LA SONNAMBULA de Vincenzo Bellini. Nadine Sierra, Xabier Anduaga, Sabrina Gárdez, Fernando Radó, Carmen Artaza. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Bárbara Lluch, direcció d’escena. Lorenzo Passerini, direcció musical. LICEU. 22 D’ABRIL DE 2025.
Com era d’esperar, l’enèsima presència de Nadine Sierra a l’escenari del Liceu aquesta temporada –després de la producció de La traviata i el recital d’aquest mateix mes d’abril, i abans de West Side story al juliol– va esdevenir un nou èxit esclatant per a la soprano americana.
La cantant havia explicat en roda de premsa que va tenir dubtes a l’hora d’afrontar el rol per primera vegada. Certament, és molt diferent d’una Violetta o d’altres que li han reportat grans satisfaccions, però la seva veu també s’adapta com un guant a les bellíssimes melodies bellinianes i les seves capacitats actorals i comunicatives es van veure encara més reforçades, si això és possible, en haver de contrarestar la migradesa de l’argument i la lentitud amb què aquest es va desplegant al llarg de l’òpera.
Al seu costat, va sorprendre també molt positivament Xabier Anduaga, que va lluir projecció fruit d’una tècnica vocal impecable. Ell sí que va pecar, en canvi, d’una expressivitat un pèl escassa.
Sabrina Gárdez va debutar al Liceu complint com a Lisa, un paper al qual Bellini concedeix un moment de cert lluïment ben bé al final de l’òpera. La soprano cubana, formada a Barcelona, el va afrontar i va ser aplaudida, si bé l’ombra de Sierra era, en aquest cas, massa propera per aspirar a més.
El baríton argentí Fernando Radó va fer un comte contundent, que encara hauria pogut anar més enllà en qüestió de matisos, mentre que Carmen Artaza va donar veu a la mare d’Amina, finalment, després del premi obtingut al Concurs Viñas un ja llunyà 2021.
El cor –amb una destacable presència en escena– i l’orquestra van acompanyar els solistes sota la batuta de Lorenzo Passerini, discret i sobretot servicial. També és reiterada en diversos moments l’aparició d’una desena escassa de ballarins que volen representar les ombres o la boira de la qual parla el llibret i que, suposadament, indueixen la protagonista al somnambulisme.
La directora d’escena Bárbara Lluch havia explicat reiteradament el tint feminista amb què havia afrontat la producció i havia apuntat, sense desvelar-lo, un canvi en el final de l’òpera. El primer es va deixar entreveure en dos o tres moments de gestualitat entre Elvino i Amina, i el segon –si això és possible– s’havia de deduir del fet que la soprano és obligada a cantar tota l’última escena en una plataforma reduïda i elevada uns quatre metres per damunt de la resta de cantants, fet que impedeix el retrobament amb Elvino, però que, sobretot, fa patir el públic –tan sols els dels pisos inferiors, ja que la resta ni tan sols la podia veure– i perjudicava la projecció vocal de la cantant.
Imatge destacada: © Toni Bofill.
