PALAU GRANS VEUS. Sara Blanch, soprano. Albert Guinovart, piano. Obres de Guinovart, Montsalvatge, Debussy, Délibes, Gounod, Massenet i Thomas. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE MAIG DE 2024.
Tot i que ja fa temps que Sara Blanch és una cantant consolidada, ella mateixa es va encarregar de certificar-ho un cop més responent a la invitació que li va fer el Palau de la Música –escenari on havia cantat fa anys com a membre del Cor Jove de l’Orfeó Català– per presentar-se en un format en el qual la veiem menys sovint que en l’òpera: el recital.
Conscient de la significació de la cita, la soprano va preparar un espectacle únic, amb un programa que la va dur a afrontar per primera vegada un bon nombre de peces. Un cop escollida com a eix la música francesa, va seleccionar quatre cançons de Debussy que va precedir, sàviament, de repertori català, tant del cànon –tres de les Cinco canciones negras de Montsalvatge, curiosament desendreçades– com de recent creació –quatre petites peces d’Albert Guinovart, que també l’acompanyava al piano. A la segona part va confiar en allò que més domina, les àries d’òpera –de Gounod, Massenet i Thomas–, que, tot i no poder ser acompanyades d’orquestra, li van permetre relaxar-se definitivament i lluir-s’hi plenament.
A la primera part, potser precisament pel disseny del programa, perquè el públic no encertava a trobar el moment d’aplaudir o per una certa contenció vocal de Blanch, l’ambient no es va escalfar fins gairebé al final, amb la simpàtica Les filles de Cadix de Léo Delibes que moltes cantants escullen, de fet, com a propina als seus recitals.
A la segona, com dèiem, el concert va fer un tomb i el públic es va posar les piles davant el desplegament de recursos de Sara Blanch: no tan sols els aguts espectaculars i rutilants en què és imbatible, sinó també una veu perfectament homogènia en tota l’extensió de la tessitura, el domini del fiato i el joc escènic que propiciaven els fragments d’òpera escollits, especialment l’última ària, “Ah vos jeux, mes amis”, d’Hamlet d’Ambroise Thomas –res a envejar a les grans escenes de follia del belcantisme italià–, que va dur la soprano a cantar completament estirada al terra o a interactuar amb el públic, al qual va llançar les flors del ram que duia a les mans.
Per la seva banda, no cal dir-ho, Guinovart és molt més que un pianista acompanyant excel·lent, i per si algú encara no ho sabia, va quedar demostrat en els dos interludis que va afrontar en solitari per permetre el descans de la cantant: tant els Tres divertimentos de Montsalvatge com la selecció de Preludis propis que va escollir li van permetre lluir domini tècnic, virtuosisme i sensibilitat a parts iguals.
Els artistes van oferir un únic bis –molt encertadament, relacionat amb la resta del programa: Les chemins de l’amour de Poulenc– per agrair els aplaudiments d’un públic menys nombrós del que es podia esperar, possiblement per la coincidència a la mateixa hora amb un concert similar al Liceu en què, de fet, també es va interpretar alguna ària d’aquest mateix programa.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
