LA GUINEUETA ASTUTA (PRÍHODY LISKY BYSTROUSKY) de Leoš Janáček. Elena Tsallagova, Paula Murrihy, Peter Mattei, David Alegret, Sara Bañeras, Mercedes Gancedo, Alejandro López, Anaïs Masllorens, José Manuel Montero, Roger Padullés, Milan Perišic, Mireia Pintó. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Josep Pons, direcció musical. Barrie Kosky, direcció escènica. LICEU. 22 DE SETEMBRE DE 2025.
Quan els animals parlen no diuen animalades. L’estratègia discursiva, narrativa o argumentativa de fer parlar els animals és gairebé tan vella com la mateixa cultura. Des d’Isop fins a Disney, passant per La Fontaine o Orwell, el recurs d’atorgar llenguatge humà als animals ha estat usat en diverses direccions i amb diverses intencions, però gairebé sempre amb una orientació educativa bo i entenent “educació” en un sentit molt ampli. Tots, d’alguna manera, som fills de Disney. Quantes llàgrimes infantils, absolutament necessàries per a la nostra educació emocional, no deu haver fet vessar Bambi!
La presència d’animals xerraires a l’òpera és més aviat escassa; tenors i sopranos sempre han estat reticents a disfressar-se de galls i gallines, però algunes obres n’hi ha, i entre aquestes destaca com a principal Příhody lišky bystroušky (La guineueta astuta), l’òpera que inaugura la temporada actual al Liceu.
Composta entre el 1921 i el 1923 per Leoš Janáček a partir d’un llibret propi inspirat en unes tires còmiques de dibuixos publicades als diaris, l’obra es va estrenar a Brno el 1924, no va arribar al Liceu fins al 2001 i ho va fer en una versió en anglès de l’original txec.
Janáček va abordar la composició de l’obra quan s’acostava als setanta anys, en el punt més alt de saviesa que va assolir com a compositor, quan finalment havia aconseguit fama i reconeixement i, també, quan ja sentia a prop l’arribada de la mort.
A La guineueta astuta, Janáček no cau en el parany fàcil de presentar una natura idíl·lica enfrontada a una humanitat destructora; al bosc on viu la guineu hi ha festa i també mort, hi ha plaer i dolor, però no hi ha ni maldat ni odi. Fora del bosc, els humans ofeguen els seus desitjos reprimits en alcohol i enyoren amb tristesa i sense utilitat ni profit joventuts passades. La moralitat final, la intenció educativa de La guineueta astuta, gira al voltant de l’acceptació del caràcter cíclic de la vida, que necessàriament requereix, per poder ser i completar-se, l’existència de la mort.
És molt significatiu, en aquest sentit, que Janáček escollís com a música per al seu propi funeral l’escena final d’aquesta òpera quan el guardabosc, vell, es meravella de la bellesa del bosc quan rep la llum daurada de la tarda.
La guineueta astuta es va oferir en una versió dirigida escènicament per l’australià Barrie Kosky en una coproducció entre el Liceu i la Bayerische Staatsoper que es va estrenar a Múnic fa tres anys. No és aquest el millor treball de Kosky, que no traeix l’obra, no la tergiversa, però tampoc no la resol de manera convincent. L’escenografia, que substitueix el tradicional bosc per cortines brillants molt ben il·luminades, acaba fent-se reiterativa i buida de significat. La producció prescindeix de les tradicionals màscares, pentinats i vistosos maquillatges que se solen veure en les produccions d’aquest títol i estableix un codi senzill però eficaç: els humans van tots vestits de negre, i els animals, de color.
A l’apartat musical va destacar la soprano Elena Tsallagova, que amb bon timbre i bona projecció va brillar en el paper central de la guineu, al qual va atorgar vivacitat, transparència i una picardia desimbolta. Tsallagova, que ja va participar en l’estrena d’aquest muntatge a Múnic, domina el paper i se sent còmoda en la producció. El seu antagonista, el guardabosc, va ser interpretat pel baríton suec Peter Mattei, que debutava en el paper. Mattei es va mostrar segur i ho va fer bé, però tot i que el seu paper està escrit en un registre central força còmode, al final el cantant va acusar cansament en la llarga escena en solitari que constitueix la seva principal intervenció.
Va ser molt satisfactòria l’actuació de Paula Murrihy en el paper del guillot, i en general van ser convincents les actuacions de tots els cantants. Cal destacar la bona actuació del Cor Infantil de l’Orfeó Català en una òpera que ofereix una part inusualment important a les veus blanques.
La direcció musical fou encomanada a Josep Pons, bon coneixedor del compositor i de l’època. El so de La guineueta astuta és molt peculiar i diferent de qualsevol altre so orquestral operístic. La partitura existeix en un lloc màgic, aparentment impossible, on s’encreua la tradició compositiva romàntica eslava en general i txeca en particular que va rebre Janáček en la seva formació, els referents de la música tradicional txeca, la influència, en la refinadíssima orquestració, de l’impressionisme francès i l’agosarament harmònic que s’estava generant al món germànic aquells anys. El resultat és una música meravellosa, dificilíssima d’interpretar, delicada i insòlitament forta i d’extrema personalitat. Orquestralment La guineueta astuta és una obra mestra.
Pons va buscar aquest so especialíssim, però només el va aconseguir en part, en la nit de l’estrena; el so del conjunt no va ser prou refinat i l’orquestra semblava desentrenada i fora de forma després de tantes vacances. Probablement millorarà en les properes representacions. També haurà de millorar l’equilibri dinàmic entre l’enorme orquestra que requereix l’obra i les veus que, de manera general, en alguns moments van patir per travessar el mur de so orquestral.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
