TEMPORADA IBERCAMERA. Jan Lisiecki, piano. Orquestra Simfònica de Galícia. Roberto González-Monjas, director. J. Sibelius: “Intermezzo” de Pan i Eco. F. Chopin: Concert per a piano núm. 1. A. Dvořák: Simfonia núm. 9 en Mi menor, op. 95, “del Nou Món”. L’AUDITORI. 5 DE MAIG DE 2025.
La penúltima proposta de la temporada Ibercamera d’enguany ha estat protagonitzada per l’Orquestra Simfònica de Galícia, que ha visitat L’Auditori en una de les seves habituals gires per la Península, amb parades a Girona i Madrid, essent aquest cop, però, la primera amb Roberto González-Monjas, que en va agafar la batuta titular la temporada passada. L’intens xàfec del vespre de dilluns va sorprendre molts assistents i l’equip de guarda-roba sens dubte va tenir més feina de l’habitual, però la inestabilitat meteorològica va semblar estar lligada a la qualitat del concert, en el bon sentit. El programa simfònic de la tarda va constar de l’“Intermezzo” del ballet Pan i Eco de Sibelius, seguit del Concert per a piano núm. 1, en Mi menor de Chopin, amb Jan Lisiecki, i rematat amb la Novena de Dvořák.
El perfil de González-Monjas és d’aquells que, tot i el seu talent pel violí, tendeixen més a la possibilitat d’obrir-se a una concepció musical més àmplia que la que ofereix un únic instrument. Si fa deu anys el val·lisoletà compaginava la plaça de concertino a les orquestres de Roma i Winterthur (Suïssa), ara compagina la direcció titular de l’OSG i la del Mozarteum de Salzburg, a més de les seves col·laboracions amb l’Orquestra Nacional Belga.
El fet de conèixer l’orquestra des del primer faristol i també des del podi és evident que atorga una visió musical i artística privilegiada, la qual es tradueix també en bons resultats a les sales de concerts, i durant el de dilluns a L’Auditori no en va ser una excepció. El conjunt gallec va iniciar-se en la fantasiosa Pan i Eco i des dels primers compassos va veure’s un director ben capbussat en la partitura del finlandès, enèrgic i decidit extraient les espurnes de l’orquestra en els moments climàtics, en una tarda especialment tan passada per aigua.
Si fa poc més d’un any Yulianna Avdeeva interpretava el Segon Concert per a piano en Fa menor de Chopin a la mateixa sala amb l’OBC (cal recordar que la denominació “primer” i “segon” atén estrictament a la data de publicació, no de composició), dilluns se’n va interpretar el Primer en les mans de Jan Lisiecki. El jove canadenc va oferir una sòlida interpretació i no estranya que l’Institut Fryderik Chopin i la Deutsche Grammophon el fitxessin aviat arran de les seves incursions en els festivals de Varsòvia, precisament interpretant els Concerts de Chopin, sent encara un adolescent. En la línia del que afirmava el gran mestre Alfred Brendel, interpretar Chopin implica una certa especialització i no sorprendria que Lisiecki esdevingués un dels màxims chopinistes de la seva generació.
Amb tempo lleuger –potser massa–, els de González-Monjas van iniciar-se en l’“Allegro maestoso” deixant un espai just (però suficient) entre les idees temàtiques de la introducció. Lisiecki, però, va complir de manera formidable durant el desplegament virtuós del desenvolupament, en què el convidat va exhibir el seu arsenal tècnic. Tampoc va mancar lirisme al segon tema ni complicitat amb el director durant aquest primer moviment, i el diàleg amb l’orquestra va funcionar. L’idíl·lic i famós “Romance – Larghetto” tampoc no va decebre i piano i orquestra van recrear amb èxit l’atmosfera, inequívocament sentimental i melancòlica, amb gran èmfasi en les cadències àmplies i en la modulació cromàtica descendent del segon terç, tot amb un rubato ben mesurat i amb una gran claredat a les terceres de la mà dreta. Lisiecki va passejar-se pel “Rondo – Vivace” final amb gracilitat i una dreta molt vitaminada, i González-Monjas va saber fer créixer l’orquestra en els moments més altisonants, tot assolint amb èxit aquest moviment d’esperit dansaire. El canadenc va calmar l’esclat d’aplaudiments amb una propina adient: el Preludi en Si menor, op. 28 núm. 6, també de Chopin.
La icònica Simfonia del Nou Món de Dvořák va tornar a L’Auditori amb força i convicció, i la lectura de González-Monjas no va deixar escapar els moments més íntims i lírics ni tampoc els arxiconeguts grans fragments de la partitura. Tot i això, sí que va haver de recalcar algunes línies del primer temps perquè no decaiguessin davant l’orquestra. El nostàlgic i esperançador segon moviment va ser un dels millors punts del concert, on el director va equilibrar perfectament l’orquestra amb el corn anglès, i la resta d’intervencions van tenir poc marge de millora. Amb gran gestualitat, el director i el seu conjunt van oferir un espectacular “Allegro con fuoco”, amb uns metalls a l’alçada d’un dels temes més icònics del repertori simfònic i la seva batuta va saber perfilar l’articulació rítmica dels passatges animats, amb les violes a mà dreta, i extreure el millor sul tasto dels violoncels, poc abans de signar un esplèndid final. “Nimrod”, de les Variacions Enigma d’Edward Elgar va ser l’inesperat bis que els visitants oferiren a un públic agraït (i xop) que va gaudir d’un concert interessant.
