FESTIVAL TRADICIONÀRIUS/PALAU FRONTERES. Crui. Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya. Daniel López, composició i direcció. Clara Fiol, llibret i textos. Martí Torras, dramatúrgia i direcció escènica. Alba Careta, Alba Armengou i Joana Gumí, veus solistes. Palau de la Música. 13 de gener del 2026.
Des de fa uns quants anys, el Palau de la Música acull concerts programats pel Festival Folk Internacional Tradicionàrius, que inclou dins el seu propi cicle Palau Fronteres. Enguany, s’ha donat la circumstància que tal actuació ha tingut lloc uns dies abans de la inauguració del festival, que obre les portes divendres dia 16, i per tant ha estat presentat com el “Pòrtic” de la seva 39a edició.
No era la primera vegada que l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) actuava al Palau. Ja ho va fer el 2022, quan, en el marc del mateix Tradicionàrius, va presentar el primer disc, Trencadís. I ara es tractava d’interpretar el repertori del segon treball original, Crui -un terme que vol dir “clivella” o ”esquerda”-, inspirat en el documental El somni, de Christophe Farnarier, que parla d’un dels últims pastors transhumants del Pirineu.
La poeta i cantant mallorquina Clara Fiol, membre del desaparegut trio Marala, ha estat l’encarregada de convertir les imatges de la pel·lícula en versos que ha musicat el director de l’orquestra, Dani López. I entre tos dos han creat un univers lírico-musical que transita entre els camins de la transhumància i els del transhumanisme, viatjant de la natura a l’algoritme i alternant, per dir-ho en poques paraules, els crits ancestrals del pastor amb la intel·ligència artificial en un poti-poti que, sovint no s’acaba d’entendre.
Com tampoc no s’acaba d’entendre el resultat final de l’espectacle. De fet, és el concepte general de Crui el que falla, ja que la hipotètica barreja d’estils que pretén combinar l’OMAC, amb una colla de 34 instrumentistes procedents de camps com el tradicional, el coblístic, el jazz i el clàssic, no es veu reflectit en un estil propi consolidat, sinó en una variada amanida d’influències on l’arrel a què fa referència el nom de la formació, precisament, brilla per la seva absència. Els millors exemples d’aquesta contradicció els trobem, per posar dos exemples, en el fet que a la secció de vents, els metalls gairebé sempre s’imposen sobre les canyes o que el so dels acordions és imperceptible.
A més, el director Daniel López ha optat per oferir un so orquestral de conjunt, més aviat impersonal, de vegades especulatiu, menyspreant les possibilitats que ofereixen solistes de tant prestigi com -i només n’esmentem uns quants- Adrià Grandia (viola de viola i altres instruments), Alba Careta i Alba Armengou (que, a més de cantar, toquen la trompeta), Apel·les Carod (violí), Blai Casals i Cati Plana (acordió diatònic), Ivó Jordà (gralla), Manu Sabaté (clarinet baix), Pau Puig (dolçaina i altres instruments) i Pere Olivé (percussió). Així doncs, si calgués ubicar Crui en un terreny estilístic concret, al que més s’aproparia seria al del teatre musical, sobretot en aquells fragments on intervenen les vocalistes, que són majoritaris.
Si haguéssim de destacar alguna peça de l’espectacle de l’OMAC, ens quedaríem amb la introducció de “Dècima de la solitud”, que curiosament és un cor a cappella més aviat litúrgic, i amb el tema final, “L’horitzó”, que és una bonica balada. Però aquestes petites joies no són suficients per salvar tota l’oferta presentada.
