PALAU PIANO. Schaghajegh Nosrati, piano. D. Xostakóvitx: Preludi i fuga en Si menor, op. 87 núm. 6. J. S. Bach: Obertura en estil francès, BWV 831. J. Haydn: Sonata en Mi bemoll major, Hob. XVI:52. Ch. V. Alkan: Simfonia per a piano sol. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE MAIG DE 2025.
El retorn al Palau de la pianista alemanya d’origen iranià Schaghajegh Nosrati (Bochum, 1989) ha servit per constatar la seva sensibilitat musical exquisida i una intel·ligència musical superlativa. De tots resulta coneguda la seva vinculació amb la música de Bach; les seves interpretacions de L’art de la fuga i El clavecí ben temperat han elevat Nosrati a ser referència absoluta en la interpretació del compositor barroc al piano, més encara quan l’any 2014 va ser guardonada al Concurs Bach de Leipzig. Deixebla predilecta d’András Schiff, des del 2020 és assistent del cèlebre pianista hongarès a la Barenboim-Said Academy de Berlín.
Nosrati va presentar al Palau un programa en què va oferir quatre estils contrastats: música del segle XX representada per Xostakóvitx, música barroca amb l’Obertura francesa de Bach, música del Classicisme amb la darrera de les Sonates de Haydn i l’extraordinària obra romàntica –i tan poc interpretada als escenaris– Simfonia per a piano sol d’Alkan.
Nosrati novament va seduir per la seva claredat en la sonoritat. Fent un símil, posseeix la diafanitat que transmeten pianistes com Yunchan Lim o el canadenc Bruce Liu, aquella precisió d’articulació màgica del pianisme de Yuliana Avdeeva, Rafał Blechacz o Jaeden Izik-Dzurko, i sobretot la saviesa musical que copsa tota aquesta herència rebuda de Schiff. Si podem considerar Paul Lewis hereu de la tradició schubertiana i beethoveniana d’Alfred Brendel, Nosrati és la gran dipositària de la sonoritat bachiana de Koroliov i, per descomptat, Schiff.
La seva interpretació del Preludi i fuga en Si menor de Xostakóvitx va ser un exemple de sobrietat, d’aprofundiment; una versió seguida, com tot el concert, amb un silenci absolut d’un públic, si bé no nombrós, sí del tot coneixedor del programa i de l’artista que venia a escoltar. El seu Bach va resultar immaculat, deliciós en el pas per totes les parts de l’Obertura en estil francès, interpretada sota un equilibri que defuig desmesures i contrastos excessius. Nosrati cerca amb ús acurat del pedal una sobrietat absoluta però amb un punt just de color. La capacitat de fer contrastar els diferents registres sonors, la precisió rítmica, l’articulació bellíssima… eren recursos per servir-nos una versió de l’Obertura en estil francès modèlica en la confecció del relat. Bach en estat pur.
La Sonata en Mi bemoll major, Hob. XVI:52 va ser la darrera publicada per Haydn. Composta l’any 1794 a Londres, el pianisme de Haydn s’obre a noves sonoritats possibilitades pels avenços tècnics dels pianos en aquell moment històric. Un Haydn plantejat amb la clarividència estructural clàssica, amb una sàvia combinació entre el gust galant i l’exuberància preromàntica i, per sobre de tot, amb aquella nova varietat de matisos que repercuteix en la transparència del discurs. La Simfonia per a piano sol és una de les obres mestres del compositor francès Charles-Valentin Alkan (1813-1888). Música que posseeix el lirisme d’un Schumann, les sonoritats simfòniques de la primera etapa de Brahms, els passatges virtuosos propis d’un Liszt i aquella imaginació lírica de la música de Chopin, en ella brollen unes sonoritats bellíssimes i personals que denoten la tasca d’aquest compositor que incomprensiblement no és habitual en els programes de concert. Nosrati va oferir una versió temperamental i romàntica del seu “Allegro” inicial, aprofundida i serena en la colpidora “Marche funèbre”, tot copsant la frescor musical que brolla del seductor “Menuet” i oferint una exhibició tècnica de primer ordre en el complexíssim “Finale”. La interpretació va evidenciar que Nosrati, més enllà de les seves interpretacions de Bach, es mou admirablement per tot el repertori i que, des del seu debut al Palau l’agost del 2020, les seves actuacions a la sala modernista són un exemple de pianisme en majúscules. Grans aplaudiments per a una pianista que va acomiadar el recital amb la música tan subtil de la Barcarolle, op. 65 núm. 6 del propi Alkan, compositor a qui l’artista ha dedicat monogràficament seu darrer treball discogràfic.
