobàcies amb la veu com les complicitats amb el director, vinclat als seus jocs de tempi i de reguladors.
Amb el públic plenament enfervorit, van arribar a la recta final dues peces que van suposar un cop de timó important: el bolero Bésame mucho de Consuelo Velázquez –on, malgrat tot, les possibilitats de lluïment van ser mínimes per a la soprano– i la simpàtica “I feel pretty” de West Side story, el musical de Bernstein que Sierra afrontarà complet a final de temporada.
L’Orquestra del Liceu, dirigida per Pablo Mielgo, a banda d’acompanyar totes aquestes intervencions, les va anar trufant amb obertures, preludis i fragments instrumentals propis d’aquest tipus d’ocasions.
A la tanda de bisos, Sierra va presentar amb gràcia –“Encara em queden un grapat d’aguts”, va dir– una esperable “Gualtier Maldè… caro nome” de Rigoletto i, posteriorment, el medley de musicals que hauria d’haver interpretat al costat de Pretty Yende. Fos perquè la seva partenaire no hi era, fos perquè l’ús del micròfon va suposar un canvi radical de sonoritat, aquest final va semblar més aviat atenuar els ànims del públic. Sierra no va dubtar a remuntar-los repetint ni més ni menys que “Sempre libera” per confirmar-se com a llegenda amb aquest concert al Teatre de la Rambla.
Imatge destacada: © Sergi Panizo.
