Mozart & Schubert. Música per a piano a quatre mans.
Javier Laso i Josep Colom, piano.
Eudora Records, 2025.
Unir dos grans pianistes no implica forçosament obtenir un resultat excels quan es tracta d’un recital a quatre mans. Però l’enregistrament que ens presenten Josep Colom i Javier Laso és d’aquells on sorgeix el miracle de la música de cambra. On els detalls, la tasca minuciosa i el talent individual il·luminen un treball col·lectiu fantasiós i alhora tan brillant com introspectiu.
Colom ha estat una de les persones que més influència han exercit en la carrera de Javier Laso i això es nota en l’aproximació a les obres, així com en la concepció. Així que si volem desgranar cada una de les subtilitats que ens ofereixen, haurem de tornar a una segona i una tercera audició amb deteniment.
A més, també cal subratllar l’espaiosa i nítida presa de so de la gravació, que fa que puguem gaudir de cada una de les inflexions amb una claredat absoluta, així com de l’acústica excel·lent de la Sala Mozart de l’Auditori de Saragossa, lloc habitual dels enregistraments d’Eudora Classics. Gonzalo Noqué ha aconseguit capturar de manera àmplia al llarg dels darrers anys la visió profunda d’un dels grans pianistes del país, tot convertint Josep Colom en una icona del segell que propulsa. Darrerament també hem pogut gaudir de l’art sonor de Javier Laso en un cedé amb obres de Mompou, Berg, Falla i Bartók, però per primera vegada assistim al seu treball conjunt. I ho fan amb una gravació que inclou algunes de les obres essencials de la música per a piano a quatre mans en un enregistrament imbuït d’elegància i subtilesa.
Els duets per a piano eren un tipus de música dedicat a l’entreteniment o diversió popular a l’època d’aquests compositors i que es publicava i es venia amb una relativa facilitat. La Sonata KV 521 de Mozart sona nítida, amb l’empenta i l’energia que cal, però també amb una gran transparència. El cas és que si Mozart ja demana unes qualitats essencials per sorgir airós de la interpretació en les seves Sonates per a piano, les obres per a piano a quatre mans no es queden enrere, tal com es pot escoltar en aquesta darrera Sonata que va escriure per a aquesta formació. El duet afronta l’obra amb gran elegància i transparència, i hi afloren aquesta simplicitat i brillantor tan típiques però alhora tan difícils d’erigir en la música de Mozart. La simbiosi entre ambdós és absoluta, des d’un àgil “Allegro” inicial, passant per un “Andante” d’un lirisme emotiu i un juganer “Allegretto”. La interpretació conté la singularitat que hi afegeixen interludis entre moviments seguint el model que el mateix Josep Colom ja utilitzà en el seu disc de Sonates per a piano sol del salzburguès.
En l’Andante amb variacions, KV 501 del mateix compositor, el duet ofereix una lectura imbuïda de refinament i subtileses a partir d’una veritable sincronia i una expressivitat que fa sorgir la música d’una manera tan natural com a la vegada et sorprèn pels canvis proposats de color, efectes o matisos. Es pot observar ja a partir d’un tema tan senzill com ric en possibilitats que ambdós pianistes subratllen en les variacions següents amb una proposta fascinant i captivadora. I és ben bé que saben penetrar en les subtilitats harmòniques i expressives amb un bell lirisme, un diàleg que fuig d’exageracions i aflora amb una gran claredat expositiva.
Franz Schubert va escriure algunes de les obres més importants per a duet de pianos, tot arribant a una gran profunditat emocional, especialment en obres com les que s’interpreten aquí, que varen ser escrites al llarg del darrer any de la seva curta vida. El duo en La menor Lebenstürme, D. 947 obre amb un primer tema turbulent que contrasta amb un segon més serè i presentat com un coral distant. Els pianistes saben copsar la riquesa de les seves textures i utilitzar el dramatisme dels silencis abruptes. La lectura està imbuïda de contrasts i sabent combinar tant la intensitat emocional com subratllar la melodia, i convenç plenament abans d’arribar a un dels pilars del corpus escrit: la Fantasia D. 940. Aquesta és una obra fascinant que ja s’obre amb una primera melodia tan sòbria com punyent. Josep Colom i Javier Laso saben endinsar-se en aquest llenguatge tan ple de llum com d’ombres. L’encanteri que sempre produeix aquesta obra és emfatitzat en un inici imbuït d’intimitat i malenconia, amb un punt d’improvisació, poesia i rubato que sorprendrà a més d’un per la lectura personal, i que contrastarà amb parts on fins i tot canviarà la pulsació. Amb un treball sonor excels, saben passar de la sublimitat inicial a parts més brillants oferint una concepció unitària i un balanç entre veus exquisit. Cal subratllar també l’habilitat que tenen per acolorir el lament melòdic en cada modulació i canvi harmònic, fet que els ajuda a trobar la profunditat emocional que sempre reclama la música de Schubert.
L’encanteri sonor a què ens té acostumats Josep Colom aquests darrers anys sorgeix aquí acompanyat d’un Javier Laso amb qui aconsegueix una plena compenetració emocional. Junts són capaços d’endinsar-nos en la més gran subtilitat o portar-nos al dramatisme que aporta la doble fuga d’aquesta darrera obra. No és fàcil obtenir un producte diferent i sorprenent en obres escoltades mil i un cops. I el duet ho aconsegueix en una interpretació d’un equilibri refinat, capaç de trobar una comunió tan íntima com colpidora.
