FESTIVAL CLÀSSICAND. Anna Netrebko, soprano. Serena Malfi, mezzosoprano. Pavel Nebolsin, piano. Obres de Txaikovski, Rakhmàninov, Rimski-Kórsakov, Leoncavallo, Moszkowski, Delibes, Cilea, Strauss, Chopin i Offenbach. PARC CENTRAL (ANDORRA LA VELLA). 3 DE MAIG DE 2025.
El festival ClàssicAnd, una cita molt jove però marcada des d’un inici per un segell de qualitat i la voluntat de creixement, no s’està de res en aquesta tercera edició i s’ha estrenat amb un cap de cartell d’indiscutible relleu internacional: ni més ni menys que Anna Netrebko.
El fet que la soprano russa no s’hagués presentat en públic als Països Catalans des de feia més de quatre anys -l’última vegada, al Liceu, el gener de 2021- i la seva absència posterior de la majoria d’escenaris internacionals fruit de les cancel·lacions que va patir a causa de la guerra d’Ucraïna havien afegit interès i expectació al recital, que ràpidament va esgotar el mig miler aproximat d’entrades de la carpa instal·lada al Parc Central d’Andorra la Vella.
El nou equipament, per cert, consistent en una gran pèrgola que aixopluga tant l’escenari com el públic, es va revelar alhora funcional i estètic: si bé no pot aïllar completament el brogit del riu Valira i el del trànsit, protegeix de les inclemències meteorològiques -així va ser necessari ja en aquest concert inaugural- sense privar dels atractius paisatgístics d’una interpretació pràcticament a l’aire lliure.
Diverses circumstàncies van recordar molt directament aquell recital a Barcelona als qui hi havia estat. El pianista acompanyant, bona part del programa i fins i tot el vestit que va portar a la primera part van ser els mateixos. Aquí, en canvi, Netrebko va optar per acompanyar-se també de la mezzosoprano Serena Malfi, amb uns resultats molt destacables i superiors als de la cita liceista.
El repertori es va presentar agrupat en quatre blocs -Al bosc, Pel riu, Al palau i Per la finestra-, separats per un intermedi de ben bé mitja hora. La classificació era exclusivament temàtica, ja que cadascun dels capítols contenia bàsicament repertori rus, esquitxat d’autors i fragments d’òpera alemanya, italiana i francesa sense gaire lògica aparent. És clar que, de fet, l’objectiu del concert era el màxim lluïment de la protagonista i, per tant, tampoc no calia buscar justificació a una tria que hauria fet les delícies del públic en qualsevol de les seves formes.
Netrebko és la millor interpretant els autors del seu país i al seu servei va desplegar tot un catàleg de domini tècnic, expressivitat gestual i comunicació amb l’espectador, a pesar de la barrera idiomàtica atenuada pels sobretítols projectats a la pantalla. La vocalitat fosca que tant la caracteritza es combina amb un control del fiato i de la projecció de la veu que continuen seduint tant com el primer dia. Si a més, al costat de les belles petites perles russes, afegim la popularitat d’àries com “Io son l’umile ancella” d’Adriana Lecouvreur, el “Duo de les flors” de Lakmé o la “Barcarola” d’Els contes d’Hoffmann, s’entén que l’èxit fos abassegador.
El pianista Pavel Nebolsin, que tan bé la va acompanyar fins i tot en aquells fragments on més es podia trobar a faltar el gruix orquestral, també es va lluir en solitari amb dos breus fragments de virtuosisme –Étincelles de Moszkowski i la Fantasia-Impromptu op. post. 66 de Chopin- que van molt més enllà dels interludis que solen trufar els programes per a descans de la cantant.
De la seva banda, la mezzosoprano Serena Malfi també va excel·lir i excedir el seu rol d’acompanyant per revelar-se com una partenaire de primer ordre, la qual encara s’hauria agrait poder sentir més. Potser per això, Netrebko va convidar-la a compartir també amb ella l’únic bis de la vetllada, el popular duet d’Ernesto de Curtis Non ti scordar di me. Els andorrans -i els catalans, que constituïen bona part del públic-, certament, no l’oblidaran.
