CONCERT SONDRA RADVANOVSKY-PIOTR BECZALA. Sondra Radvanovsky, soprano. Piotr Beczala, tenor. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Kery-Lynn Wilson, direcció. Àries i duets de Puccini. LICEU. 27 D’OCTUBRE DE 2024.
L’exitosa parella artística que conformen la soprano americana Sondra Radvanovsky i el tenor polonès Piotr Beczala van sumar la setmana passada dos nous èxits al Liceu, on ja van protagonitzar junts la represa de l’activitat a la sala després de la pandèmia i el 175è aniversari del teatre.
La principal diferència dels dos darrers concerts respecte dels anteriors va ser l’acompanyament orquestral en comptes del pianístic. També ho era el fet que es tractés d’un programa monogràfic Puccini amb el pretext del centenari de la seva mort, si bé el compositor de Lucca ja havia estat molt present també en el repertori escollit en les altres ocasions.
Amb aquests precedents i l’èxit assegurat abans de començar, els dos cantants van tornar a demostrar que la química segueix fluint entre ells. A la primera part, hi van interpretar els valors segurs de Manon Lescaut i Tosca, amb el duet del primer acte d’aquesta última òpera ple de complicitat entre ells i amb el públic.
A la segona, fragments de La bohème, Turandot i Madama Butterfly en els quals no es van poder moure amb tanta desimbolutra, ja sigui que perquè es tracta de rols que no han debutat -tots dos van estar especialment atents a la partitura al duet final del primer acte de Butterfly– o bé perquè la vocalitat d’aquests personatges no els afavoreix -l’agut final del duet “O soave fanciulla” de La bohème va estar a punt d’acabar malament-.
Evidentment, allà on podia haver-hi alguna mancança musical, van saber suplir-la amb coneixement, recursos tècnics i, sobretot, grans dots actorals.
Tampoc l’orquestra no els va ajudar prou en alguns moments, excessivament delerosa d’un volum excessiu que la directora, potser de tan atenta als cantants, no va ser capaç de controlar.
En el capítol dels bisos, d’una banda, hauria estat lògic seguir amb repertori puccinià, inabastable en la seva bellesa i abundància. Els cantants, però, van voler introduir una certa varietat, i Beczala se’n va anar a l’altre extrem amb “Dein ist mein ganzes Herz” de Lehár, que va ser l’únic fragment no italià de la vetllada. Radvanovsky es va quedar més a prop amb “Pace, pace, mio Dio”, l’ària principal de La forza del destino verdiana, que és el proper títol que es podrà veure al Liceu. I tots dos van escollir per acabar el “Brindis” de La traviata, italià i popular com tot el programa ofert i, sobretot, evident i esperable com a final de festa.
