PALAU 100. Yuja Wang, piano. Mahler Chamber Orchestra. Fabien Gabel, director. Obres de Stravinsky, Ligeti, Mozart i Chopin. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE GENER DE 2026.
Si aneu pel passeig de Gràcia barceloní veureu, baixant a mà esquerra, entre els carrers d’Aragó i Consell de Cent, una enorme lona publicitària que cobreix totalment la bastida d’un edifici en obres. Hi veureu, de mida gegantina, una senyora eixerida que, tot i que toca el piano, anuncia rellotges. És Yuja Wang, la pianista que dimecres va actuar al Palau acompanyada per la Mahler Chamber Orchestra dirigida per Fabien Gabel.
Sviatoslav Richter, gran entre els grans del piano, entrava a l’escenari i semblava el sever director d’un banc que venia a renyar-te per un error comptable comès; Grigory Sokolov entra i sembla un excèntric il·luminat escapat de ves a saber on; András Schiff sembla un monjo que ha sortit una estona del monestir per fer-nos un concert, i l’enyorada Alícia de Larrocha ens induïa a pensar que abans d’anar al Palau havia deixat els canalons preparats a la cuina a punt d’enfornar. Tots aquests pianistes fan o feien un personatge; sempre que algú puja a un escenari fa un personatge, feien el personatge de sacerdots de la música entesa com a religió, una bonica idea heretada del Romanticisme tardà.
Yuja Wang, trenta-vuit anys, estatunidenca nascuda a Pequín, celebèrrima pianista que llueix vestits espectaculars que canvia a cada part del concert, més que com a sacerdotessa es comporta com una estrella del pop. Wang ja no és només una pianista, és una marca darrere la qual hi ha departament de comunicació, departament de màrqueting, rellotges, una famosa marca de sabates, una altra de maquillatge i vés a saber què més. Com canvien les coses!
No s’entengui pas això com cap crítica. Fer bullir l’olla no és fàcil i cadascú s’espavila com pot.
El programa era dens i llarg. Wang, estrella mundial del piano, es guanya a pols el prestigi i els diners. No un, sinó dos Concerts per a piano ens va interpretar en una sola sessió: el de Ligeti i el Primer de Chopin i, a més, el programa incloïa la Suite Pulcinella de Stravinsky i, fent de torna, dos dels sis números del ballet de l’òpera Idomeneo de Mozart. Mozart fent de torna, verge santa!
La Mahler Chamber Orchestra va resoldre prou bé la Pulcinella, la peça que va obligar Stravinsky a mirar la música del passat i que, segons ell mateix va afirmar, va actuar com una epifania que va orientar els anys següents de la seva carrera inaugurant l’anomenat període “neoclàssic” del compositor. Mozart va quedar bé, però una mica massa estrepitós i contrastant de dinàmica. Com que veníem de Ligeti, potser el director Fabien Gabel tenia un excés d’adrenalina en sang.
Wang va estar espectacular en el Concert de Chopin, la peça que tancava el concert. A més de tocar-la, la va voler dirigir i va ser una mala idea, perquè no és directora; ja tenia prou feina amb les tecles i, de fet, va donar quatre entrades però no va dirigir.
L’orquestra, com que era bona, va anar fent, però mansa, es va instal·lar en un còmode mezzoforte sense relleu. Chopin és un mestre del piano, el primer que escriu música des del piano i no per al piano, però com a orquestrador és més aviat discret. Precisament per aquest motiu hauria calgut un director que emfasitzés frases, que matisés dinàmiques que amanissin i completessin el protagonisme del piano. Llàstima!
Wang ho va fer molt bé tant al principi com a l’espectacular final, quan semblava que a cada mà tenia més de cinc dits que es movien amb una precisió i velocitat insuperables. Al segon moviment, però, indicat largo, romance, un exemple major de la música com a opiaci, com a inofensiu, dolç i addictiu estupefaent, semblava que volia anar per feina per poder arribar al tercer moviment. Això ho feia millor Rubinstein, que de vegades fallava alguna nota, però sempre et volia enamorar quan arribava a aquest punt.
El nucli dur del concert, el pinyol, va ser el Concert per a piano i orquestra de Ligeti, una obra de mitjan anys vuitanta, pur segle XX dur i sense anestèsia ni edulcorants. Consultats diversos palauistes d’antiguitat acreditada, ningú no recordava que l’obra s’hagués interpretat mai al Palau. Potser vam gaudir d’una estrena sense saber-ho.
L’obra, amb un contrapunt dens i enrevessat i una instrumentació àcida i aspra on el piano sovint funciona com un instrument de percussió, és d’una bellesa feréstega, rítmicament endimoniada i amb dures polirítmies que neguitegen. Una obra imponent, enorme, una obra agressiva i dificilíssima tant per al piano com per a l’orquestra, una obra que no espera que t’hi acostis, sinó que et ve a buscar i et sacseja. El Concert per a piano de Ligeti va rebre una interpretació impressionant de Yuja Wang i la Mahler Chamber Orchestra.
L’obra de Ligeti va despertar un vell record: Universitat de Barcelona, l’any –més o menys– de la mort del dictador, el mestre Oriol Martorell ens obria els ulls dient que si anaves de visita a casa d’algú interessat en la cultura més o menys “alta”, trobaries a la paret pintura més o menys contemporània o reproduccions de pintura contemporània (llavors als pisos d’estudiants tothom tenia el Gernika de Picasso al costat del pòster del Che Guevara), a les taules trobaries novel·les o assajos acabats d’escriure i de publicar, però si t’acostaves al tocadiscos, a més del preceptiu Pink Floyd, era més probable que hi trobessis Quartets de Beethoven i no pas obres de Penderecki, Stockhausen o Ligeti. “Per què?”, ens preguntava, i no sabíem respondre.
Segle XX, segle XX, duies molts dimonis a dins, vas emprendre camins difícils i heroics, camins solitaris on a cada revolt i cada pujada, a cada nou “isme”, perdies seguidors fins a esdevenir una religió amb més sacerdots que fidels. Segle XX, respon: com és que dimecres el públic del Palau es va sentir més a prop de Chopin que de Ligeti? I el segle XX no va saber respondre.
