PALAU PIANO. Alice Sara Ott, piano. J. Field: Nocturns (selecció). L. van Beethoven: Sonata núm. 19, en Sol menor, op. 49 núm. 1; Sonata núm. 30, en Mi major, op. 109; Sonata núm. 14, en Do sostingut menor, op. 27 núm. 2. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE FEBRER DE 2025.
La pianista germanojaponesa Sara Ott (Múnic, 1988) tornava al Palau per oferir un programa inscrit a la gira de concerts que està dedicant a Nocturns de Field i Sonates de Beethoven. Pianista reconeguda per la seva tècnica depurada, per ser una de les estrelles del piano clàssic que té més seguidors entre els joves, per la seva lluita en saber sobreposar-se a l’esclerosi múltiple que l’any 2019 va anunciar que patia, per mostrar una empatia absoluta amb el públic…, Sara Ott mai no deixa indiferent i una vegada més va saber dotar les seves interpretacions d’una aura màgica.
Tocant descalça, com sempre, va començar el recital amb el Nocturn en Do major de Field per seguir-lo amb la Sonata en Sol menor, de tall clàssic, de Beethoven. Després, micròfon en mà, va començar una sèrie d’explicacions en anglès sobre l’estil dels autors, després sobre la biografia de Field, sobre la bellesa del Palau, reflexions sobre el caràcter expressiu i particularitats de les diferents partitures…. Explicacions, val a dir-ho, excessivament àmplies i que fins i tot podien arribar a trencar la màgia musical del recital; una aposta personal, tant per fer conèixer la figura de Field com per crear una major empatia amb el públic.
Sara Ott ha dedicat el seu darrer enregistrament als Nocturns de Field, el compositor irlandès vinculat a Clementi que, després d’una gira europea, va esdevenir un dels pedagogs transcendentals per a l’esdevenir de l’escola russa de piano. Creador del gènere Nocturn, aquestes obres van entusiasmar Liszt, que en va fer un edició sobre la qual s’ha basat la pianista bavaresa per al seu enregistrament. Ott expressava els ressons encara portadors d’un pianisme clàssic amb moments nostàlgics, poètics, romàntics, amb línies expressives de colorature al més pur estil belcantista sobre un desplegament d’acords ondulants de la mà esquerra. Versions delicioses, suggestives i elegants que denoten la qualitat i les gammes de sonoritats que pot assolir la intèrpret. Màgica va resultar la interpretació del Nocturn en Mi menor, que, com ella mateixa va exemplificar, conté un vincle rítmic amb fragments del Don Giovanni de Mozart i la Sonata Clar de Lluna de Beethoven, que posteriorment interpretaria. Música refinada i elegant que, gràcies a aquestes interpretacions, pot situar Field entre els autors recurrents. Obres d’autors com l’esmentat Clementi i, sempre, una major presència de les extraordinàries Sonates de Haydn mai no estarien de més dins els programes dels recitals.
Dos dels moments estel·lars del concert arribaven amb les Sonates de Beethoven que tancaven les dues parts del concert. Ott va enfocar la Sonata núm. 30 de manera impetuosa, amb un “Vivace ma non troppo” elegant per la seva dimensió poètica, per culminar el “Prestissimo” amb una versió passional, abassegadora, que va fer esclatar una gran ovació de part del públic. Mancava, però, l’oníric “Tema i variacions”. El tema principal, per a Sara Ott un dels moments més sublims de Beethoven, obria una versió cristal·lina, nítida, amb pulcritud tècnica absoluta i un passatge trinat resolt amb un virtuosisme admirable; el retorn al plàcid motiu inicial ens va tornar a la serenitat inicial del moviment. La Sonata Clar de Lluna va recollir en el moviment inicial aquesta serenitat, lentitud i placidesa per atorgar després un aire bucòlic al segon moviment. Ott va fer desencadenar “l’infern” (paraules de la pròpia Ott) en un tercer moviment portat a l’extrem de tempo, dels contrastos sonors i del virtuosisme extrem. Bravos i més bravos abans de cloure el recital, amb elogis al Palau i anunciant una obra plena de serenitat com la bellíssima Für Alina, del compositor estonià Arvo Pärt. Un nou triomf d’Alice Sara Ott, una pianista d’una personalitat inconfusible.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
