SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Andrè Schuen, baríton. Daniel Heide, piano. Cançons de Strauss, Wagner i Zemlinsky. CANÒNICA DE SANTA MARIA (VILABERTRAN). 21 D’AGOST DE 2025.
Ruzan Mantashyan, soprano. Hilko Dumno, piano. Cançons de Komitas, Liszt, Rakhmàninov i Strauss. CANÒNICA DE SANTA MARIA (VILABERTRAN). 22 D’AGOST DE 2025.
L’agost del 2024, en aquesta mateixa publicació, escrivíem: Un Schuen madur torna a Vilabertran. Doncs bé, enguany hem de dir que ha pujat de nivell. Ara el baríton ha assolit el de l’excel·lència. El recital que va oferir a la canònica empordanesa dins de la Schubertíada va ser una demostració del millor art liederístic que es pot sentir avui en dia. Amb el seu pianista habitual, Daniel Heide, Schuen va confegir un programa que tenia molt present el també baríton Dietrich Fischer-Dieskau, de qui el festival commemora el centenari del naixement.
El programa anava de Strauss a Strauss passant per Wagner i Zemlinsky. Era un programa finisecular, amb peces escrites abans que el full del calendari girés cap al segle XX, quan la influència del geni de Bayreuth, de qui es van interpretar els Wesendonck Lieder, encara alimentava els darrers espasmes del romanticisme.
Schuen va començar el recital interpretant sis cançons de Strauss. Va fer servir unes dinàmiques que anaven des dels pianissimi de Aus den Liedern der Trauer (De les cançons de la tristesa) fins a l’explosió vocal del final de la darrera, Ständchen (Serenata). El baríton va continuar amb les cinc peces de Wagner sobre poemes de Mathilde Wesendonck. Si algú tenia alguna prevenció perquè un baríton cantés unes cançons que estem acostumats a escoltar en veus de soprano o mezzosoprano i en un arranjament orquestral, els temors es van esvair als primers versos de Stehe still! (Detureu-vos), una peça hereva de l’Erlkönig de Schubert. A Im Treibhaus (A l’hivernacle), un estudi per a l’òpera Tristan und Isolde, Schuen va aportar una gran expressivitat i solemnitat. Traüme (Somnis) va tancar la primera part i va ser tot un devessall d’emoció que es va transmetre, i com!, al públic. Heide va omplir de sentiment la solitària darrera nota al piano. Un llarg silenci abans de l’esclat dels aplaudiments ho deia tot.
A la segona part, Heide va tenir molt protagonisme sobretot als Turmwächterlied und andere Gesänge (Cançó del faroner i altres cants), de Zemlinsky, sobre poemes del danès Jens Peter Jacobsen. Als preludis, interludis i postludis pianístics abundants en aquesta obra del mestre i cunyat de Schönberg que deixen endevinar el simbolisme que impregnaria bona part de l’obra de Zemlinsky, Heide creava l’atmosfera idònia que Schuen recollia amb la seva veu i demostrava un cop més que, quan es tracta de lieder, el pianista té vida pròpia, no és un acompanyant. El treball conjunt dels dos intèrprets que ja ve de fa anys, també reflecteix la simbiosi musical que han aconseguit.
Schuen i Heide van tornar a Strauss per la traca final del recital que va començar amb Allerseelen (Dia de difunts), i va acabar amb Vier Lieder (Quatre cançons), op. 27. De la darrera d’aquestes peces, Morgen! (Demà!), Schuen n’ha fet altres vegades una autèntica creació. Aquest cop es va superar. Va crear una atmosfera que va acabar sent màgia en estat pur agombolada per les darrere notes del piano.
Schuen no necessita recórrer a la gestualitat ni al moviment físic dalt de l’escenari per expressar tot el que la música i la lletra diuen. En té prou amb la seva veu bonica i ben projectada, una respiració impecable, una afinació que en cap moment trontolla, un fraseig que flueix i una tècnica al servei de l’expressió. Aquesta era la desena vegada que el baríton cantava a la Schubertíada (a Vilabertran i a Barcelona). Esperem l’onzena, però abans, el juny de l’any vinent, serà al Liceu per cantar el paper d’Il Conte d’Almaviva a Le Nozze di Figaro.
Armenis
L’endemà, la Schubertíada va presentar una altra gran veu, només que poc coneguda entre nosaltres, la de la soprano d’origen armeni Ruzan Mantashyan amb el pianista Hilko Dumno. La cantant, que ha estudiat amb Mirella Freni a Mòdena i havia guanyat un premi especial del Concurs Viñas (2011-2012), està interpretant grans papers mozartians, verdians i també del repertori rus en importants teatres europeus. La seva veu és molt potent, ampla, i molt lírica.
Aquest era el seu debut a Vilabertran. Va encetar el recital amb un recull de cançons del compositor armeni Komitas, compilador del folklore del seu país, considerat el fundador de la música clàssica moderna d’aquell país. Va sobreviure al genocidi armeni (1915), però aquella atrocitat el va fer embogir. Les sis cançons d’aquest compositor estaven amarades de tristesa, sobretot la darrera, Antouni, que la soprano va interpretar amb gran sentiment. El darrer vers d’aquesta cançó que diu ‘Oh, pobre noi sense llar!’, només amb la veu, sense piano, era estremidor.
Mantashyan va continuar amb l’obra de Liszt Tre sonetti di Petrarca (Tres sonets de Petrarca) en els que va revelar, potser massa, el seu vessant operístic. La segona part va començar amb sis cançons de Serguei Rakhmàninov en les que també va mantenir un cant molt operístic. De Dumno es podia esperar que, interpretant obres de dos compositors i pianistes com Liszt i el rus, el seu piano lluiria, però sempre va quedar en un segon terme. Malauradament, a la darrera part del recital on s’interpretaven Vier letzte Lieder (Quatre últimes cançons) de Richard Strauss el piano va ser massa present i en algun moment fins i tot matusser com en començar la darrera, Im Abendrot (Al capvespre). Tanmateix, això no va ser obstacle perquè Mantashyan demostrés que també és molt capaç de cantar lied, que pot modular la seva veu i doblegar-se a les exigències del gènere de la cançó poètica. La soprano va fer una gran impressió entre el públic que la va aplaudir llargament i dempeus.
Imatge destacada: (c) Mireia Prats.
